Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dimecres, 30 de juny del 2010

Sentència de Divorci


He hagut de deixar passar un parell de dies per intentar pair tota aquesta polèmica de la sentència del Tribunal Constitucional, i limitar-me a participar via xarxes socials amb totes les lògiques i raonables reaccions d’indignació i ràbia que hem sentit els catalans per la ferida tan greu que ens ha deixat Espanya.
No ens ve pas tan de nou aquesta important ferida, sobretot perquè sabem prou bé la difícil relació que hem passat sempre en aquest matrimoni de conveniència que ja ha deixat de ser entre Espanya i Catalunya.
Les relacions forçades i de conveniència a la llarga es desgasten, deixen de funcionar, i finalment, es trenquen, donant lloc a un dolorós divorci sense acord mutu.

En aquest cas, surt greument ferida, i humiliada (en paraules del President Pujol) la nostra Catalunya, que ha resultat ser enganyada i utilitzada de la manera més cruel i injusta, com sempre, faltant-li el respecte mitjantçant els mitjans de comunicació amb declaracions catalanòfobes que han anat provocant un progressiu augment de l’odi general d’Espanya vers Catalunya i els catalans, i tot el que feia referència a la nostra simbologia i litúrgia. Però la ferida de guerra que diriem, la ferida que ha trencat definitivament amb aquest matrimoni de conveniència, ha estat una sentència dictada per un Tribunal Constitucional dubtós (4 membres del tribunal amb el mandat caducat), i sens dubte incompetent, perquè ja des del moment que es va decidir a aceptar i tirar endavant un recurs presentat pel Partit Popular (i 5 territoris espanyols i el Defensor del pueblo, que a hores d’ara romanen pendents de deliberar) contra un Estatut referendat pel poble català i seguint el procés democràtic i constitucional establert (aprovació proposta al Parlament de Catalunya, retocat i aprovat al Congrés espanyol, i finalment de nou aprovat a Catalunya en un referèndum) va quedar totalment desacreditada la seva credibilitat i legitimitat.

Malgrat això, partits polítics com el PP i Ciutadans encara es prenen la llibertat d’afirmar la obligatorietat d’acatar la sentència del TC perquè tenim ara sí, un estatut plenament constitucional, i d’aquesta manera, esdevenen uns experts i ultradefensors en matèria constitucional perquè òvbiament això respòn als seus interessos com a partits polítics, que no és altra que vetllar per la “indisoluble unidad de la nación española”, sense importar-lis gens ni mica la veu del poble. En absolut.
Per tant, constitucionals pel que els hi interessa i els hi va bé, ja que la mateixa constitució espanyola ho diu, que la sobirania resideix en el poble, així doncs, on és aquesta sobirania, que se l’han confitat lliurement i s’han limitat a actuar com sempre, creant aquest clima de crispació i perjudicant els interessos dels catalans i de Catalunya. Sempre.

No sé si certament fou un error excloure la participació del PP en la redacció del nou Estatut. Diuen que ara estem pagant car aquest error, perquè aquesta exclusió és la que va donar viu lliure al PP espanyol per recórrer l’Estatut; deixant ben clar que mitja Espanya no podia quedar exclosa de participar i opinar sobre aquest Estatut, i així ho van fer plantejant al Congrés, expressant el seu desacord amb l’aprovació de l’Estatut, amb més de quatre milions de firmes, una proposició de no llei que demanava un referèndum a tot l’Estat Espanyol sobre l’Estatut.
Un desacord que mostra també la seva actitud poc democràtica al no acceptar una aprovació i pacte totalment democràtic al Congrés dels Diputats. Però que per sort del sentit comú i de la coherència política van fracassar en l’intent.

Tot i així, i a banda de les consideracions personals sobre l’actitut del PP vers el tema de l’Estatut, hi ha un fet totalment evidenciador i simptomàtic d’aquesta catalonofòbia “apostoflant” com diria aquell, i és el fet d’haver recorregut uns articles de l’Estatut de Catalunya que altres comunitats varen copiar idénticament per als seus estatuts (comunitat valenciana, Andalucía, Aragó i Balears) que, vés per on, no han estat recorreguts per ningú i són en vigor a l’actualitat, i quina casualitat, que aquestes comunitats són, juntament amb Múrcia, les que també han presentat recurs contra l’Estatut de Catalunya, a part de la del PP i el Defensor del Pueblo. Jo crec que aquí sobren els comentaris.

