Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dijous, 13 de setembre del 2012

Més a prop del Somni

Hi ha certes dates a la vida, moments, esdeveniments, que sempre queden gravades en el més profund dels nostres records, dels nostres sentiments, i que guanyen un valor afegit i molt valuós, quan tenen un fort ressò i reconeixement arreu del món.
Aquests moments, en els que es fa difícil separar la vessant personal de la purament ideològica i política, acaben fusionant-se entre si mateixes, com a resultat d'una llarga i constant evolució del sentiment de pertanyença a una determinada cultura i país.
Les imatges que han donat la volta al món, d'aquest 11 de Setembre de 2012, parlen tant per si soles, i transmeten tanta força, tants sentiments, tantes il.lusions i tanta lluita històrica amb un civisme i festivitat exemplars i dignes d'admiració; que enmudeixen i posen en evidència les declaracions o reaccions adverses expressades des del govern central i molts mitjans de comunicació espanyols, que a hores d'ara sembla que no han entès o no volen entendre (com ja és habitual) aquesta claríssima resposta del poble català, al constant i històric tracte despectiu i irrespectuós d'Espanya vers Catalunya i els catalans.

Hi ha moltes coses que com a catalana m'he sentit molt orgullosa de fer i expressar, moltes tradicions i esdeveniments que he volgut presenciar i viure, com a conseqüència de la meva convicció i orgull catalanista, i aquest fort arrelament amb la meva terra i cultura catalanes. Però sens, dubte, la meva participació a la manisfestació independentista d'aquest 11s, ha sigut i serà una fita històrica molt especial i important per a mi.
Una Diada inolvidable, en la que vaig ser molt, molt feliç. Un veritable orgull i una impagable satisfacció viure i veure com un poble surt al carrer, feliç, il.lusionat, i unit per una mateixa causa: Catalunya.
Una diada sense incidents, protagonitzada per un civisme increïble, i en el que es va posar de manifest que els catalans, quan estem units, som realment un poble imparable.

Tanmateix, i reculant en el temps per tal d'entendre a on som avui, vull expressar amb tota sinceritat que sempre he tractat d'entendre Espanya, al llarg de la meva vida, i confesso que he intentat sentir-me espanyola en la mesura del possible, si més no, sentir-me còmoda en aquest Estat al qual per imposició històrica i política he hagut de pertànyer.
He intentat estimar Espanya, apreciar la seva riquesa cultural (que és molta i maca), i "agermanar-me" amb tots els veïns, oferint-los la mà i amistat incondidionals, i la voluntat i creença en una convivència pacifica entre tots possible, però alhora justa i satisfactòria amb les circumstàncies i caracteristiques pròpies d'una cultura tan forta, històrica i rica també, com la catalana.
Els vincles sentimentals que a moltes families catalanes ens ha unit amb Espanya, i que no neguem de cap manera, expliquen aquest exercici de tolerància i respecte dels catalans vers Espanya i els espanyols.
Molts de nosaltres tenim o hem tingut avis de diversos punts de la geografia espanyola, que han donat vida a les actuals generacions catalanes que avui dia estimem tant Catalunya.

Dimarts a la manifestació, recordava especialment el meu avi matern, nascut a Fuentes (Cuenca) i la meva àvia materna, nascuda a Torrevieja (Alicante), com a exemples d'espanyols que van emigrar a Barcelona i van integrar-se cultural i sentimentalment a Catalunya, d'una manera molt especial i  prou important com perquè la meva mare i els seus néts (o sigui jo) fossin profunds i autèntics catalans i patriotes de la seva estimada terra: Catalunya.

