Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dimarts, 20 de novembre de 2012

MAJORIA ABSOLUTA

La recta final de campanya no prometia ser tan tensa i moguda. Esperàvem segur tota mena d'"atacs" politics des d'España per la via de l'argument, i sentir les barbaritats i mentides a les quals malauradament ja ens tenen acostumats aqui a Catalunya. El que no esperàvem però, era aquesta guerra bruta, aquesta jugada tan denunciable i reprovable, on el protagonisme mediàtic del que pretén ser considerat com a periodisme, irromp de la manera més irrespectuosa i desconsiderada amb la campanya electoral catalana.

A banda d'esdevenir, en primer lloc, una falta de respecte pel veritable periodisme de qualitat i lliure d'influències polítiques (si és que encara en queden) el que sens dubte representa tot això, és una preocupant similitud amb les formes polítiques i periodistiques del passat, on la persecució a allò que representava un "perill" per la unidad nacional, havia de ser impugnat, atacat i calumniat sense més limits que aquells que afavorissin la divisió i crispació social. Aixi s'evitava i es dispersava la unió i força del poble.

L'objectiu de les publicacions d'aquests suposats informes del diari El Mundo en aquesta recta final de campanya no és altre que, precisament, dividir i confrontar aquesta pinya i uníó dels catalans vers l'objectiu comú de plena sobirania que pretenen bloquejar i impedir com sigui.
En resum, no és altre que l'habitual intent de fer creure com a informació el que és calúmnia i acusacions sense proves ni fonaments, i esgerrar l'equilibri democràtic i pacífic d'aquest procés tan històric que estem vivint els catalans amb tanta il.lusió i esperança.

Alimentar la confusió i la incertesa és el que es pretén a fora de Catalunya, saben la importància dels esdeveniments actuals, de la campanya tan decisiva i excepcional que vivim aquests dies, i l'aval i complicitat internacional i europeu que ens recolza en cas d'obtenir el resultat desitjat i necessari per a confirmar i guanyar tota la credibilitat d'aquest procés: la independència, l'Estat Propi dins Europa, la plena sobirania.

Es tracta sencillament de corroborar i reafirmar el que la gent va expressar al carrer l'11s. Ara toca expressar-ho a les urnes clarament, amb una sòlida i inqüestionable majoria absoluta, sense pors, sense dubtes, i amb la convicció que la figura d'un lider que ens representi i condueixi el procés no trobi cap obstacle, cap, tant a nivel nacional com a casa nostra.
Un lider impecable en formes, en qualitat politica i en inqüestionable credibilitat i respecte. Que porti el procés de manera pacífica i assenyada, però amb radicalitat democràtica i fent les coses ben fetes.

El més sorprenent i trist de les conseqüències d'aquestes dures i polémiques acusacions, no és el fet del que diguin a Madrid, que torno a dir que malauradament ja hi estem acostumats, per bé que sí el com i que n'és el motiu d'aquestes linies, sinó la trista i pobre reacció de la resta de partits catalans (que no els centralistes i espanolistes, amb els que sí és previsible aqueste reaccions) que com va expressar el President Pujol, van "veure el cel obert" i es van mostrar incomprensiblement crítics i irrespectuosos amb els atacs al seu President, al President del seu pais.
Un President català atacat pel centralisme espanyol més qüestionable i sense cap credibilitat ni proves, mereix un suport i respecte digne de qui defensa les institucions i personalitats del propi pais, per damunt d' aquells qui l'únic objectiu rau crispar i atacar Catalunya, molt subtilment, sí, però estimulant la divisió i confrontació entre els catalans, a base de fomentar polémiques i falses acusacions. Encara no han après alguns partits? encara han de caure en el joc brut que sols saben fer aquells qui la paraula democràcia és quelcom que els hi va gran i que entenen a la seva manera?

És força desconcertant que la majoria de partits sobiranistes no hagin donat ple suport al President Mas, conscients que l'excepcionalitat del moment requereix posicionar l'objectiu comú per damunt de la ideologia de partits.
Es tracta d'unes eleccions plebiscitàries, i per les formes i el decurs dels darrers debats, sembla que a la majoria de partits només els preocupa la seva posició en el rànking. Nomes val guanyar, i utilitzant per aconseguir-ho la crisi com a pretext per enderrocar Mas.
Sembla que no acaben o no volen entendre que estem en aquestes eleccions per una única raó i que tot el que ve després ja ho tornarem a triar democràticament, ja en un escenari de llibertat per a Catalunya.
Cal reservar la ideologia o discrepàncies, que són totes molt respectables i necessàries, per a un escenari electoral ja plantejat per un altre objectiu diferent.

