Més a prop del Somni

Hi ha certes dates a la vida, moments, esdeveniments, que sempre queden gravades en el més profund dels nostres records, dels nostres sentiments, i que guanyen un valor afegit i molt valuós, quan tenen un fort ressò i reconeixement arreu del món.

Aquests moments, en els que es fa difícil separar la vessant personal de la purament ideològica i política, acaben fusionant-se entre si mateixes, com a resultat d'una llarga i constant evolució del sentiment de pertanyença a una determinada cultura i país.

Les imatges que han donat la volta al món, d'aquest 11 de Setembre de 2012, parlen tant per si soles, i transmeten tanta força, tants sentiments, tantes il.lusions i tanta lluita històrica amb un civisme i festivitat exemplars i dignes d'admiració; que enmudeixen i posen en evidència les declaracions o reaccions adverses expressades des del govern central i molts mitjans de comunicació espanyols, que a hores d'ara sembla que no han entès o no volen entendre (com ja és habitual) aquesta claríssima resposta del poble català, al constant i històric tracte despectiu i irrespectuós d'Espanya vers Catalunya i els catalans.

Hi ha moltes coses que com a catalana m'he sentit molt orgullosa de fer i expressar, moltes tradicions i esdeveniments que he volgut presenciar i viure, com a conseqüència de la meva convicció i orgull catalanista, i aquest fort arrelament amb la meva terra i cultura catalanes. Però sens, dubte, la meva participació a la manisfestació independentista d'aquest 11s, ha sigut i serà una fita històrica molt especial i important per a mi.

Una Diada inolvidable, en la que vaig ser molt, molt feliç. Un veritable orgull i una impagable satisfacció viure i veure com un poble surt al carrer, feliç, il.lusionat, i unit per una mateixa causa: Catalunya.

Una diada sense incidents, protagonitzada per un civisme increïble, i en el que es va posar de manifest que els catalans, quan estem units, som realment un poble imparable.

Tanmateix, i reculant en el temps per tal d'entendre a on som avui, vull expressar amb tota sinceritat que sempre he tractat d'entendre Espanya, al llarg de la meva vida, i confesso que he intentat sentir-me espanyola en la mesura del possible, si més no, sentir-me còmoda en aquest Estat al qual per imposició històrica i política he hagut de pertànyer.

He intentat estimar Espanya, apreciar la seva riquesa cultural (que és molta i maca), i "agermanar-me" amb tots els veïns, oferint-los la mà i amistat incondidionals, i la voluntat i creença en una convivència pacifica entre tots possible, però alhora justa i satisfactòria amb les circumstàncies i caracteristiques pròpies d'una cultura tan forta, històrica i rica també, com la catalana.

Els vincles sentimentals que a moltes families catalanes ens ha unit amb Espanya, i que no neguem de cap manera, expliquen aquest exercici de tolerància i respecte dels catalans vers Espanya i els espanyols.

Molts de nosaltres tenim o hem tingut avis de diversos punts de la geografia espanyola, que han donat vida a les actuals generacions catalanes que avui dia estimem tant Catalunya.

Dimarts a la manifestació, recordava especialment el meu avi matern, nascut a Fuentes (Cuenca) i la meva àvia materna, nascuda a Torrevieja (Alicante), com a exemples d'espanyols que van emigrar a Barcelona i van integrar-se cultural i sentimentalment a Catalunya, d'una manera molt especial i  prou important com perquè la meva mare i els seus néts (o sigui jo) fossin profunds i autèntics catalans i patriotes de la seva estimada terra: Catalunya.

El meu avi, respectava i estimava tant Catalunya, que quan vam néixer el meu germà i jo, va fer el gran esforç d'aprendre a parlar català, de superar el complexe de parlar una llengua que no era la "seva" i tenint en compte, els temps que aleshores es vivien, d'una encara dictadura franquista, ja decadent però encara angoixant.

Una època on aprendre a parlar català era de veritables valents.

Aixi doncs, el meu avi va aprendre català amb nosaltres, i aixi amb el temps, va completar la seva integració sentimental amb Catalunya, aprenent per complet la llengua pròpia del pais, i com no, manifestant amb la seva mirada, les seves expressions i algunes declaracions, la seva forta vinculació sentimental amb la terra d'acollida des de feia anys. Sempre ho recordaré amb una tendresa molt especial.

Aquest exemple d'integració d'espanyols emigrants a Catalunya, donant vida a generacions catalanes actuals amb aquesta forta estima i convicció catalanista, és per a mi, el gran triomf i el gran mèrit que Catalunya avui sigui més independentista que mai.

Precisament perquè totes aquestes generacions catalanes actuals (castellanoparlants en una bona majoria) que han conservat aquest vincle emocional amb Espanya, són les que han tractat d'entendre i conviure amb aquesta "doble nacionalitat" i amb la creença de poder conviure pacificament, sense perdre les tradicions, cultura i llengua que volem ser i parlar.