I de fet, si ens posem a aprofundir en el tema, trobarem que hi ha un informe que demostra que hi ha 6 estatus que tenen més de 100 articles com els impugnats pel pp català, segons informava el Diari de Girona en un titular del 15 de Juliol de 2007.

Amb tot això, queda ben clar que a l’Estat Espanyol Catalunya no hi cap, no ens volen, ni tan sols ens respecten, per tant, s’ha acabat la gallina dels ous d’or i s’ha acabat el bròquil, com diriem en la nostra expressió col.loquial més típica i catalana.

L’ùnic que em queda dir, i posant-nos seriosos, és que aquests fets indubtablement marcarant un abans i un després de la història de Catalunya i sobretot, de les relacions entre Espanya i Catalunya, que prácticamente han quedat del tot malmeses i trencades. Si abans la utopia era la Independència, ara això ha canviat completament, i la utopia és ara Espanya i no la Independència.
No serà fácil, i ens espera un camí difícil i de tensió política sense precedents en la història de la democràcia espanyola. Cal treballar per aquest camí, i com sempre amb el tarannà català i l’esperit i ànima propis de Catalunya, i amb els valors tan nostres de la feina ben feta i del seny i la rauxa, però també ara del pit i collons (amb perdó de l’expressió).

Tants anys treballant, lluitant, i construint un país perquè ara vulguin enfonsar-nos d’aquesta manera, tocant la columna vertebral del nostre Estatut, la nostra veu, com ara la llengua. No, senyors, per aquí no passem. Us equivocat i molt amb nosaltres.
Ara la pregunta és si a part dels crits, la ràbia i la manifestació del 10 de juliol, que són molt importants, i sí, ho hem de fer i ens hem de fer sentir qui som i cap a on anem; està el fet més important per mi, i és si Catalunya serà capaç d’assolir aquesta unitat total, en tots els àmbits, que necessitarà per a aixecar un país molt fatigat, per poder vèncer i curar aquesta ferida, i poder donar una resposta contundent de tot plegat a Espanya. Ho farem? Serem capaços? Jo estic convençuda que sí. Endavant i Som-hi!!
Som i serem tant si es vol com si no es vol.

dilluns, 28 de juny del 2010

Burka o Niqab: la veu que tapa el vel


Llegia ahir diumenge al magazine de "La Vanguardia" un breu reportatge a quatre musulmanes residents a l'Estat Espanyol que explicaven les seves raons per a dur el vel integral, totes quatre fotografiades amb el seu niqab, cobertes totalment, i essent visible únicament els ulls. Uns ulls joves, totes d'entre 17 i 25 anys, i convençudes totalment en la seva decisió de dur aquest vel, el niqab, expressant la seva satisfacció i convicció de sentir-se plenament lliures i còmodes.

Segons el Corà, el llibre sagrat dels musulmans, només hi ha tres directrius pel que fa a la indumentària de les dones: que vesteixin correctament, que es cobreixin el pit, i que allarguin la seva roba. Per tant, en cap moment especifica que s'hagin de cobrir la cara, les mans i la totalitat del cos i fins i tot quina ha de ser la llargada exacte de la indumentària, però precisament aquesta manca d'especificació exacta és el que ha portat a diverses interpretacions entre els experts en l'islam no musulmans i els que sí ho són, que justifiquen i defensen la l’existència del vel en la indumentària com a signe religiós musulmà per excelència.
Llegeixo les entrevistes, i em vaig trobant algunes contradiccions en les seves declaracions, sobretot quan manifesten que una dona no és més o menys musulmana per dur o no vel, i per tant, que no s’és millor o pitjor persona per dur-lo o no. Per tant, la creença que dur el vel és una manifestacio única i exclusivamente religiosa, és totalmente incerta, ja que és molt evident que hi ha una raó cultural de pes molt important i amb la que s’intenta justificar en la nostra societat, contrària al seu ús, mitjançant la defensa del simbolisme religiós musulmà.

Per tant, entrariem doncs en un debat cultural i no religiós, en afirmar elles mateixes que ser bona musulmana no implica necessàriament dur vel integral. Però sobretot, i per moral i ètica, entrariem en un debat de drets humans, de dignitat humana, i fonamentalment del dret a la dona a la seva llibertat en el sentit més ampli de la vida humana.