La gent que voti ara excepcionalment en Mas i per primer cop, saben que són vots excepcionals i per un moment històric que probablement no tornem a viure si no ho enfoquem amb el mateix esperit d'unitat catalana i il.lusió expressades a la manifestació de l'11s. La gent no ha de renunciar a les seves idees per aquest vot prestat. Ara més que mai hem d'estar junts, i ser conscients que tenim nosaltres la clau del futur de Catalunya i per això no podem defallir ni dubtar del nostre objectiu. Aquest vot ha de ser la resposta més contundent d'unitat i força. Hem de fer pinya!!

El President s'ha compromès a portar aquest procés fins al final, sense fer ni un pas enrera, s'ha posat al costat del poble, hipotecant la seva carrera política, i per això ara el poble ha d'estar al seu costat, hem d'acompanyar-lo en aquest cami que ja ens va afvertir seria "molt dur i amb molts obstacles, però que tot era possible" i que ho hem de fer amb "grans majories, voluntat i capacitat de resistència".

Aquestes difamacions han estat només la primera pedra, i per tant, ens hem de mantenir units nosaltres,  i saber afrontar junts aquestes dificultats i obstacles que miraran de dividir-nos  a la més mínima.

Tenim el privilegi, l'honor, la sort, de poder votar en aquestes eleccions històriques al parlament de Catalunya. Nosaltres decidim. Tenim tot el dret a decidir el nostre futur, i el dia 25N ho farem tots junts i amb un únic objectiu: Majoria Absoluta. Fem-ho possible!

#totsambelpresident

Marta Monturiol

divendres, 2 de novembre de 2012

25N: Ara és l'hora

Afegeix la llegenda
A pocs dies de l'inici de campanya electoral, ens trobem ja inmersos en els primers trets de sortida de pre-campanya que molts partits es precipiten a endegar, movent fitxa i reclamant posicions en el que promet ser les eleccions més trascendentals i importants de la història de Catalunya.
En primer lloc, perquè seran unes eleccions plebiscitàries, és a dir, la veu del poble serà més decisiva que mai,  perquè se li trasllada des del poder públic la decisió i resposta, a les urnes, sobre el futur que vol que políticament es resolgui per a Catalunya.
En resumides paraules, la decisió Estat Propi si o no, com a conseqüència de la massiva afluència i movilització ciutadana, cívica i festiva, de la ja històrica i exitosa manifestació de l'onze de Setembre; que requereix ser confirmada amb la legitimitat democràtica que representen le urnes, el vot.

En segon lloc, perquè aquesta delicada relació España-Catalunya, existents des de temps memorables, i que han aflorat en els darrers anys de manera més evident i conseqüent amb els esdeveniments politics més polémics i sensibles per Catalunya (Estatut, espoli fiscal, política lingúística, etc,...) han posat a prova la fortalesa ideològica i compromis dels partits polítics catalans amb Catalunya i la democràcia europea.
Han posat a prova la seva capacitat de resistència i valentia per afrontar les decisions més dificils i la capacitat de resposta i actuació per assumir la gran responsabilitat de canviar de rumb quan ha clamat la veu d'un poble il.lusionat i encoratjat a superar aquesta etapa històrica i lluitar per assolir els seus desitjos i anhels de plena sobirania.
És en aquest marc, on s'ha vist més reflectida la virtut de qui ha sabut escoltar al poble i reflexionar, de qui ha abraçat la voluntat d'un poble, des del primer moment, i qui ha dilatat la resposta en clau d'estratègia política i no en clau de pais.