El meu avi, respectava i estimava tant Catalunya, que quan vam néixer el meu germà i jo, va fer el gran esforç d'aprendre a parlar català, de superar el complexe de parlar una llengua que no era la "seva" i tenint en compte, els temps que aleshores es vivien, d'una encara dictadura franquista, ja decadent però encara angoixant.
Una època on aprendre a parlar català era de veritables valents.
Aixi doncs, el meu avi va aprendre català amb nosaltres, i aixi amb el temps, va completar la seva integració sentimental amb Catalunya, aprenent per complet la llengua pròpia del pais, i com no, manifestant amb la seva mirada, les seves expressions i algunes declaracions, la seva forta vinculació sentimental amb la terra d'acollida des de feia anys. Sempre ho recordaré amb una tendresa molt especial.

Aquest exemple d'integració d'espanyols emigrants a Catalunya, donant vida a generacions catalanes actuals amb aquesta forta estima i convicció catalanista, és per a mi, el gran triomf i el gran mèrit que Catalunya avui sigui més independentista que mai.
Precisament perquè totes aquestes generacions catalanes actuals (castellanoparlants en una bona majoria) que han conservat aquest vincle emocional amb Espanya, són les que han tractat d'entendre i conviure amb aquesta "doble nacionalitat" i amb la creença de poder conviure pacificament, sense perdre les tradicions, cultura i llengua que volem ser i parlar.
Al contrari dels que volen fer creure a Espanya que a Catalunya s'ens ha educat odiant a Espanya i els espanyols, aqui sóm molt més oberts i tolerants que ells i hem tractat sempre d'entendre'ls i integrar-nos, i sentir-nos catalans i espanyols alhora.
Per tant, aquesta tendència alcista del sentiment independentista, no es més que la suma dels catalans sense vincles familiars amb la resta d'Espanya, amb totes aquestes generacions que si tenen vincles familiars, però que ja no toleren aquest tracte i atac continu d'Espanya cap a Catalunya, tant des del punt de vista ideològic i polític, com, sobretot ara, des del punt de vista econòmic.
És evident que aquest factor, l'econòmic, ha agreujat i accelerat aquesta tendència, i aqui no hi ha argument que demostri el contrari. Salvar el benestar social i econòmic de Catalunya passa, sens dubte, per tenir la  pròpia gestió i control dels recursos.

Em pregunto sovint si els espanyols han fet també aquest exercici de comprensió i empatia amb els catalans, si han tractat d'entendre'ns, ja no dic d'estimar Catalunya, sinó respectar-la i valorar la seva riquesa cultural i respectar la llengua pròpia. La resposta és molt clara i evident, i tot i que segur que en tota la geografia espanyola hi haurà qui entengui o admeti, en part, que Catalunya és i vol ser, està clar que la gran majoria mostra una animadversió exacerbada contra Catalunya i els catalans.

El fet és que els catalans ja n'estem ben farts, sempre hem anat amb el lliri a la mà, i ara el poble ha posat els collons sobre la taula, com diem aqui, i hem volgut deixar ben clar, que volem ser catalans, volem seguir sent catalans, i com que no ens deixen ser-ho a Espanya , ni accepten el que som ni com som, ni la nostra llengua, ni res de res, és el moment doncs de deixar de formar part d'un Estat que no ens vol i no hi cabem.

Som o no serem, aquesta és la qüestió, i aquesta és la nostra raó.

I ara què? és la pregunta que ens fem tots, ara cap a on anem?
Doncs cap al cami que ens ha obert el poble, és la resposta. Una cami ben clar, el de la independència de Catalunya, que requereix el compromis i la valentia de les forces polítiques per portar endavant aquesta plenitud nacional.
Cal entendre ja mateix aquest missatge tan clar i tractar de prioritzar i orientar les decisions i negociacions polítiques cap als interessos de pais i no de partit.
Cal bons gestors, no només bons oradors, i afrontar aquest nou repte, difícil, sí; complicat, molt complicat; però possible i viable amb la unió, majoria, resistència i força de tots els catalans.

Sóm més a prop del somni. Més a prop de la Llibertat.

Visca Catalunya Lliure!!!