"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."
La recta final de campanya no prometia ser tan tensa i moguda. Esperàvem segur tota mena d'"atacs" politics des d'España per la via de l'argument, i sentir les barbaritats i mentides a les quals malauradament ja ens tenen acostumats aqui a Catalunya. El que no esperàvem però, era aquesta guerra bruta, aquesta jugada tan denunciable i reprovable, on el protagonisme mediàtic del que pretén ser considerat com a periodisme, irromp de la manera més irrespectuosa i desconsiderada amb la campanya electoral catalana.
A banda d'esdevenir, en primer lloc, una falta de respecte pel veritable periodisme de qualitat i lliure d'influències polítiques (si és que encara en queden) el que sens dubte representa tot això, és una preocupant similitud amb les formes polítiques i periodistiques del passat, on la persecució a allò que representava un "perill" per la unidad nacional, havia de ser impugnat, atacat i calumniat sense més limits que aquells que afavorissin la divisió i crispació social. Aixi s'evitava i es dispersava la unió i força del poble.
L'objectiu de les publicacions d'aquests suposats informes del diari El Mundo en aquesta recta final de campanya no és altre que, precisament, dividir i confrontar aquesta pinya i uníó dels catalans vers l'objectiu comú de plena sobirania que pretenen bloquejar i impedir com sigui.
En resum, no és altre que l'habitual intent de fer creure com a informació el que és calúmnia i acusacions sense proves ni fonaments, i esgerrar l'equilibri democràtic i pacífic d'aquest procés tan històric que estem vivint els catalans amb tanta il.lusió i esperança.
Alimentar la confusió i la incertesa és el que es pretén a fora de Catalunya, saben la importància dels esdeveniments actuals, de la campanya tan decisiva i excepcional que vivim aquests dies, i l'aval i complicitat internacional i europeu que ens recolza en cas d'obtenir el resultat desitjat i necessari per a confirmar i guanyar tota la credibilitat d'aquest procés: la independència, l'Estat Propi dins Europa, la plena sobirania.
Es tracta sencillament de corroborar i reafirmar el que la gent va expressar al carrer l'11s. Ara toca expressar-ho a les urnes clarament, amb una sòlida i inqüestionable majoria absoluta, sense pors, sense dubtes, i amb la convicció que la figura d'un lider que ens representi i condueixi el procés no trobi cap obstacle, cap, tant a nivel nacional com a casa nostra.
Un lider impecable en formes, en qualitat politica i en inqüestionable credibilitat i respecte. Que porti el procés de manera pacífica i assenyada, però amb radicalitat democràtica i fent les coses ben fetes.
El més sorprenent i trist de les conseqüències d'aquestes dures i polémiques acusacions, no és el fet del que diguin a Madrid, que torno a dir que malauradament ja hi estem acostumats, per bé que sí el com i que n'és el motiu d'aquestes linies, sinó la trista i pobre reacció de la resta de partits catalans (que no els centralistes i espanolistes, amb els que sí és previsible aqueste reaccions) que com va expressar el President Pujol, van "veure el cel obert" i es van mostrar incomprensiblement crítics i irrespectuosos amb els atacs al seu President, al President del seu pais.
Un President català atacat pel centralisme espanyol més qüestionable i sense cap credibilitat ni proves, mereix un suport i respecte digne de qui defensa les institucions i personalitats del propi pais, per damunt d' aquells qui l'únic objectiu rau crispar i atacar Catalunya, molt subtilment, sí, però estimulant la divisió i confrontació entre els catalans, a base de fomentar polémiques i falses acusacions. Encara no han après alguns partits? encara han de caure en el joc brut que sols saben fer aquells qui la paraula democràcia és quelcom que els hi va gran i que entenen a la seva manera?
És força desconcertant que la majoria de partits sobiranistes no hagin donat ple suport al President Mas, conscients que l'excepcionalitat del moment requereix posicionar l'objectiu comú per damunt de la ideologia de partits.
Es tracta d'unes eleccions plebiscitàries, i per les formes i el decurs dels darrers debats, sembla que a la majoria de partits només els preocupa la seva posició en el rànking. Nomes val guanyar, i utilitzant per aconseguir-ho la crisi com a pretext per enderrocar Mas.
Sembla que no acaben o no volen entendre que estem en aquestes eleccions per una única raó i que tot el que ve després ja ho tornarem a triar democràticament, ja en un escenari de llibertat per a Catalunya.
Cal reservar la ideologia o discrepàncies, que són totes molt respectables i necessàries, per a un escenari electoral ja plantejat per un altre objectiu diferent.
La gent que voti ara excepcionalment en Mas i per primer cop, saben que són vots excepcionals i per un moment històric que probablement no tornem a viure si no ho enfoquem amb el mateix esperit d'unitat catalana i il.lusió expressades a la manifestació de l'11s. La gent no ha de renunciar a les seves idees per aquest vot prestat. Ara més que mai hem d'estar junts, i ser conscients que tenim nosaltres la clau del futur de Catalunya i per això no podem defallir ni dubtar del nostre objectiu. Aquest vot ha de ser la resposta més contundent d'unitat i força. Hem de fer pinya!!
El President s'ha compromès a portar aquest procés fins al final, sense fer ni un pas enrera, s'ha posat al costat del poble, hipotecant la seva carrera política, i per això ara el poble ha d'estar al seu costat, hem d'acompanyar-lo en aquest cami que ja ens va afvertir seria "molt dur i amb molts obstacles, però que tot era possible" i que ho hem de fer amb "grans majories, voluntat i capacitat de resistència".