Aquells qui han caigut en l'error de la contradicció, de la errónia creença i confiança en un model polític ja inviable, per bé que no ha pogut ser-ho durant 30 anys de continuades i complicades negociacions i diàlegs amb l'Estat per tractar d'anar treient una mica d'harmonia fiscal i autonomia; veient com el café para todos era la millor alternativa possible i justa per l'Estat, han hagut de viure desencontres i tensions amb el seus homòlegs centrals en els darrers dies, i sense el suport necessari per a proposar una alternativa politica, que a hores, d'ara, va perdent credibilitat i simpatitzants, i amb l'amenaça fins i tot, de veure's superat per aquella altra ideologia política aparentment democràtica i constitucionalment sagrada, que no té cap pressa ni preocupació per a condemnar manifestacions evidents d'ideologia feixista i simbologia pertanyents a un passat dictatorial, que ressorgeix també des de l'altre extrem (i per sort, encara amb certa minoria) per recordar l'Espanya una, grande i libre e indisoluble que hem de ser, encara que no ho volguem.

Davant aquest panorama, sols queda als catalans reconèixer la mateixa resposta que poguem trobar en les opcions disponibles, que en són la majoria, recordant que el que ens uneix en aquests moments a totes les diferents ideologies él mateix objectiu comú: la plena sobirania, ser un nou Estat dins la Unio Europea, i per damunt de tot, poder decidir el nostre futur, gestionar els nostres propis recursos per poder seguir sent el pais que som.

La tercera raó, i la més preocupant per l'Estat, és que són les primeres eleccions catalanes on el món ens mirarà i observarà. Saben la trascendència i el significat d'unes eleccions plebiscitàries a Catalunya.
D'ençà de la manifestació de la Diada, El món i  Europa són avui per avui els espectadors més honorífics d'aquest procés, en la mesura que ens garanteixen la legitimitat democràtica det tot plegat, per la força que té la democràcia a Europa, més que no pas el principi legal d'un text, i per tant, ens dota d'una gran autoritat democràtica davant de les absurdes i ridicules amenaçes procedents de l'Estat més centralista i conservador.
Saben molt bé tot això a Madrid, i per això preocupa tant l'opinió d'Europa, perquè en el marc legal i polític europeu Espanya perd totes les opcions i estratègies de manipulació informativa i econòmica habituals en politica espanyola, per informar als espanyols el que li convé, com li convé, i quan li convé, per afavorir, com no, els interessos de l'Estat Espanyol.
Està clar que en aquest context europeu la tàctica de la mentida no funciona. Tenen un greu problema.

A la vista està, demorant a la força el rescat inevitable, que posarà les coses controlades des d'Europa i això farà aflorar les evidències numèriques abusives d'Espanya vers Catalunya. Se'ls hi acabarà la festa ben aviat i ho saben.

En defintitiva, tres raons que en deriven en una quarta, i sens dubte, la més important : el vot. 
No és un vot d'unes eleccions convencionals, que són totes molt importants sens dubte, en la mesura que són la màxima expressió de la voluntat del poble, sense entrar en els acords i pactes que després s'en deriven i que lògicament poden causar alguns desacords en major o menor mesura, però que al cap i a la fi, els electors assumeixen amb resignació i en tot cas, acceptant les regles de la democràcia.

Bé, el cas és que ens trobem en unes eleccions plebiscitàries, i per tant, el vot té aqui un especial significat, un element històric sense precedents, molt trascendental i que per tant, al contrari del que opina la Junta Electoral, representa un acte d'orgull pel català que anirà a votar el proper 25 de Novembre, 25N.
Acte d'orgull perquè té el privilegi i honor de formar part de la història de Catalunya, d'expressar la seva ideologia més que mai, de parlar clarament sobre quelcom que està mirant tot el món.
Per això JO HI VAIG SER és un missatge de sentiment i èpica històrica.
I, sens dubte, l'el.liminació d'aquest anunci tan colpidor pels qui hem somniat en aquest moment com una pel.licula de ciència ficció (si em permeteu la nota d'humor) ha estat l'error més gran de la junta i de l'oposició i partits catalans que s'han precipitat en condemnar-lo, al.legant el dret més essencial de la democràcia que és el de votar, el d'incentivar el vot, que recull el nostre Estatut.
Gran error, sens dubte, i si no temps al dia 25N.
Per sort, i per història, el poble català és madur, intel.ligent, i en els moments importants sempre ha estat present.

Endavant 25N, ara és l'hora, segadors!