Llegint l’entrevista em costava creure les afirmacions de totes elles, massa convençudes de la seva condició, de la seva felicitat,.. però en explicar la periodista certs detalls del transcurs de la conversa (interrupcions per trucades reiterades per un dels marits durant l’entrevista, fent-la marxar abans, etc,) t’adones que, efectivament, són dones sense llibertat, sense ànima, sense esperit, però sobretot, dones sense dignitat.
S’han adreçat a l’entrevista amb les paraules calculades i el diàleg estudiat, disposades a fer el paper que tenen assignat en la seva cultura: parlar a ulls d’ells, amb la veu que tapa el vel…

Ara hi ha molts ajuntaments que ja han prohibit l’ús del vel integral a les dependències municipals, i ens trobem en un actual debat a tota Europa sobre aquesta prohibició o no prohibició. Però més enllà de les prohibicions, del debat de la necessitat de tractar o abordar el tema des dels ajuntaments o des d’organismes estatals o internacionals en el seu lloc (per tractar-se d’un problema de drets humans fonamentalment) hi ha una qüestió també fonamental per a nosaltres: el RESPECTE.
Respecte a la nostra cultura, a la nostra societat, a nosaltres, les dones. De la mateixa manera que nosaltres respectem a elles i la seva cultura quan viatgem al seus països (perquè no oblidem que se’ns imposa aquesta costum quan els visitem o residim allà) i, per tant, de la mateixa manera que nosaltres estem en el deure de respectar-ho allà; elles tenen o l´haurien de tenir també també el deure aquí i respectar sense excepcions la nostra cultura, la nostra societat, si el que volen és viure entre nosaltres.

No es pot entendre una convivència entre cultures tan diferents sense una integració mínima i un respecte fonamental i bàsic per les costums i tradicions del pais de residència.
Ningú ha de privar ningú de practicar la religió o fe a la qual pertanyi, ni les seves costums socials o religioses, però aquesta pràctica religiosa no ha de condicionar mai la convivència humana i social entre cultures, perquè per damunt de tot està la dignitat humana i el respecte per les persones, i això passa per aceptar i reconèixer que dur el vel integral atempta contra aquesta dignitat per la que hem lluitat durant anys i panys (i encara lluitem) les dones de la nostra societat, i sobretot, atempta contra el respecte cap a nosaltres, i cap a tot el que hem fet i hem aconseguit de cara a la igualtat de gènere.

Si no volen formar part d’aquest progrés, evolució i dignitat (al meu parer totament compatible amb la religió musulmana) i prefereixen mantenir aquest paper secundari i totalment submís de la dona (imposada erròniament per la seva cultura per ser-hi en mans de fonamentalistes islàmics) ningú les obligarà a fer-ho, però sí que caldrà en qualsevol cas per part nostra definir i marcar amb les lleis que s’aprovin respecte a la prohibició de l’ús del vel en espais públics en el territori espanyol, aquesta necessitat de respecte i integració a la nostra cultura i societat, i així deixar molt clara la nostra voluntat de conservar una societat construïda sota els fonaments del respecte i la dignitat humanes.

Que el vel no tapi mai més la seva veu ni la seva llibertat.

dijous, 10 de juny del 2010

1er Concurs de Relats - Què és per a tu el canvi? -


El passat 30 de maig Ciu va cel.lebrar entre molts militants i simpatitzants el seu dia de festa a Vic, en un ambient molt familiar, optimista i positiu, i en el que es respirava aquesta il.lusió pel canvi que entre tots i totes volem fer i farem possible. Perquè volem el canvi. Perquè estimem Catalunya.

Durant la setmana prèvia a aquesta cita tan esperada i tan especial per tots els qui formem part d'aquesta gran il.lusió per aquest projecte de canvi i treball tan important i vital pel pais, es va convocar des de la Sectorial de Noves Tecnologies i Societat de la Informació de CDC, el Primer Concurs de Relats curts, obert a la participació de tots els militants i simpatitzants que volguéssin fer la seva aportació personal a la pregunta que es formulava per a tal esdeveniment. Què és per a tu el Canvi? obria doncs la primera convocatòria i l'ocasió d'expressar així el pensament i la visió del canvi per als participants d'aquest concurs.

Dels microrelats presentats s'en concedirien dues categories de premis: el Premi Canvi! (premi al millor microrelat, quant a forma i contingut) i el Premi Tweet (premi a la brevetat), els quals podrien optar a guanyar un llibre dedicat personalment per l'autor o protagonista del mateix. Llibres com els volums de memòries del President Pujol, La màscara del Rei Artur, o bé el llibre de Barcelona de Xavier Trias.