Aquestes difamacions han estat només la primera pedra, i per tant, ens hem de mantenir units nosaltres, i saber afrontar junts aquestes dificultats i obstacles que miraran de dividir-nos a la més mínima.
Tenim el privilegi, l'honor, la sort, de poder votar en aquestes eleccions històriques al parlament de Catalunya. Nosaltres decidim. Tenim tot el dret a decidir el nostre futur, i el dia 25N ho farem tots junts i amb un únic objectiu: Majoria Absoluta. Fem-ho possible!
El discurs que en Joaquim Maria Puyal ens ha regalat en aquesta darrera cerimònia d'entrega del Premi al Català de l'Any 2011, sens dubte ha superat totes les expectatives, i ha emocionat a gairebé tothom, tan els que han pogut ser-hi presents a l'acte, com els telespectadors de TV3, que escoltant amb la mirada fixa i assentint bocabadats amb el cap inevitablement a cada reflexió que deixava anar en el seu parlament, ens ha permès ser testimonis del discurs més emotiu i lloat de l'any,
Certament, el premi Català de l'Any 2011 a en Puyal per la seva aportació al món de la Comunicació i el Periodisme al llarg de la seva àmplia i extensa trajectòria professional, requeria necessàriament recolzar-se en un discurs impecable, ferm i carregat de molta ètica i valors perduts.
En Puyal ha aconseguit posar-nos pell de gallina des de la primera paraula del discurs fins la darrera, construint una ferma declaració de principis, reflexions i consideracions personals que per res es situaven lluny de l'opinió i sensació unànime general vers l'actual crisi sistèmica.
Més enllà del posicionament ideològic, de la tendència política o del que uns creiem o deixem de creure, les paraules d'en Puyal, el discurs d'en Puyal, n'és clarament un reflexe i una mostra del que mai no hem d'oblidar ni perdre.
Apel.lant a l'autocritica de tots i de tot, sempre des de el respecte característic en ell, d'expressar-se amb la més absoluta sinceritat però sense arribar a ofendre ni ferir als implicats, ha reinvindicat la capacitat de superació i de seguir endavant malgrat tot, com quelcom extraordinari en aquesta vida; la cultura de l'esforç, el dret a lluitar pel que es creu, i tot el reconeixement i consideració cap a tots els afectats per aquesta crisi axfixiant, que ofega i enfonsa dia rere dia les oportunitats i sortides possibles per a seguir endavant, com a veritable i autèntic Català de l'Any. "Jo no sóc el català de l'any", deia en Puyal amb seriosa i responsable expressió de compassió i absolut suport als més afectats per la actual situació de preocuopant incertesa i dificultats.
El seu discurs ha recuperat elements i aspectes morals dignes de ser debatuts i valorats, al.legant a la nostra pròpia responsabilitat sobre certs temes que afecten a l'educació dels nostres fills en valors i respecte cap a l'autoritat educativa i, al mateix temps que reivindicant també l'autocritica pròpia dels integrants del sistema respecte les seves irresponsabilitats dins el mateix , apuntant la seva personal consideració i respecte cap a la persona del M.H. President Artur Mas, encoratjant-lo a recordar que al darrera hi té tot un poble que el recolza en els moments dificils, i a la unitat de tots nosaltres per a combatre-ho.
Aprofitant també la cerimònia per retre homenatge a la professió de Periodista, com a instrument de llibertat d'expressió i d'informació, ha compartit el premi amb els seus col.legues de professió, manifestant la seva seriosa preocupació per la situació de precarietat laboral de molts dels seus amics o companys, i destacant la importància del paper del comunicador en el context actual.
La seva especial referència al també nominat al premi, el cardiòleg Josep Brugada, per la seva importantíssima aportació en el món de la medicina, aixi com a la jove competidora de trial Laia Sanz també nominada, iniciava la presentació del seu magistral discurs, en que ha combinat gratitut, consideració, reconeixement, agraïment, autocrítica, reivindicació, comprensió, humanitat, professionalitat, respecte i, definitivament, esperança per a trobar un discurs "comú" per a superar la crisi, econòmica i moral.
El discurs d'en Puyal cal, sens dubte, digne d'escoltar-lo o llegir-lo més d'un cop.
A hores d'ara, molt es deu haver parlat , escrit i llegit sobre el programa "Salvados" de Jordi Évole, emès el passat diumenge per la cadena televisiva "La Sexta".
I és que aquell programa, més que un reportatge, entrevista, trobada, conversa, o fins i tot diàleg, fou una declaració oberta d'interessants i profundes reflexions i consideracions polítiques d’alt nivell i valor històric, si tenim en compte sobretot que l'autor d'aquestes valuoses i respectades paraules era el M.H. President Jordi Pujol i Soley: el Mestre, el referent, el Pare (m’atreviria a dir fins it tot) de la política catalana de la història de la democràcia espanyola.
A banda ara de la ideología, del partit, de les diferents forces polítiques que configuren l’actual escenari de la política catalana, i per tant, de la opinió que més o menys pugui un tenir de les diferents decisions o declaracions preses en l’ámbit de la política, és un fet quasi indiscutible i una opinió gairebé unánime (per no dir totalment), que per als catalans, per a Catalunya, Jordi Pujol és, ha estat i sempre será un clar referent molt valorat i respectat, tan a Catalunya com a fora de Catalunya, i per tant, un model i exemple a l’hora de lluitar pels interessos del seu pais, sense per això produir cap mena d’escletxa política i social prou important com per influir en les sempre delicada i difícil relació entre Catalunya i Espanya, i fins i tot, amb una insuperable i inigualable capacitat d’assolir grans acords i pactes que van permetre assolir una sobirania nacional forta i cohesionada, i una Catalunya de la que molts, molts ens hi hem sentit força orgullosos.