Marta Monturiol

Article publicat al Diari Digital CatDiàleg

dijous, 13 de setembre de 2012

Més a prop del Somni

Hi ha certes dates a la vida, moments, esdeveniments, que sempre queden gravades en el més profund dels nostres records, dels nostres sentiments, i que guanyen un valor afegit i molt valuós, quan tenen un fort ressò i reconeixement arreu del món.
Aquests moments, en els que es fa difícil separar la vessant personal de la purament ideològica i política, acaben fusionant-se entre si mateixes, com a resultat d'una llarga i constant evolució del sentiment de pertanyença a una determinada cultura i país.
Les imatges que han donat la volta al món, d'aquest 11 de Setembre de 2012, parlen tant per si soles, i transmeten tanta força, tants sentiments, tantes il.lusions i tanta lluita històrica amb un civisme i festivitat exemplars i dignes d'admiració; que enmudeixen i posen en evidència les declaracions o reaccions adverses expressades des del govern central i molts mitjans de comunicació espanyols, que a hores d'ara sembla que no han entès o no volen entendre (com ja és habitual) aquesta claríssima resposta del poble català, al constant i històric tracte despectiu i irrespectuós d'Espanya vers Catalunya i els catalans.

Hi ha moltes coses que com a catalana m'he sentit molt orgullosa de fer i expressar, moltes tradicions i esdeveniments que he volgut presenciar i viure, com a conseqüència de la meva convicció i orgull catalanista, i aquest fort arrelament amb la meva terra i cultura catalanes. Però sens, dubte, la meva participació a la manisfestació independentista d'aquest 11s, ha sigut i serà una fita històrica molt especial i important per a mi.
Una Diada inolvidable, en la que vaig ser molt, molt feliç. Un veritable orgull i una impagable satisfacció viure i veure com un poble surt al carrer, feliç, il.lusionat, i unit per una mateixa causa: Catalunya.
Una diada sense incidents, protagonitzada per un civisme increïble, i en el que es va posar de manifest que els catalans, quan estem units, som realment un poble imparable.

Tanmateix, i reculant en el temps per tal d'entendre a on som avui, vull expressar amb tota sinceritat que sempre he tractat d'entendre Espanya, al llarg de la meva vida, i confesso que he intentat sentir-me espanyola en la mesura del possible, si més no, sentir-me còmoda en aquest Estat al qual per imposició històrica i política he hagut de pertànyer.
He intentat estimar Espanya, apreciar la seva riquesa cultural (que és molta i maca), i "agermanar-me" amb tots els veïns, oferint-los la mà i amistat incondidionals, i la voluntat i creença en una convivència pacifica entre tots possible, però alhora justa i satisfactòria amb les circumstàncies i caracteristiques pròpies d'una cultura tan forta, històrica i rica també, com la catalana.
Els vincles sentimentals que a moltes families catalanes ens ha unit amb Espanya, i que no neguem de cap manera, expliquen aquest exercici de tolerància i respecte dels catalans vers Espanya i els espanyols.
Molts de nosaltres tenim o hem tingut avis de diversos punts de la geografia espanyola, que han donat vida a les actuals generacions catalanes que avui dia estimem tant Catalunya.

Dimarts a la manifestació, recordava especialment el meu avi matern, nascut a Fuentes (Cuenca) i la meva àvia materna, nascuda a Torrevieja (Alicante), com a exemples d'espanyols que van emigrar a Barcelona i van integrar-se cultural i sentimentalment a Catalunya, d'una manera molt especial i  prou important com perquè la meva mare i els seus néts (o sigui jo) fossin profunds i autèntics catalans i patriotes de la seva estimada terra: Catalunya.

El meu avi, respectava i estimava tant Catalunya, que quan vam néixer el meu germà i jo, va fer el gran esforç d'aprendre a parlar català, de superar el complexe de parlar una llengua que no era la "seva" i tenint en compte, els temps que aleshores es vivien, d'una encara dictadura franquista, ja decadent però encara angoixant.
Una època on aprendre a parlar català era de veritables valents.
Aixi doncs, el meu avi va aprendre català amb nosaltres, i aixi amb el temps, va completar la seva integració sentimental amb Catalunya, aprenent per complet la llengua pròpia del pais, i com no, manifestant amb la seva mirada, les seves expressions i algunes declaracions, la seva forta vinculació sentimental amb la terra d'acollida des de feia anys. Sempre ho recordaré amb una tendresa molt especial.