Al contrari dels que volen fer creure a Espanya que a Catalunya s'ens ha educat odiant a Espanya i els espanyols, aqui sóm molt més oberts i tolerants que ells i hem tractat sempre d'entendre'ls i integrar-nos, i sentir-nos catalans i espanyols alhora.

Per tant, aquesta tendència alcista del sentiment independentista, no es més que la suma dels catalans sense vincles familiars amb la resta d'Espanya, amb totes aquestes generacions que si tenen vincles familiars, però que ja no toleren aquest tracte i atac continu d'Espanya cap a Catalunya, tant des del punt de vista ideològic i polític, com, sobretot ara, des del punt de vista econòmic.

És evident que aquest factor, l'econòmic, ha agreujat i accelerat aquesta tendència, i aqui no hi ha argument que demostri el contrari. Salvar el benestar social i econòmic de Catalunya passa, sens dubte, per tenir la  pròpia gestió i control dels recursos.

Em pregunto sovint si els espanyols han fet també aquest exercici de comprensió i empatia amb els catalans, si han tractat d'entendre'ns, ja no dic d'estimar Catalunya, sinó respectar-la i valorar la seva riquesa cultural i respectar la llengua pròpia. La resposta és molt clara i evident, i tot i que segur que en tota la geografia espanyola hi haurà qui entengui o admeti, en part, que Catalunya és i vol ser, està clar que la gran majoria mostra una animadversió exacerbada contra Catalunya i els catalans.

El fet és que els catalans ja n'estem ben farts, sempre hem anat amb el lliri a la mà, i ara el poble ha posat els collons sobre la taula, com diem aqui, i hem volgut deixar ben clar, que volem ser catalans, volem seguir sent catalans, i com que no ens deixen ser-ho a Espanya , ni accepten el que som ni com som, ni la nostra llengua, ni res de res, és el moment doncs de deixar de formar part d'un Estat que no ens vol i no hi cabem.

Som o no serem, aquesta és la qüestió, i aquesta és la nostra raó.

I ara què? és la pregunta que ens fem tots, ara cap a on anem?

Doncs cap al cami que ens ha obert el poble, és la resposta. Una cami ben clar, el de la independència de Catalunya, que requereix el compromis i la valentia de les forces polítiques per portar endavant aquesta plenitud nacional.

Cal entendre ja mateix aquest missatge tan clar i tractar de prioritzar i orientar les decisions i negociacions polítiques cap als interessos de pais i no de partit.

Cal bons gestors, no només bons oradors, i afrontar aquest nou repte, difícil, sí; complicat, molt complicat; però possible i viable amb la unió, majoria, resistència i força de tots els catalans.

Sóm més a prop del somni. Més a prop de la Llibertat.

Visca Catalunya Lliure!!!

El Pergamí: Bloc Guanyador dels Premis Blocs Catalunya 2011

Moltes gràcies. Moltíssimes gràcies de tot cor a tots els qui heu fet possible aquesta classificació i reconeixement al meu bloc.

En primer lloc, el més profund agraïment a tots els qui vàreu votar el meu bloc en la primera fase de classificació, ja que amb els vostres vots vàreu fer possible que "El Pergamí" quedés finalista en la Categoria de Blocs personals de Política, Economia i Societat. Com ja vaig expressar en el meu darrer post, només per això ja em sentia guanyadora, en rebre tant de suport i recolzament.

Vull també donar les gràcies als membres del jurat, per fer la seva decisió final de seleccionar el meu blog com a guanyador d’aquesta IV edició dels Premis Blocs Catalunya 2011, així com a la pròpia organització Stic.Cat, creadora de l'esdeveniment, i a tots els col.laboradors que han fet possible aquesta edició d’enguany, cel.lebrada aquest cop en aquest bonic entorn de la Seu d’Urgell.

Per a mi ha estat tot un honor rebre aquest premi, aquest reconeixement, i una satisfacció personal tan plena que m'ha colpit profundament d'emoció i felicitat, en veure que un petit projecte personal, una passió i desig propis per a transmetre, expressar, reflectir, i dialogar... és valorat i premiat com una important eïna de comunicació per als catalans a l'hora de projectar Catalunya a través de la xarxa.

En efecte, i en relació al discurs pronunciat pel Director General de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, Carles Flamerich, els blocs constitueixen, sens dubte, una eïna molt potent de difusió i comunicació, i per tant, un mitjà fonamental per a transmetre els valors i la cultura de la nostra terra, en un temps quasi inmediat i en un espai que no té fronteres. Aquesta possibilitat que ofereixen els blocs, de fer arribar la nostra llengua arreu del món, cal aprofitar-la i ser-ne conscients de la responsabilitat que recau sobre nosaltres, a l'hora de transmetre i escriure en català, per tal de reafirmar-nos en els valors i la cultura de l'esforç, del treball, de l'excel.lència, que tant en parlem ara, i volem recuperar més que mai amb les actuals i futures generacions.