La interessant conversa entre Jordi Évole i el President, feta amb un entorn natural i senzill, com la mateixa entrevista que realment fou, i amb l’agilitat comunicadora del presentador (gens fácil tenint en compte la dificultat que comporta dur la iniciativa amb algú com el President, que sol iniciar la conversa amb un tema i obrir tot seguir un ventall de possibilitats força ampli, deconstruint la conversa en un plat exquisit com el d’un Ferran Adrià) va acabar esdevenint una mostra més de l’emprempta que les paraules del President arriben a deixar sempre, vagi on vagi, i parli on parli.
Aquí, allà, a dins, a fora, el Presiden és el President, i les seves paraules són escoltades sota silenci absolut i amb rotunda admiració general.
El tema de la Independència ha estat segurament l’aspecte més destacat de les tertúlies radiofòniques i televisives, per bé que lògicament és un tema que “ara toca” com diriem en paraules del mestre Pujol, però sobretot per la repercussió que la seva opinió sobre aquest tema pugui causar a tota Espanya, una Espanya que sempre ha escoltat i respectat les seves paraules, a banda d’estar-hi o no d’acord, i cada vegada més, quan la situació política actual viu precisament uns temps d’important desafecció i desconfiança, que porta a recordar i honorar polítics de la talla del President, on a banda de la ideología i els colors, la seva tasca era purament sentimental i totalment desinteressada, per valors i ideals personals, que van dur-lo a exercir una carrera política que molts no arribaran a assolir ni amb la millor de les preparacions acadèmiques o universitàries.
La política era la seva vida, i va dignificar-la com cap altre avui difícilment ho faria.
Per sort, en el món polític en general hi haurà encara gent valuosa i treballadora, honesta i honrada que seguirán dignificant aquesta professió tan malmesa per l’excés de poder i influències. Però com que és quelcom que, al meu parer, va lligat amb la persona i no amb la professió, estic segura que en aquest país i en molts altres seguirà treballant-se gràcies a molts que creuen en aquest compromis desinteressat amb els ideals i valors, i per tant, gent entregada a la seva causa, país i gent, dins uns valors de convivència i respecte que cal mantenir i reforçar.
Tanmateix, associar la paraula política al mestre, és dotar la seva terminología d’un nivell superior i pes inigualables.
La seva història, el seu passat, les raons que van motivar la seva lluita per Catalunya, la seva persistència i defensa pels seus valors i ideals que han fet de Catalunya el país singular que som, amb la unió i força de tots els catalans/es, és quelcom que ja ha quedat gravat per sempre més en la nostra història.
I tornant a l’entrevista, a la conversa sobre els aspectes més delicats com el terrorisme, la corrupció, l’actual relació entre Espanya i Catalunya, vam poder entreveure els qui vam seguir la deliciosa trobada, el fons més real de la seva persona, i per tant, la seva qualitat humana, els seus valors, el seu honor i dignitat, i com no, la seva preocupació pel punt en què ens trobem avui mateix amb els veïns.
Segur que molts llegiran l’article pensant en un excés de valoració sobre la seva persona, fins al punt de raure en l’exageració. Doncs jo em nego a acceptar i compartir aquesta equivocada impressió, perquè estic convençuda que el dia que no tinguem ja l’honor i privilegi de comptar amb les seves reflexions i paraules, tots i més veurem aleshores tot el que el seu llegat ha suposat per a la política catalana fins al darrer dia.
Perquè el President malgrat ser-hi oficialment retirat de la vida política, sabem que el seu paper en aquesta vida no ha acabat ni acabarà mai. Que ara és el mestre dels seus deixebles, que cada afirmació, reflexió i consideració influeix molt i molt en la política catalana i espanyola i, per tant, ( i sense ànims de treure mèrits a l’actual President de la Generalitat Artur Mas, que n’és un excel.lent i impecable successor, així com a membres destacats del partit que amb honor i dignitat i molta professionalitat, mantenen el rumb ferm i fort del seu llegat ) tot el que Catalunya assoleixi serà, sens dubte, gràcies a la seva gran tasca i encerts.
El passat 26 de juny es publicava a El Periódico de Catalunya, la noticia en la qual s’avançaven els resultats de l’enquesta encarregada pel diari al Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per a obtenir el baròmetre d’estiu respecte la situació i valoració de l’actual panorama polític. Una enquesta preparada amb l’objectiu d’esbrinar el resultat que s’obtindria en l’actual escenari parlamentari, en cas de produir-se una hipotètica nova cita electoral per reelegir el president de la Generalitat de Catalunya, i les dades de la qual ens confirmen clarament que CIU tornaria a guanyar folgadament les eleccions autonòmiques. Per tant, la federació nacionalista manté encara avui el suport general dels catalans i supera així amb nota els seus primers sis mesos al capdavant del Govern català.
I no sols ens diu la noticia de El Periódico, que “Catalunya manté la confiança en Mas per sortir de la crisi” (diumenge 26 de juny de 2011, El Periódico de Catalunya) sinó que Mas esdevé l’únic polític que aconsegueix aprovar i per tant, l’únic en el que els catalans mantenen la confiança per a continuar portant el timó de la nau de la Generalitat en la lluita contra la crisi.