Aquest exemple d'integració d'espanyols emigrants a Catalunya, donant vida a generacions catalanes actuals amb aquesta forta estima i convicció catalanista, és per a mi, el gran triomf i el gran mèrit que Catalunya avui sigui més independentista que mai.
Precisament perquè totes aquestes generacions catalanes actuals (castellanoparlants en una bona majoria) que han conservat aquest vincle emocional amb Espanya, són les que han tractat d'entendre i conviure amb aquesta "doble nacionalitat" i amb la creença de poder conviure pacificament, sense perdre les tradicions, cultura i llengua que volem ser i parlar.
Al contrari dels que volen fer creure a Espanya que a Catalunya s'ens ha educat odiant a Espanya i els espanyols, aqui sóm molt més oberts i tolerants que ells i hem tractat sempre d'entendre'ls i integrar-nos, i sentir-nos catalans i espanyols alhora.
Per tant, aquesta tendència alcista del sentiment independentista, no es més que la suma dels catalans sense vincles familiars amb la resta d'Espanya, amb totes aquestes generacions que si tenen vincles familiars, però que ja no toleren aquest tracte i atac continu d'Espanya cap a Catalunya, tant des del punt de vista ideològic i polític, com, sobretot ara, des del punt de vista econòmic.
És evident que aquest factor, l'econòmic, ha agreujat i accelerat aquesta tendència, i aqui no hi ha argument que demostri el contrari. Salvar el benestar social i econòmic de Catalunya passa, sens dubte, per tenir la  pròpia gestió i control dels recursos.

Em pregunto sovint si els espanyols han fet també aquest exercici de comprensió i empatia amb els catalans, si han tractat d'entendre'ns, ja no dic d'estimar Catalunya, sinó respectar-la i valorar la seva riquesa cultural i respectar la llengua pròpia. La resposta és molt clara i evident, i tot i que segur que en tota la geografia espanyola hi haurà qui entengui o admeti, en part, que Catalunya és i vol ser, està clar que la gran majoria mostra una animadversió exacerbada contra Catalunya i els catalans.

El fet és que els catalans ja n'estem ben farts, sempre hem anat amb el lliri a la mà, i ara el poble ha posat els collons sobre la taula, com diem aqui, i hem volgut deixar ben clar, que volem ser catalans, volem seguir sent catalans, i com que no ens deixen ser-ho a Espanya , ni accepten el que som ni com som, ni la nostra llengua, ni res de res, és el moment doncs de deixar de formar part d'un Estat que no ens vol i no hi cabem.

Som o no serem, aquesta és la qüestió, i aquesta és la nostra raó.

I ara què? és la pregunta que ens fem tots, ara cap a on anem?
Doncs cap al cami que ens ha obert el poble, és la resposta. Una cami ben clar, el de la independència de Catalunya, que requereix el compromis i la valentia de les forces polítiques per portar endavant aquesta plenitud nacional.
Cal entendre ja mateix aquest missatge tan clar i tractar de prioritzar i orientar les decisions i negociacions polítiques cap als interessos de pais i no de partit.
Cal bons gestors, no només bons oradors, i afrontar aquest nou repte, difícil, sí; complicat, molt complicat; però possible i viable amb la unió, majoria, resistència i força de tots els catalans.

Sóm més a prop del somni. Més a prop de la Llibertat.

Visca Catalunya Lliure!!!




dimecres, 23 de maig de 2012

El discurs de l'any

El discurs que en Joaquim Maria Puyal ens ha regalat en aquesta darrera cerimònia d'entrega del Premi al Català de l'Any 2011, sens dubte ha superat totes les expectatives, i ha emocionat a gairebé tothom, tan els que han pogut ser-hi presents a l'acte, com els telespectadors de TV3, que escoltant amb la mirada fixa i assentint bocabadats amb el cap inevitablement a cada reflexió que deixava anar en el seu parlament, ens ha permès ser testimonis del discurs més emotiu i lloat de l'any,

Certament, el premi Català de l'Any 2011 a en Puyal per la seva aportació al món de la Comunicació i el Periodisme al llarg de la seva àmplia i extensa trajectòria professional, requeria necessàriament recolzar-se en un discurs impecable, ferm i carregat de molta ètica i valors perduts.