Per a mi, guanyadora del Premi Canvi, ha estat sincerament una sorpresa, una molt agradable sorpresa, i m'ha fet una il.lusió molt i molt especial, tenint en compte que milito al partit des de fa ben poquet (tot i que simpatitzo des que vaig començar a votar als 18 anys) i per tant, la meva recent participació i entrega, motivada fonamentalment per la situació actual que pateix Catalunya, d'ésser governada i gestionada de la pitjor manera que ho podia estar, ha resultat i esta resultant tota una experiència molt positiva i enriquidora, sobretot per aquest clima d'il.lusió per començar i construir que es respira, perquè és un plaer treballar amb un equip de gent que s'estima el país i que està plè d'energia i ganes de treballar desinteressadament, per aquest canvi, el canvi que Catalunya necessita i que els catalans demanem.

Els dos microrelats doncs, reflecteixen una mateixa visió expressada de diferent manera, però que en definitiva venen a dir el mateix: Catalunya ha de recuperar el camí perdut durant aquests anys i recuperar l'ànima i respecte per a reconstruir-se i recuperar tot el prestigi que es va guanyar anys enrera amb Ciu.
S'ha pogut provar una alternativa, dues vegades, i no ha funcionat, per tant, ara és hora que torni Ciu i que torni la feina ben feta. Pels catalans. Per Catalunya.


Categoria "Premi Canvi!": Marta Monturiol i Huélamo (Molins de Rei)


Canvi és obrir-se a nous reptes, recuperar l'ànima de Catalunya, la fortalesa, el respecte, la dignitat, l'orgull, el sentiment de país, l'esperança, la il.lusió.. recuperar tot el que es va construir temps enrere i que hem perdut pel camí del desgovern, la incompetència i la inaptitud. Canvi és reconstruir Catalunya des de dins, reenfortir-la i reconstruir-la des de l'arrel fins al cim, pel camí de la feina ben feta, pel mateix camí de força que ciu ha construït i preparat per a aixecar el vol.


Categoria "Premi Tweet": David Frigola (Figueres)
 
El canvi és reempendre el camí perdut de Catalunya, el canvi és que la il·lusió torni al cor dels catalans, el canvi és que Catalunyi s’alci i albiri nous horitzons, el canvi és que la llum del sol ens escalfi el rostre i il·lumini les nostres valls i pobles, ciutats i planes, el canvi és que l’esperança d’un pròsper futur enterri anys de grisor i frustració, el canvi és que els catalans anem units a una i fem història altra vegada!
 
 
http://diadeciu.blogspot.com/search/label/concurs


divendres, 4 de juny del 2010

Adéu, Espanya?


 Després d'aquest excel.lent primer reportatge de TV3, enmarcat dins del nou programa de documentals anomenat "Sense ficció", i en el qual Dolors Genovès ha dirigit amb una indiscutible professionalitat i rigor periodístic un magnífic i acurat treball de profund análisi sobre la comparativa entre la realitat de Catalunya amb la de Groenlàndia, Escòcia i Quebec, tinc la sensació que tots els telespectadors hem reaccionat i, ens hem parat a pensar i reflexionar sobre aquest estudi de gran qualitat i, perquè no dir-ho de repercussió social sense precedents.

Llegeixo per les xarxes socials just acabat el programa un allau de comentaris de tot tipus, i un seguit de reaccions positives, com era d'esperar, i d'orgull identitari general. La prova evident que tots volem escoltar i parlar-ne del tema. Volem saber. Volem opinar.

La clau però, del missatge del reportatge, l'essència en definitiva del reportatge, no és la raó de la Independència sols pel fet identitari, pel sentiment diriem (que és en major part l'argument base del moviment o causa per la que es mou la gent que n'està a favor de la independència) sinó que la raó del reportatge en sí està, per una banda, en la necessitat de la independència per la constatació i demostració històrica de la manca d'encaix de les relacions entre Espanya i Catalunya a nivell polític, i per tant, en la dificultat d'assolir un progrés econòmic, industrial, social, etc, que tindria la seva repercussió en una millora del BENESTAR de la societat catalana en tots els àmbits en cas d'assolir aquesta sobirania i autodeterminació; i, per altra banda, la dura realitat de Catalunya en comparació amb els altres casos, en el sentit que el tema de la independència esdevé una qüestió gens acceptada per l'Estat Espanyol (això ja ho sabem tots) fins al punt d'acollir-se a la Constitució per la via de l'"amenaça" de les forces de l'Estat per tal de protegir la unitat d'Espanya.
Aquest punt, contrasta de plè amb els casos de Groenlàndia, Quèbec o Escòcia, on, malgrat els llargs processos democràtics soferts sempre s'ha contemplat l'existència d'aquesta possibilitat, la de la independència, entenent que democràticament cal acceptar la voluntat que decideixi el poble.

