Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dimecres, 23 de maig del 2012

El discurs de l'any

El discurs que en Joaquim Maria Puyal ens ha regalat en aquesta darrera cerimònia d'entrega del Premi al Català de l'Any 2011, sens dubte ha superat totes les expectatives, i ha emocionat a gairebé tothom, tan els que han pogut ser-hi presents a l'acte, com els telespectadors de TV3, que escoltant amb la mirada fixa i assentint bocabadats amb el cap inevitablement a cada reflexió que deixava anar en el seu parlament, ens ha permès ser testimonis del discurs més emotiu i lloat de l'any,

Certament, el premi Català de l'Any 2011 a en Puyal per la seva aportació al món de la Comunicació i el Periodisme al llarg de la seva àmplia i extensa trajectòria professional, requeria necessàriament recolzar-se en un discurs impecable, ferm i carregat de molta ètica i valors perduts.

En Puyal ha aconseguit posar-nos pell de gallina des de la primera paraula del discurs fins la darrera, construint una ferma declaració de principis, reflexions i consideracions personals que per res es situaven lluny de l'opinió i sensació unànime general vers l'actual crisi sistèmica.
Més enllà del posicionament ideològic, de la tendència política o del que uns creiem o deixem de creure, les paraules d'en Puyal, el discurs d'en Puyal, n'és clarament un reflexe i una mostra del que mai no hem d'oblidar ni perdre.
Apel.lant a l'autocritica de  tots i de tot, sempre des de el respecte característic en ell, d'expressar-se amb la més absoluta sinceritat però sense arribar a ofendre ni ferir als implicats, ha reinvindicat la capacitat de superació i de seguir endavant malgrat tot, com quelcom extraordinari en aquesta vida; la cultura de l'esforç, el dret a lluitar pel que es creu, i tot el reconeixement i consideració cap a tots els afectats per aquesta crisi axfixiant, que ofega i enfonsa dia rere dia les oportunitats i sortides possibles per a seguir endavant, com a veritable i autèntic Català de l'Any. "Jo no sóc el català de l'any", deia en Puyal amb seriosa i responsable expressió de compassió i absolut suport als més afectats per la actual situació de preocuopant incertesa i dificultats.

El seu discurs ha recuperat elements i aspectes morals dignes de ser debatuts i valorats, al.legant a la nostra pròpia responsabilitat sobre certs temes que afecten a l'educació dels nostres fills en valors i respecte cap a l'autoritat educativa i, al mateix temps que reivindicant també l'autocritica pròpia dels integrants del sistema respecte les seves irresponsabilitats dins el mateix , apuntant la seva personal consideració i respecte cap a la persona del M.H. President Artur Mas, encoratjant-lo a recordar que al darrera hi té tot un poble que el recolza en els moments dificils, i a la unitat de tots nosaltres per a combatre-ho.

Aprofitant també la cerimònia per retre homenatge a la professió de Periodista, com a instrument de llibertat d'expressió i d'informació, ha compartit el premi amb els seus col.legues de professió, manifestant la seva seriosa preocupació per la situació de precarietat laboral de molts dels seus amics o companys, i destacant la importància del paper del comunicador en el context actual.
La seva especial referència al també nominat al premi, el cardiòleg Josep Brugada, per la seva importantíssima aportació en el món de la medicina, aixi com a la jove competidora de trial Laia Sanz també nominada, iniciava la presentació del seu magistral discurs, en que ha combinat gratitut, consideració, reconeixement, agraïment, autocrítica, reivindicació, comprensió, humanitat, professionalitat, respecte i, definitivament, esperança per a trobar un discurs "comú" per a superar la crisi, econòmica i moral.

El discurs d'en Puyal cal, sens dubte, digne d'escoltar-lo o llegir-lo més d'un cop.

Discurs íntegre Joaquim Maria Puyal, Català de l'Any 2011

Marta Monturiol

diumenge, 6 de maig del 2012

#GraciesPep


I a la fi va arribar el dia del comiat, el dia de l'homenatge, el dia d'en Pep. I, com era d'esperar, fent del hastag #GraciesPep Trending Topic mundial des de l'inici del darrer partit al Camp Nou, Barça-Espanyol, en aquesta Lliga BBVA 2011-2012.