En Puyal ha aconseguit posar-nos pell de gallina des de la primera paraula del discurs fins la darrera, construint una ferma declaració de principis, reflexions i consideracions personals que per res es situaven lluny de l'opinió i sensació unànime general vers l'actual crisi sistèmica.
Més enllà del posicionament ideològic, de la tendència política o del que uns creiem o deixem de creure, les paraules d'en Puyal, el discurs d'en Puyal, n'és clarament un reflexe i una mostra del que mai no hem d'oblidar ni perdre.
Apel.lant a l'autocritica de  tots i de tot, sempre des de el respecte característic en ell, d'expressar-se amb la més absoluta sinceritat però sense arribar a ofendre ni ferir als implicats, ha reinvindicat la capacitat de superació i de seguir endavant malgrat tot, com quelcom extraordinari en aquesta vida; la cultura de l'esforç, el dret a lluitar pel que es creu, i tot el reconeixement i consideració cap a tots els afectats per aquesta crisi axfixiant, que ofega i enfonsa dia rere dia les oportunitats i sortides possibles per a seguir endavant, com a veritable i autèntic Català de l'Any. "Jo no sóc el català de l'any", deia en Puyal amb seriosa i responsable expressió de compassió i absolut suport als més afectats per la actual situació de preocuopant incertesa i dificultats.

El seu discurs ha recuperat elements i aspectes morals dignes de ser debatuts i valorats, al.legant a la nostra pròpia responsabilitat sobre certs temes que afecten a l'educació dels nostres fills en valors i respecte cap a l'autoritat educativa i, al mateix temps que reivindicant també l'autocritica pròpia dels integrants del sistema respecte les seves irresponsabilitats dins el mateix , apuntant la seva personal consideració i respecte cap a la persona del M.H. President Artur Mas, encoratjant-lo a recordar que al darrera hi té tot un poble que el recolza en els moments dificils, i a la unitat de tots nosaltres per a combatre-ho.

Aprofitant també la cerimònia per retre homenatge a la professió de Periodista, com a instrument de llibertat d'expressió i d'informació, ha compartit el premi amb els seus col.legues de professió, manifestant la seva seriosa preocupació per la situació de precarietat laboral de molts dels seus amics o companys, i destacant la importància del paper del comunicador en el context actual.
La seva especial referència al també nominat al premi, el cardiòleg Josep Brugada, per la seva importantíssima aportació en el món de la medicina, aixi com a la jove competidora de trial Laia Sanz també nominada, iniciava la presentació del seu magistral discurs, en que ha combinat gratitut, consideració, reconeixement, agraïment, autocrítica, reivindicació, comprensió, humanitat, professionalitat, respecte i, definitivament, esperança per a trobar un discurs "comú" per a superar la crisi, econòmica i moral.

El discurs d'en Puyal cal, sens dubte, digne d'escoltar-lo o llegir-lo més d'un cop.

Discurs íntegre Joaquim Maria Puyal, Català de l'Any 2011

Marta Monturiol

diumenge, 6 de maig de 2012

#GraciesPep


I a la fi va arribar el dia del comiat, el dia de l'homenatge, el dia d'en Pep. I, com era d'esperar, fent del hastag #GraciesPep Trending Topic mundial des de l'inici del darrer partit al Camp Nou, Barça-Espanyol, en aquesta Lliga BBVA 2011-2012.

Aquest homenatge, merescudíssim per a en Pep i per a tota la aficció blaugrana serà, sens dubte, una data també eterna, com tot el que en Pep ha fet ja etern des que va trepitjar la gespa del Camp Nou com a entrenador del primer equip.
Tot plegat anava molt més enllà del futbol, i l'homenatge no deixava de ser una cel.lebració molt sentida i especial, molt emotiva, molt vibrant, que molts desitjarien per al seu propi Club: l'adéu al millor entrenador del Club de la història (el millor del món per quasibé unanimitat mundial) amb l'admiració més profunda, i el respecte més exemplar dels seus propis jugadors, sentint l'emoció de cada detall, de cada expressió que veien del Pep i tot finalitzant el seu reconeixement, amb un passadís d'honor. El passadís d'honor del millor equip del món.

És curiós com em va quedar gravat el moment en què els jugadors es miraven en Pep, desitjant tots veure en ell l'expressió de felicitat i d'emotivitat en recordar tot el viscut en aquests quatre anys màgics. L'instant d'or més destacable, on es feia evident la sentida emoció dels jugadors per l'adéu a qui els ha fet eterns per sempre.
Aquest moment, amb la música de fons d'en Lluis Llach "Que tinguis sort", i l'abraçada d'en Messi a Guardiola després de marcar el quart gol, són els més destacables i el resum del que fou un homenatge mol especial. Aqui no calen paraules ni titulars de cap mena, eren imatges que parlaven per sí soles, i que nosaltres, com a aficció, hem tingut l'honor i el privilegi, un cop més, de ser espectadors d'uns moments irrepetibles i únics en la història del Club, i penso que també, únics en el món del futbol.