Vull compartir aquest premi, tant important i especial per a mi, amb els altres finalistes de la meva categoria i temàtica, perquè també l'han merescut tant com jo; amb tots els blocaires de Catalunya (corporatius, professionals i personals) que amb les seves interessants i el.laborades reflexions, opinions i aportacions, contribueixen cada vegada més, a superar l’alt nivel i qualitat que els blocs de Catalunya gaudeixen actualment i a seguir participant en aquesta difusió cultural i lingüística catalana ; i per suposat, felicitar a tots els guanyadors i guanyadores d'aquesta edició d'enguany, de totes les categories i temàtiques premiades. Enhorabona a tots per la bona feina.

Finalment,  dedicar el premi al meu fill Pol, per donar llum a la meva ànima; al meu marit Josep, pel seu suport incondicional més absolut; i als meus pares, per tot el que han fet per mi.

Moltes Gràcies.

Tenim país, tenim autoestima!

Què tenim? diu l'excel.lent nou anunci d'Estrella Damm 2011, altre cop sorprenent-nos amb aquests sentiments de catalanitat i pais, amb aquest missatge d'orgull i patriotisme tan encertats com pertinents a cada època i circumstàncies que ens toca viure com a país, com a nació, com a catalans que defensem la nostra cultura, patrimoni i propietat intel.lectuals.

El que reflecteix l'anunci no es més que el recordatori de tot allò que forma part de la nostra terra, la nostra cultura, el nostre esport, la nostra gent.. és en definitiva, les imatges que expressen la bona noticia que el President Pujol ens manifestà mesos enrere, quan en una sola frase va resumir la força i essència de la nostra raó de ser: "tenim pais", sí, "tenim pais" diguè en Pujol, "i per tant, mentre hi hagi paìs, hi haurà futur", afegí.

L'anunci per tant, sorgeix en un moment força indicat per la situació delicada i difícil que tot just comencem a viure i que, sens dubte, ens portarà per un camí feixuc, dur, i en el que haurem de suportar declaracions i situacions provocades des de la més absoluta intolerància i ignorància per part dels que s'entesten en fomentar aquesta campanya contra tot el que té a veure amb Catalunya.

Aquest anunci, doncs, és una manera molt clara i directa (a banda del producte que ofereix que passa a ser un element purament anecdòtic i complementari) de recordar-nos que tenim país, que tenim autoestima i que aquests són els valors que hem de conservar i mantenir per a seguir sent el que som. El que som i serem.

Tenim moltes coses pròpies, moltes coses bones, tenim la gran sort de tenir el que tenim, el pais que tenim, i estem aqui, i seguim aqui, i aqui hem de continuar per a romandre i existir malgrat tot.

Tenim Catalunya, ves per on, i això ho hem de recordar sempre.

Sentència de Divorci

He hagut de deixar passar un parell de dies per intentar pair tota aquesta polèmica de la sentència del Tribunal Constitucional, i limitar-me a participar via xarxes socials amb totes les lògiques i raonables reaccions d’indignació i ràbia que hem sentit els catalans per la ferida tan greu que ens ha deixat Espanya.

No ens ve pas tan de nou aquesta important ferida, sobretot perquè sabem prou bé la difícil relació que hem passat sempre en aquest matrimoni de conveniència que ja ha deixat de ser entre Espanya i Catalunya.

Les relacions forçades i de conveniència a la llarga es desgasten, deixen de funcionar, i finalment, es trenquen, donant lloc a un dolorós divorci sense acord mutu.

En aquest cas, surt greument ferida, i humiliada (en paraules del President Pujol) la nostra Catalunya, que ha resultat ser enganyada i utilitzada de la manera més cruel i injusta, com sempre, faltant-li el respecte mitjantçant els mitjans de comunicació amb declaracions catalanòfobes que han anat provocant un progressiu augment de l’odi general d’Espanya vers Catalunya i els catalans, i tot el que feia referència a la nostra simbologia i litúrgia. Però la ferida de guerra que diriem, la ferida que ha trencat definitivament amb aquest matrimoni de conveniència, ha estat una sentència dictada per un Tribunal Constitucional dubtós (4 membres del tribunal amb el mandat caducat), i sens dubte incompetent, perquè ja des del moment que es va decidir a aceptar i tirar endavant un recurs presentat pel Partit Popular (i 5 territoris espanyols i el Defensor del pueblo, que a hores d’ara romanen pendents de deliberar) contra un Estatut referendat pel poble català i seguint el procés democràtic i constitucional establert (aprovació proposta al Parlament de Catalunya, retocat i aprovat al Congrés espanyol, i finalment de nou aprovat a Catalunya en un referèndum) va quedar totalment desacreditada la seva credibilitat i legitimitat.