Un timó que, en paraules de Mas el dia que prengué possessió del seu càrrec com a 129è President de la Generalitat de Catalunya, governaria “amb el cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra” i amb una promesa de “plena fidelitat al poble de Catalunya”. Unes paraules i un lema de caire mariner que, certament, ens recorda sovint la necessitat de protegir-se de la mala maror i de totes les tempestes que s’han de superar i vèncer, en el dur i difícil trajecte d’aixecar i reconduir un país, si bé no enfonsat, sí que molt i molt tocat.
I en les circumstàncies actuals, i amb totes les tempestes i llamps que ha hagut d’enfrontar-se aquest timó tan dur i difícil de conduir, té un especial valor i reconeixement el fet d’haver arribat a bon port, sense per això perdre el lideratge, la responsabilitat i la il·lusió per a seguir treballant cap al rumb necessari per a redreçar el vol que Catalunya necessita per anar endavant i aixecar-se. Perquè efectivament s’ha hagut de carregar a sobre amb el pes d’unes decisions impopulars i “doloroses” (les retallades), però totalment necessàries, per a no inclinar aquest gran vaixell català cap al perill i la deriva definitives. I perquè efectivament, el pes del dèficit està marcant molt les relacions i confrontacions de Catalunya amb l’Estat Espanyol, fins al punt d’arribar a plantar-se el govern català i desafiar les injustes i abusives exigències del Govern espanyol (PSOE) d’augmentar les retallades del 10 al 20%, i reclamant com a resposta a aquestes exigències, el pagament del fons de competitivitat que deu a Catalunya i que, gràcies al vot en contra del PSC, no s’ha pogut aconseguir, per ara.
Però, sense ànims d’entrar en crítiques d’altres partits, que penso tampoc es fan necessàries en aquest cas, perquè per sí soles aquestes decisions ja evidencien la forta dependència d’un partit català amb les decisions del seu homòleg de Madrid (i, per tant, un partit que mai mirarà ni votarà a favor de Catalunya), però sobre tot, perquè el govern lluita i rema fort, amb mesures i decisions sense precedents, i amb la responsabilitat de defensar‐se de la demagògia, la hipocresia i el cinisme.
I així és de fet la percepció general dels catalans respecte el tema de les retallades, considerant una veritable retallada la negació del fons de competitivitat, i no els acords de govern adoptats per CiU com a mesura necessària per a sortir de la crisi econòmica.
Prova d’això han estat les eleccions autonòmiques del 22 de maig, que han esdevingut la resposta clara i la prova definitiva d’aquest reforç i manteniment de la confiança dels catalans amb l’actual govern de la Generalitat, amb CiU, assolint fins i tot resultats històrics en moltes ciutats i pobles de la geografia catalana, malgrat les retallades, el moviment 15m, i recentment, les violentes aturades al Parlament de Catalunya dels indignats, la institució de màxima representació democràtica.
I per què? Perquè al capdavant de tot, els catalans entenen i valoren la importància de la veritat, la transparència, i la responsabilitat d’assumir la valentia i coherència en les decisions que es consideren millors i necessàries actualment per Catalunya. Perquè la veritat a vegades és dolorosa, però cal explicar-la i fer-la entendre per tal d’evitar que el país vagi a l’autoengany i a la incapacitat de resoldre els problemes.
CiU ha explicat la veritat des del primer dia, sense amagar ni distorsionar res, i assumint la responsabilitat d’unes decisions difícils, però necessàries per a resoldre els problemes o intentar resoldre’ls, i per tant, intentant generar la confiança necessària que cal fer arribar a la gent, amb aquesta voluntat ferma de compromís i responsabilitat amb el país.
Així, en definitiva, veritat, diàleg, responsabilitat i il·lusió, han estat, són i seguiran sent els eixos bàsics de l’actitud del govern de CiU per a aixecar el país i redreçar el vol, perquè com molt bé ja diu el President Mas: “les capacitats del país superen de molt llarg les seves dificultats”.
Acords de govern més destacables dels primers sis mesos del Govern de CiU:
-Febrer 2011: el Govern aprova l’Acord marc per a lluitar contra el fracàs escolar.
-Març 2011: el Govern compleix el seu compromís d’aprimar i agilitzar l’Administració, reduint la seva estructura en un 14% i derogant 248 disposicions.
-Abril 2011: el Govern blinda la qualitat del sistema sanitari i garanteix al 100% l’atenció urgent, la primària i la de malalties greus.
-Abril 2011: el Govern, mitjançant l’Institut Català de Finances, destina més de 2.200 milions d’euros a noves línies de crèdit a les empreses per reactivar l’economia catalana.
-Maig 2011: el Govern “guanya el pols” a l’Estat i convocarà totes les places de Mestres previstes.
-Març a Maig 2011: canvi del mapa de velocitats als accessos a Barcelona en el marc del procés de supressió de la “zona 80 km/h”. Aquest procés gradual i progressiu d’eliminació de la zona 80 km/h va començar el passat 7 de febrer a l’autovia de Castelldefels i a l’autopista del Garraf i va finalitzar la nit del 21 al 22 de febrer amb el canvi de senyalització a la B-23, una setmana abans del que estava previst inicialment.
Els trams on el límit màxim continua sent de 80 km/h s’ubiquen en les zones de transició entre zona interurbana i urbana i en àrees on les condicions específiques de la via aconsellen aquesta velocitat.