L'aportació d'en Pep al FC Barcelona és claríssima i sense discussions, no sols pels títols en si, que han fet al Club encara més gran del que ja és, sinó per tots els valors que ha aportat i creat en un esport que gairebé tenia la indiferència de molta gent.
I aqui està la gran aportació futbolistica d'en Pep, aquest és per a mi el títol més important aconseguit per en Pep, un títol únic i privilegiat, com és el d'aconseguir que tothom, a banda dels colors i de la simbologia geogràfica, hagi gaudit i s'hagi emocionat amb aquest esport, que arreu del món s'hagi disfrutat tant d'un partit de futbol, gaudint-lo com un espectacle artistic i creatiu, amb el complement inigualable de lluita i superació constants, sempre a la recerca de l'excel.lència, i per la via dels valors més purs i admirats que al llarg d'aquest quatre anys tant intensos s'han transmès.

En Pep ho ha aconseguit. Ha il.lusionat a molts nens arreu del món,  a grans i petits. Ens ha despertat a tots aquest orgull culé per la via de la humilitat i la prudència, del respecte constant al rival, del saber guanyar però també del saber perdre. Del saber parlar però també del saber callar.
En Pep ha guanyat dins i fora del camp, al carrer, a la sala de premsa, al vestuari.

Ha marcat un estil propi en tots els sentits i en tots els àmbits, i això sens dubte deixarà una emprempta inesborrable.

I aquest és el meu petit homenatge per a en Pep. Un article per a ell, un petit escrit, com a agraïment per tot el que m'ha inspirat amb el Barça, tot el que m'ha transmès amb les seves declaracions, gesticulacions, expressions, sentiments a dins i fora el camp, ... ingredients més que suficients per a escriure com mai per al Club que sempre he estimat, i arribar a sentir els colors blaugranes amb aquesta passió i energia tan fortes que ens ha contagiat a tots plegats.
Sí, ell s'ha desgastat i buidat, s'ha quedat sense ànima. Però a nosaltres ens ha omplert i ens ha donat vida, molta vida. Sobretot als seus homes, els seus jugadors. Ja ens ho deia ahir en Pep: "tranquils i ajusteu-vos el cinturó que això tindrà vida", i el millor de tot, i el que tots voliem sentir: "Fins aviat, que a mi no em perdreu mai".

Esclar que no, Fins aviat Pep.

Marta Monturiol

Publicat al Diari Digital CatDiàleg

dimecres, 7 de març de 2012

Paraula de Mestre

A hores d'ara, molt es deu haver parlat , escrit i llegit sobre el programa "Salvados" de Jordi Évole, emès el passat diumenge per la cadena televisiva "La Sexta".

I és que aquell programa, més que un reportatge, entrevista, trobada, conversa, o fins i tot diàleg, fou una declaració oberta d'interessants i profundes reflexions i consideracions polítiques d’alt nivell i valor històric, si tenim en compte sobretot que l'autor d'aquestes valuoses i respectades paraules era el M.H. President Jordi Pujol i Soley: el Mestre, el referent, el Pare (m’atreviria a dir fins it tot) de la política catalana de la història de la democràcia espanyola.

A banda ara de la ideología, del partit, de les diferents forces polítiques que configuren l’actual escenari de la política catalana, i per tant, de la opinió que més o menys pugui un tenir de les diferents decisions o declaracions preses en l’ámbit de la política, és un fet quasi indiscutible i una opinió gairebé unánime (per no dir totalment), que per als catalans, per a Catalunya, Jordi Pujol és, ha estat i sempre será un clar referent molt valorat i respectat, tan a Catalunya com a fora de Catalunya, i per tant, un model i exemple a l’hora de lluitar pels interessos del seu pais, sense per això produir cap mena d’escletxa política i social prou important com per influir en les sempre delicada i difícil relació entre Catalunya i Espanya, i fins i tot, amb una insuperable i inigualable capacitat d’assolir grans acords i pactes que van permetre assolir una sobirania nacional forta i cohesionada, i una Catalunya de la que molts, molts ens hi hem sentit força orgullosos.