Molt a fer tenim encara en aquest aspecte, i molt complicat ho tindrem aqui per a seguir endavant amb aquest objectiu tan llunyà i fins i tot gens possible per molts, com és la Independència de Catalunya.
Com bé diu Dolors Genovès, hem de perdre la por de parlar del tema, la por a la paraula Independència que tenen molts polítics catalans, i hem de treballar molt i bé, per a que la democràcia triomfi sobre aquestes restriccions i obstacles.

Treballar no per a convèncer a tothom que sigui independent i que voti que sí, no, no es tracta d'això ni dels missatges populistes de les consultes per acaparar vots i prou. Si s'expliquen les coses amb el rigor amb el que s'explica al reportatge de Dolors Genovès i es treballa per afrontar el tema des d'un debat més madur, més treballat, més aprofundit..., la gent escoltarà i entendrà millor perquè Catalunya no ha de tenir por a la independència, i perquè això ha d'arribar algun dia.

Aquestes xifres tan clares en les que queden paleses la paulatina reducció de la dependència empresarial de Catalunya vers Espanya en detriment d'una cada vegada major presència en els mercats internacionals, la cada vegada major obertura a l'exterior, etc., Catalunya té una històrica tradició industrial i empresarial que cal aprofitar i potenciar, tenim escoles catalanes de prestigi, tenim una creació de riquesa superior a la mitjana espanyola, i per tant, tenim els factors i elements necessaris per a afrontar la independència d'un país amb uns organismes propis més eficients i àgils, com per exemple una Seguretat Social catalana (les nostres cotitzacions superiors a les espanyoles ho permetrien), i molts més canvis estructurals que permetrien per tant, una millora considerable del benestar de la societat catalana.

Cal treballar doncs, per a explicar perquè Catalunya pot ser independent, explicar perquè és viable econòmicament, i perquè seria la millor opció per Catalunya i els qui viuen i treballen a Catalunya.
Sense convertir-se, però, en fals eslògan partidista ni populista; sense pretendre enganyar l'electorat amb falses promeses i enganys que només afavoririen una cada vegada major desafecció; cal treballar de debò  i parlar-ne sense por, treballar per a que tots els catalans estiguem units i participem més i millor en aquesta decisió. Perquè és una decisió que ens correspòn a nosaltres. És la nostra decisió i la de ningú més.
















ODA A ESPANYA


Escolta, Espanya, – la veu d’un fill


que et parla en llengua – no castellana:


parlo en la llengua – que m’ha donat


la terra aspra:


en’questa llengua – pocs t’han parlat;


en l’altra, massa.






T’han parlat massa – dels saguntins


i dels que per la pàtria moren:


les teves glòries – i els teus records,


records i glòries – només de morts:


has viscut trista.






Jo vull parlar-te – molt altrament.


Per què vessar la sang inútil?


Dins de les venes – vida és la sang,


vida pels d’ara – i pels que vindran:


vessada és morta.






Massa pensaves – en ton honor


i massa poc en el teu viure:


tràgica duies – a morts els fills,


te satisfeies – d’honres mortals,


i eren tes festes – els funerals,


oh trista Espanya!






Jo he vist els barcos – marxar replens


dels fills que duies – a que morissin:


somrients marxaven – cap a l’atzar;


i tu cantaves – vora del mar


com una folla.






On són els barcos. – On són els fills?


Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:


tot ho perderes, – no tens ningú.


Espanya, Espanya, – retorna en tu,


arrenca el plor de mare!






Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;


que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;


pensa en la vida que tens entorn:


aixeca el front,


somriu als set colors que hi ha en els núvols.






On ets, Espanya? – no et veig enlloc.


No sents la meva veu atronadora?


No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?


Has desaprès d’entendre an els teus fills?


Adéu, Espanya!


1898

--------------------------------------------------------------------------------

Joan MARAGALL, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970.