-Juny 2011: Llei Òmnibus: el Govern tramitarà la Llei Òmnibus en tres avantprojectes de llei. El Consell Executiu acorda dividir la nova norma en un avantprojecte de simplificació, un d'agilitat i reestructuració administrativa i un de promoció de l'activitat econòmica. L'objectiu de la norma és simplificar l'Administració, aprimar la legislació i els tràmits burocràtics i afavorir la reactivació econòmica.
-Juny 2011: proposta de CiU d’aprovar la oficialitat del català a Europa (PP i PSC voten en contra).
Marta Monturiol
Nota: Publicat al Diari Digital CatDiàleg el 04/07/2011
En primer lloc, voldria agrair, de tot cor, les vostres paraules de suport al nostre projecte. En les darreres hores hem rebut un allau de missatges i cartes de felicitació pels resultats obtinguts, fet que em fa difícil donar una resposta personalitzada a cadascun dels missatges, com m’agradaria i acostumo a fer sempre.
CiU ha guanyat les eleccions i ens hem fet portadors dels anhels de canvi, il·lusió i esperança en una Catalunya millor de centenars de milers de catalans i catalanes que han dipositat la seva confiança en nosaltres. Ha arribat l’hora de transformar els somnis, els projectes i les il·lusions amb fets i aixecar Catalunya. Des d’avui mateix, comencem a treballar de valent i amb fermesa per fer-nos mereixedors de la confiança que ens heu atorgat.
Des del govern mantindrem les actituds i els valors que ens han portat a prendre el relleu de tantes i tantes generacions de catalans i catalanes que han lluitat per les llibertats i la prosperitat del nostre poble. Coneixem les dificultats de tot ordre a les que haurem de fer front. Tenim, però, la il·lusió i el compromís d’aixecar el país i de fer una Catalunya millor.
"Els mals governants són elegits pels bons ciutadans que no voten."
George Jean Nathan (1882-1958. Crític i editor norteamericà)
A quatre dies per les eleccions al Parlament de Catalunya, i amb una campanya força intensa i marcada per molts aspectes i novetats que ara analitzaré (nous partits i formacions politiques alternatives, el fallit cara a cara entre Mas i Montilla) tinc la sensació, ara més que mai, que aquestes eleccions seran molt i molt decisives, trascendentals, i determinaran de manera molt important el rumb, futur, i història del nostre país, d'aquesta nació, Catalunya, que tant estimem i defensem el poble català.
Ara és moment de posar-nos seriosos, de prendre consciència que el nostre vot, el de cadascun de nosaltres, el dels fidels, el dels dubtosos, el dels vots en blanc, els dels qui voten per primer cop, tots, ara més que mai, un valor considerable, un valor prou important com per decidir entre la continuitat (i per tant, assumir el risc de perdre ja per sempre més el nostre prestigi i respecte com a país, com a nació, per a Espanya i la resta de països, a més a més de caure en un estancament econòmic permanent i perillós i innecessari) o bé el canvi absolut de govern, d'un únic govern, fort i cohesionat, que lideri aquest país i el recondueixi cap aquest prestigi, admiració i respecte perduts, però sobretot cap un rumb concret de creixement econòmic i de estimular i potenciar la presència de Catalunya a Europa i arreu del món.
Es tracta de pensar, ara més que mai, en el nostre país, en el que necessita, en el que cal per a que reneixi de les seves cendres com l'au Fènix, perque torni a aixecar el vol i nosaltres poguem tornar a aixecar el cap ben amunt, amb humilitat, però també amb l'orgull i satisfacció de pertànyer a aquesta nació tan valuosa i representativa d'uns valors a mantenir i preservar, com ara el valor de l'esforç, del treball, del sacrifici,... tot allò que des de sempre ha ajudat a Catalunya a ser el referent per molts països, a ser un país punter i pioner en l'ámbit industrial i empresarial, un pais on les persones recuperin el respecte i la dignitat per ser catalans i viure a Catalunya, lliurement, i gaudint d'aquell benestar que mereix la societat i que es pot tenir quan es governa amb la feina ben feta, amb el rigor i l'entusiasme que es requereix per aixecar Catalunya.
Perquè ara és això el que cal, més que res en aquest moment, aixecar el país econòmicament, com a prioritat número 1. I a partir d'aqui, anar desenvolupant les propostes, idees i solucions necessàries per seguir endavant i amunt, amunt, amunt.
La sentència del Tribunal Constitucional de la passada primavera d'enguany, fou sens dubte el punt de partida d'aquest canvi de 180º en el camí a seguir per Catalunya, que el poble va manifestar de manera contundent a la històrica manifestació del passat 10 de Juliol, amb més d'un milió de persones i sota el lema organitzat per ômnium cultural "Som una nació, nosaltres decidim." i a la que Ciu s'hi va sumar des del primer moment, donant suport a la petició popular dels crits de "i, inde, idependència" i, per tant, fent un gir absolut al seu posicionament vers el moviment independentista.
Arràn d'això però, és van reenfortir de manera encara més exigent en aquest sentit ERC i d'aqui, el sorgiment d'altres formacions polítiques fundades amb l'objectiu únic i exclusiu de comprometre's a la lluita per convocar un Referèndum per la Independència, prioritzant-lo per damunt d'alternatives contra la crisi i a més inclús formulant aquesta sortida, la Independència, com a via per a sortir de la crisi.
Ara no es tracta de discutir qui és més independentista que qui, i si es vol o no es vol, que de ben segur, i pel que indiquen les estadístiques i les enquestes, el sentiment independentista va progressivament en augment i, per tant, cada vegada farà menys por als catalans expressar amb llibertat i convicció aquesta postura i sentiment, i amb tota la justa i raonable resposta, com a conseqüència d'aquesta sentència del Tribunal que deixava ben clar i de manera definitiva i rotunda, el rebuig dels catalans tal i com som i com volem ser a Espanya.