Aquest homenatge, merescudíssim per a en Pep i per a tota la aficció blaugrana serà, sens dubte, una data també eterna, com tot el que en Pep ha fet ja etern des que va trepitjar la gespa del Camp Nou com a entrenador del primer equip.
Tot plegat anava molt més enllà del futbol, i l'homenatge no deixava de ser una cel.lebració molt sentida i especial, molt emotiva, molt vibrant, que molts desitjarien per al seu propi Club: l'adéu al millor entrenador del Club de la història (el millor del món per quasibé unanimitat mundial) amb l'admiració més profunda, i el respecte més exemplar dels seus propis jugadors, sentint l'emoció de cada detall, de cada expressió que veien del Pep i tot finalitzant el seu reconeixement, amb un passadís d'honor. El passadís d'honor del millor equip del món.

És curiós com em va quedar gravat el moment en què els jugadors es miraven en Pep, desitjant tots veure en ell l'expressió de felicitat i d'emotivitat en recordar tot el viscut en aquests quatre anys màgics. L'instant d'or més destacable, on es feia evident la sentida emoció dels jugadors per l'adéu a qui els ha fet eterns per sempre.
Aquest moment, amb la música de fons d'en Lluis Llach "Que tinguis sort", i l'abraçada d'en Messi a Guardiola després de marcar el quart gol, són els més destacables i el resum del que fou un homenatge mol especial. Aqui no calen paraules ni titulars de cap mena, eren imatges que parlaven per sí soles, i que nosaltres, com a aficció, hem tingut l'honor i el privilegi, un cop més, de ser espectadors d'uns moments irrepetibles i únics en la història del Club, i penso que també, únics en el món del futbol.

L'aportació d'en Pep al FC Barcelona és claríssima i sense discussions, no sols pels títols en si, que han fet al Club encara més gran del que ja és, sinó per tots els valors que ha aportat i creat en un esport que gairebé tenia la indiferència de molta gent.
I aqui està la gran aportació futbolistica d'en Pep, aquest és per a mi el títol més important aconseguit per en Pep, un títol únic i privilegiat, com és el d'aconseguir que tothom, a banda dels colors i de la simbologia geogràfica, hagi gaudit i s'hagi emocionat amb aquest esport, que arreu del món s'hagi disfrutat tant d'un partit de futbol, gaudint-lo com un espectacle artistic i creatiu, amb el complement inigualable de lluita i superació constants, sempre a la recerca de l'excel.lència, i per la via dels valors més purs i admirats que al llarg d'aquest quatre anys tant intensos s'han transmès.

En Pep ho ha aconseguit. Ha il.lusionat a molts nens arreu del món,  a grans i petits. Ens ha despertat a tots aquest orgull culé per la via de la humilitat i la prudència, del respecte constant al rival, del saber guanyar però també del saber perdre. Del saber parlar però també del saber callar.
En Pep ha guanyat dins i fora del camp, al carrer, a la sala de premsa, al vestuari.

Ha marcat un estil propi en tots els sentits i en tots els àmbits, i això sens dubte deixarà una emprempta inesborrable.

I aquest és el meu petit homenatge per a en Pep. Un article per a ell, un petit escrit, com a agraïment per tot el que m'ha inspirat amb el Barça, tot el que m'ha transmès amb les seves declaracions, gesticulacions, expressions, sentiments a dins i fora el camp, ... ingredients més que suficients per a escriure com mai per al Club que sempre he estimat, i arribar a sentir els colors blaugranes amb aquesta passió i energia tan fortes que ens ha contagiat a tots plegats.
Sí, ell s'ha desgastat i buidat, s'ha quedat sense ànima. Però a nosaltres ens ha omplert i ens ha donat vida, molta vida. Sobretot als seus homes, els seus jugadors. Ja ens ho deia ahir en Pep: "tranquils i ajusteu-vos el cinturó que això tindrà vida", i el millor de tot, i el que tots voliem sentir: "Fins aviat, que a mi no em perdreu mai".

Esclar que no, Fins aviat Pep.

Marta Monturiol

Publicat al Diari Digital CatDiàleg