La interessant conversa entre Jordi Évole i el President, feta amb un entorn natural i senzill, com la mateixa entrevista que realment fou, i amb l’agilitat comunicadora del presentador (gens fácil tenint en compte la dificultat que comporta dur la iniciativa amb algú com el President, que sol iniciar la conversa amb un tema i obrir tot seguir un ventall de possibilitats força ampli, deconstruint la conversa en un plat exquisit com el d’un Ferran Adrià) va acabar esdevenint una mostra més de l’emprempta que les paraules del President arriben a deixar sempre, vagi on vagi, i parli on parli.

Aquí, allà, a dins, a fora, el Presiden és el President, i les seves paraules són escoltades sota silenci absolut i amb rotunda admiració general.

El tema de la Independència ha estat segurament l’aspecte més destacat de les tertúlies radiofòniques i televisives, per bé que lògicament és un tema que “ara toca” com diriem en paraules del mestre Pujol, però sobretot per la repercussió que la seva opinió sobre aquest tema pugui causar a tota Espanya, una Espanya que sempre ha escoltat i respectat les seves paraules, a banda d’estar-hi o no d’acord, i cada vegada més, quan la situació política actual viu precisament uns temps d’important desafecció i desconfiança, que porta a recordar i honorar polítics de la talla del President, on a banda de la ideología i els colors, la seva tasca era purament sentimental i totalment desinteressada, per valors i ideals personals, que van dur-lo a exercir una carrera política que molts no arribaran a assolir ni amb la millor de les preparacions acadèmiques o universitàries.

La política era la seva vida, i va dignificar-la com cap altre avui difícilment ho faria.

Per sort, en el món polític en general hi haurà encara gent valuosa i treballadora, honesta i honrada que seguirán dignificant aquesta professió tan malmesa per l’excés de poder i influències. Però com que és quelcom que, al meu parer, va lligat amb la persona i no amb la professió, estic segura que en aquest país i en molts altres seguirà treballant-se gràcies a molts que creuen en aquest compromis desinteressat amb els ideals i valors, i per tant, gent entregada a la seva causa, país i gent, dins uns valors de convivència i respecte que cal mantenir i reforçar.

Tanmateix, associar la paraula política al mestre, és dotar la seva terminología d’un nivell superior i pes inigualables.

La seva història, el seu passat, les raons que van motivar la seva lluita per Catalunya, la seva persistència i defensa pels seus valors i ideals que han fet de Catalunya el país singular que som, amb la unió i força de tots els catalans/es, és quelcom que ja ha quedat gravat per sempre més en la nostra història.

I tornant a l’entrevista, a la conversa sobre els aspectes més delicats com el terrorisme, la corrupció, l’actual relació entre Espanya i Catalunya, vam poder entreveure els qui vam seguir la deliciosa trobada, el fons més real de la seva persona, i per tant, la seva qualitat humana, els seus valors, el seu honor i dignitat, i com no, la seva preocupació pel punt en què ens trobem avui mateix amb els veïns.

Segur que molts llegiran l’article pensant en un excés de valoració sobre la seva persona, fins al punt de raure en l’exageració. Doncs jo em nego a acceptar i compartir aquesta equivocada impressió, perquè estic convençuda que el dia que no tinguem ja l’honor i privilegi de comptar amb les seves reflexions i paraules, tots i més veurem aleshores tot el que el seu llegat ha suposat per a la política catalana fins al darrer dia.

Perquè el President malgrat ser-hi oficialment retirat de la vida política, sabem que el seu paper en aquesta vida no ha acabat ni acabarà mai. Que ara és el mestre dels seus deixebles, que cada afirmació, reflexió i consideració influeix molt i molt en la política catalana i espanyola i, per tant, ( i sense ànims de treure mèrits a l’actual President de la Generalitat Artur Mas, que n’és un excel.lent i impecable successor, així com a membres destacats del partit que amb honor i dignitat i molta professionalitat, mantenen el rumb ferm i fort del seu llegat ) tot el que Catalunya assoleixi serà, sens dubte, gràcies a la seva gran tasca i encerts.

Marta Monturiol

Publicat al Diari Digital CatDiàleg el 07/03/2012