El problema i la clau de tot plegat està en la situació de crisi econòmica, de valors, crisi de prestigi i respecte al que hem arribat a Catalunya com a conseqüència d'un govern tripartit que no ha esta capaç d'oferir en aquestes dues legislatures, una alternativa millor a la que teniem abans amb Ciu, i el que és pitjor, un govern que no ha sabut assumir cap responsabilitat ni reconèixer ni un sol error en la seva pèssima gestió administrativa i en les seves decisions polítiques importants.
Per tant, Catalunya, davant aquesta situació, necessita ara recuperar la seva dignitat, el seu respecte, l'admiració, i sobretot, la fortalesa i empenta necessàries que sols un govern fort i cohesionat pot liderar i reconduir amb rigor, convicció, eficàcia i determinació.
Convergència ha treballat molt durant aquests anys d'oposició, ha escoltat a la gent, ha après dels errors, i sobretot, s'ha reforçat i aixecat, malgrat no poder governar havent-hi guanyat les eleccions dues vegades consecutives.
Tenim un candidat excel.lent, un equip molt professional i molt vàlid, l'equip dels millors com diu en Mas, perquè per damunt de tot, són professionals amb molta il.lusió, amb molta experiència, amb molta preparació i amb moltes ganes de començar un canvi.
El canvi que necessita Catalunya, per aconseguir que sigui millor.
Estic segura que no ens defraudaran, i que tindrem un President de la Generalitat molt millor que aquest darrer, que restablirà la imatge de Catalunya i el respecte, perquè és un gran polític, perquè s'ha preparat molt aquests anys, i perquè ha seguit lluitant i treballant per Catalunya després de caure dues vegades, per fer-se més fort, més humà, i més proper a la gent.
És el candidat que sí que es mereix una oportunitat, perquè ja ha guanyat dues vegades per elecció del poble i no el van deixar governar, perquè és molt intel.ligent, molt vàlid, i amb ell ens sentirem orgullosos de ser i sentirn-nos catalans, de viure i treballar a Catalunya.
Ens cal la majoria absoluta per poder fer-ho possible. No podem permetre un altre tripartit. Catalunya no ho suportaria i seria un final molt dolorós i injust per aquest gran país que mereix ser governat per una gran persona.
Votar per una Catalunya millor, és votar pel millor governant.
L'entrevista d'ahir d'Artur Mas a la noria de telecinco, en un dia com el d'ahir dissabte 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, va ser una bona sorpresa per a molts dels catalans que, si bé en un principi consideravem la gran majoria que no era un programa a l'alçada d'un polític del seu prestigi i reconeixement, pel contingut del format que caracteritza a un programa com aquest, tan divers en el seu contingut així com en els seus convidats, sí que finalment va resultar una entrevista de la que la gran majoria de catalans (per no dir tots) ens vam sentir molt orgullosos, en gaudir veient i escoltant el sr. Mas parlant com parlava de Catalunya i dels catalans.
L'essència de l'entrevista no fou altra que deixar Catalunya en el lloc que sempre ha merescut, com ara el respecte, el prestigi i l'admiració a ulls dels espanyols.
El Sr. Mas ens va donar una lliçó a tots amb la seva capacitat de diàleg, de paraula, de discurs, de saber estar, d'escoltar i respondre, amb la claredat, seguretat i calma que el caracteritzen, i al mateix temps, amb aquest carisma que pocs polítics tenen, que és el que finalment permet copsar l'atenció de tots i tothom i fer-se entendre inclús amb els que no ens volen entendre.
Escoltant al Sr. Mas a la noria hom podia sentir-se orgullós de ser i sentir-se català, de sentir-se representat en les seves paraules, en els seu discurs, sense crear tensió ni ofendre ningú, i fins i tot, posant-se la gent a la butxaca, com va fer-ho ell.
Tot i la sorpresa inicial (encara que la tendència del programa és cada vegada més marcada en l'actualitat política i en la participació de polítics de primera línia al programa amb entrevistes com la d'ahir) fou una decisió molt encertada accedir a fer l'entrevista i d'aquesta manera, com va manifestar el propi Artur Mas, donar la cara i parlar de Catalunya als espanyols, en un programa de màxima audiència a Espanya.
Davant l'actual clima de tensió i crispació entre Espanya i Catalunya, entrevistes d'aquest tipus ajuden a aclarir i explicar qui som, com som i perquè som, d'una manera ben clara i seriosa.
Amb intervencions com la d'ahir, d'Artur Mas, la política recupera el seu prestigi i respecte, i ens recorda que sols els més grans i preparats mereixen exercir-la. La qualitat política i humana són valors que enorgulleix al poble del propi President del seu país.
I ens recorda, al mateix temps, que Convergència i Unió és el partit de Catalunya que representa aquests valors i qualitats fonamentals en aquells qui exerceixen la política, al servei de Catalunya, i per tant, amb uns valors prou forts i sòlids, necessaris per a liderar un canvi urgent a Catalunya.
Un canvi que sols algú com Artur Mas pot representar per a governar el nostre pais, la seva qualitat i sensibilitat humana (clarament reflectida ahir en aspectes personals de la seva vida i les seves aficcions) així com la seva forta personalitat i qualitat política indiscutibles, dónen les raons més que suficients per a pensar que és i serà el President de qui n'estarem ben orgullosos tots els catalans i tots els qui vivim i estimem Catalunya.