Malgrat això, partits polítics com el PP i Ciutadans encara es prenen la llibertat d’afirmar la obligatorietat d’acatar la sentència del TC perquè tenim ara sí, un estatut plenament constitucional, i d’aquesta manera, esdevenen uns experts i ultradefensors en matèria constitucional perquè òvbiament això respòn als seus interessos com a partits polítics, que no és altra que vetllar per la “indisoluble unidad de la nación española”, sense importar-lis gens ni mica la veu del poble. En absolut.

Per tant, constitucionals pel que els hi interessa i els hi va bé, ja que la mateixa constitució espanyola ho diu, que la sobirania resideix en el poble, així doncs, on és aquesta sobirania, que se l’han confitat lliurement i s’han limitat a actuar com sempre, creant aquest clima de crispació i perjudicant els interessos dels catalans i de Catalunya. Sempre.

No sé si certament fou un error excloure la participació del PP en la redacció del nou Estatut. Diuen que ara estem pagant car aquest error, perquè aquesta exclusió és la que va donar viu lliure al PP espanyol per recórrer l’Estatut; deixant ben clar que mitja Espanya no podia quedar exclosa de participar i opinar sobre aquest Estatut, i així ho van fer plantejant al Congrés, expressant el seu desacord amb l’aprovació de l’Estatut, amb més de quatre milions de firmes, una proposició de no llei que demanava un referèndum a tot l’Estat Espanyol sobre l’Estatut.

Un desacord que mostra també la seva actitud poc democràtica al no acceptar una aprovació i pacte totalment democràtic al Congrés dels Diputats. Però que per sort del sentit comú i de la coherència política van fracassar en l’intent.

Tot i així, i a banda de les consideracions personals sobre l’actitut del PP vers el tema de l’Estatut, hi ha un fet totalment evidenciador i simptomàtic d’aquesta catalonofòbia “apostoflant” com diria aquell, i és el fet d’haver recorregut uns articles de l’Estatut de Catalunya que altres comunitats varen copiar idénticament per als seus estatuts (comunitat valenciana, Andalucía, Aragó i Balears) que, vés per on, no han estat recorreguts per ningú i són en vigor a l’actualitat, i quina casualitat, que aquestes comunitats són, juntament amb Múrcia, les que també han presentat recurs contra l’Estatut de Catalunya, a part de la del PP i el Defensor del Pueblo. Jo crec que aquí sobren els comentaris.

I de fet, si ens posem a aprofundir en el tema, trobarem que hi ha un informe que demostra que hi ha 6 estatus que tenen més de 100 articles com els impugnats pel pp català, segons informava el Diari de Girona en un titular del 15 de Juliol de 2007.

Amb tot això, queda ben clar que a l’Estat Espanyol Catalunya no hi cap, no ens volen, ni tan sols ens respecten, per tant, s’ha acabat la gallina dels ous d’or i s’ha acabat el bròquil, com diriem en la nostra expressió col.loquial més típica i catalana.

L’ùnic que em queda dir, i posant-nos seriosos, és que aquests fets indubtablement marcarant un abans i un després de la història de Catalunya i sobretot, de les relacions entre Espanya i Catalunya, que prácticamente han quedat del tot malmeses i trencades. Si abans la utopia era la Independència, ara això ha canviat completament, i la utopia és ara Espanya i no la Independència.

No serà fácil, i ens espera un camí difícil i de tensió política sense precedents en la història de la democràcia espanyola. Cal treballar per aquest camí, i com sempre amb el tarannà català i l’esperit i ànima propis de Catalunya, i amb els valors tan nostres de la feina ben feta i del seny i la rauxa, però també ara del pit i collons (amb perdó de l’expressió).

Tants anys treballant, lluitant, i construint un país perquè ara vulguin enfonsar-nos d’aquesta manera, tocant la columna vertebral del nostre Estatut, la nostra veu, com ara la llengua. No, senyors, per aquí no passem. Us equivocat i molt amb nosaltres.

Ara la pregunta és si a part dels crits, la ràbia i la manifestació del 10 de juliol, que són molt importants, i sí, ho hem de fer i ens hem de fer sentir qui som i cap a on anem; està el fet més important per mi, i és si Catalunya serà capaç d’assolir aquesta unitat total, en tots els àmbits, que necessitarà per a aixecar un país molt fatigat, per poder vèncer i curar aquesta ferida, i poder donar una resposta contundent de tot plegat a Espanya. Ho farem? Serem capaços? Jo estic convençuda que sí. Endavant i Som-hi!!

Som i serem tant si es vol com si no es vol.