El missatge d'ahir fou ben clar: Catalunya és una nació i tenim dret a decidir, i ciu no tallarà les ales a la voluntat del poble català.
Benvolgut company, benvolguda companya,
La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.
Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.
És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.
Aquest nou post el dec a la docssession sobre COHESIÓ de la que va parlar ahir Artur Mas. Aquesta iniciativa tan interessant de ciu, té lloc cada dimarts, i des de fa unes quatre setmanes, a l’espai Canvi de l’Edifici Imagina de Barcelona, on s’obren unes sessions de diàlegs orientats al canvi (docsession) en les quals es pretén detectar el problema del tema que es planteja (atur, sostenibilitat, valors, cohesió, institucions, etc) i a partir d’aquí trobar o plantejar les idees que proposa ciu per a fer possible aquest canvi.
El format d’aquestes sessions són força atractives i fresques, dinàmiques i participatives, tant pels ponents que participen amb la seva aportació personal o professional, com pel torn de preguntes obert als assistents a la docsession, un cop Artur Mas fa el seu discurs i visió sobre el tema a tractar.
La sessió d’ahir, sobre COHESIÖ, girava entorn de L’estat del Benestar, i per tant, tocava un tema fonamental per a mi com a Economista i de la que, en la meva etapa d’estudiant d’Econòmiques a la UB vaig manifestar un especial interès per aprendre’n i aprofundir.
En una assignatura de la carrera, Economia Laboral, i ja finalitzant-la, vaig tenir l’ocasió d’escriure i analitzar un text referent a l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.
Per no extendre’m massa i evitar així un post excessivament llarg i espès d’economia que podrien provocar un comprensible desinterès per llegir-ho per molts seguidors del meu bloc, he preferit reproduir de manera més resumida i amb les idees fonamentals del tema de l’Estat del Benestar, un dels nombrosos comentaris de text que vaig realitzar a la facultat per aquesta assignatura que, de manera molt sintetizada i crec que clara, explica i diferencia aquestes dues postures econòmiques predominants: La postura Ortodoxa i la de l’Estat del Benestar.
Personalment aquesta assignatura (com totes les altres de la carrera) va aportar-me molta satisfacció i enriquiment personal com a alumne i una molt interessant formació com a economista, sobretot per permetre’m ampliar la meva capacitat, visió i perspectiva de totes les coses, del funcionament de l’economia en general, i així arribar a tenir el meu propi criteri i argument a l’hora d’opinar o analitzar qüestions referents als meus estudis..
Aquests análisis de textos d’autors eren la millor manera de créixer i aprendre el que estudiava, sense cap mena de dubte.
El text de referència, d’on parteix la meva análisi i opinió, corresponen als autors Juan Torres López y Antonio Montero Soler, de la Universidad de Málaga, i us adjunto el link a on podeu llegir, en cas d’interessar-vos, el text complet sobre el tema que ells plantegen de l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.
El text de l’autor pretén exposar i analitzar les característiques i conseqúències que sobre el mercat i les polítiques laborals ha tingut l’evolució de la nova ortodoxia econòmica, mitjançant un recorregut històric sobre els diversos enfocaments teòrics esdevinguts en l’anàlisi econòmic i els efectes que les diverses postures i mesures econòmiques hagin pogut causar sobre el benestar social.
En aquest sentit, l’autor pretén arribar a l’origen o raonament del que es coneix avui dia com a Nova Ortodoxia o Consens de Washington fent una detallada explicació i anàlisi sobre les diferents formes en les que s’ha abordat les qüestions relatives al mercat de treball, la ocupació i la desocupació al llarg de la història.
Així doncs, l’autor exposa tal trajectòria començant per l’origen de l’economia, en efecte, l’Economia Clàssica, i es deté en cada esglaó teòric posterior, definint les diferències entre les diverses tesis i postures sorgides al llarg de l’història; en efecte, segueix amb el Marginalisme, el Model Neoclàssic i el capital humà, la reformulació neokeynesiana, el Model de Síntesi, l’Institucionalisme i els models recents del marxisme, fins a arribar a l’actual Nova Ortodoxia.
Destaca del text, per tant, les seves impressions i conclusions sobre l’actual postura, la qual arriba a qüestionar en ocasions per la seva demostrada escassetat empírica de les teories explicatives de la mateixa, així com per la marcada connotació de manca d’ètica econòmica i d’equitat en les argumentacions i conclusions ortodoxes.
L’autor planteja la nova postura des dels seus orígens, en l’anomenat “Consens de Washington”, on les propostes es van dissenyar al gust i parè de les grans potències i poders econòmics i polítics mundials, segons l’autor. Les propostes contemplaven les següents mesures:
-La recerca d’estabilitat macroeconòmica general
-L’enfortiment del mercat i la competència perfecta, així com el mercat exterior i afavorir una major obertura exterior per tal de facilitar una major liberalització de les relacions econòmiques.
-La presumpció de no existència de Trade-Off entre el creixement actual i el futur.
Tot això es tradueix en una mínima o quasi bé nul.la intervenció del govern en tots els afers econòmics, considerant l’eficiència com a objectiu primordial, encara que això suposi l’exclusió de tot tipus de consideracions ètiques en l’anàlisi econòmic.
Així doncs, es tracta d’assolir una major flexibilització de preus i salaris en el mercat laboral, fomentant estratègies de fiscalitat competitiva i un progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar.
Les diferències que, en l’anàlisi del mercat de treball, presenta aquesta postura ortodoxa respecte les postures teòriques analitzades al llarg dels darrers anys són bàsicament les que es descriuen tot seguit:
-Es passa d’un macro anàlisi a un microanàlisi econòmic, és a dir, la contemplació dels problemes del mercat de treball es fa ara des de la perspectiva del comportament individual.
-Hi ha un procés de desnaturalització del treball. Això significa fer desaparèixer la consideració tradicional del teball com a com a factor de producció per a convertir-lo en una manifestació més del capital. Desapareix el treball com a categoría econòmica.
-Es considera que la desocupació és natural i l’atur voluntari. El nivell d’ocupació passa a ser una constant i no una variable sobre la qual cal tractar d’incidir a través dels instruments de regulació econòmica. Això porta a renunciar a la plena ocupació a través de la regulació agregada que fomenta el creixement i la creació de l’activitat econòmica.
La desocupació s’enten ara com un defectuós funcionament del mercat de treball i, per tant, això implica que la desocupació ja no és una qüestió a resoldre per les institucions públiques sino que és sobretot un assumpte a resoldre pels individus.
-Per últim, s’evidencia una mancança emprírica. Tot el que suposa un problema per al mercat de treball és conseqüència de la seva poca flexibilitat. El mercat ha de ser completament flexible.
La realitat és que la postura amb major evidència empírica és just el contrari del que propugna la ortodoxia dominant. En efecte, cada escenari laboral respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.
L’impacte normatiu de les noves polítiques laborals tenen com a efecte la desaparició paulatina de la plena ocupació com a principal objectiu de l’agenda macroeconòmica. Canvia la percepció de les polítiques macro orientades a generar creixement i ocupació i es procura un major acoplament de l’oferta de treball amb la demanda realment existent però sense que això afecti a les condicions agregades.
Aquestes mesures posen en dubte, segons l’autor, les capacitats d’ajust de les noves polítiques Ortodoxes, en tant en quant s’obtenen resultats ambivalents i s’apliquen mesures que poden comportat un increment de la desigualtat i la pobresa.
Cal afegir, a més a més, la errònia concepció del salari que des de la postura ortodoxa es contempla, en afirmar que aquest suposa un problema a la flexibilitat del mercat de treball, quan el problema real és com poder garantir que els treballadors puguin desposar d’un ingrés salarial adequat a les seves necessitats socials.
La conclusió de l’autor és bastant frustrant doncs, en el sentit que aquest panorama deixa entreveure les insuficients aportacions actuals de l’Economia a l’estudi del mercat de treball, dificultant contemplar la seva naturalesa des d’una visió més àmplia i global del problema.
Aquestes limitacions, tanmateix, assenyalen els nous reptes que l’anàlisi econòmic té al capdavant per tal de comprendre i explicar el problema del treball, superant aquesta visió fragmentària i estreta utilitzada actualment de manera més general.
Segons l’autor, no té sentit la despreocupació de l’economia del problema del benestar dels treballadors o de la societat en general a l’hora d’afrontar el problema de la desocupació.
Com a conclusió afirma que l’evaluació del conjunt del saber de l’anáisi econòmic en el camp del treball mostra l’existència de poques certeses i moltes incerteses.
L’autor finalitza amb la sentència del gran economista Joseph Stiglitz, puntualitzant l’existent domini dels interessos comercials i financers en les polítiques econòmiques generals de molts països, quedant sotmesa a aquesta la politica laboral.
Opinió Personal:
Aquest text m’ha impressionat força per la sorprenent i polémica visió de l’Economia per part de la nova ortodoxia econòmica.
Tot i ésser conscient de les actuals dues postures dominants en la teoria econòmica, la de l’Estat del Benestar per una banda, i la de la nova Ortodòxia per l’altra, desconeixia en part les conseqüències que sobre el mercat de treball podia tenir l’aplicació de polítiques econòmiques fonamentades en la segona postura, la del Consens de Washington.
Al començament del text la lectura es fa un pèl lenta i pesada en tant en quan l’autor fa un resum històric de les diferents postures econòmiques que s’han anat produint en el camp de l’anàlisi del mercat de treball, de manera que és simplement una lectura tèòrica i a mode de recordatori general, però força justificada i útil per tal d’entendre millor un cop s’arriba a l’anàlisi de la nova ortodoxia.
Mentre en certs països europeus es té la plena ocupació com a principal objectiu en l’agenda macroeconòmica, justificada per la defensa i millora de l’Estat del Benestar (com el model suec estudiat en anteriors textos) en d’altres, essent dominant en la majoria de països avançats i sobretot americans, la plena ocupació deixa de ser l’objectiu primordial, deixant pas a una nova concepció del treball pobre en voluntat de millora de les necessitats socials dels treballadors per tal d’afavorir una suposada major flexibilitat “natural” del mercat laboral.
Em sorprèn l’afirmació per la qual es considera responsabilitat del propi individu el resoldre el problema de la desocupació, però sobretot em sorprèn aquesta prioritària recerca de l’eficiència a qualsevol preu, i dic a qualsevol preu perquè això suposa acceptar l’exclusió de l’ètica econòmica.
En aquest sentit, si es viola el principi ètic, l’economia no compleix o no aporta una funció positiva al desenvolupament i creixement social, en el sentit que una societat sense ètica econòmica pot raure en la corrupció i la desigualtat a llarg termini.
Per altra banda, hi ha una evidència empírica que manca en aquestes teories ortodoxes, de manera que això provoca un retrocediment i resultats ambivalents qüestionables, provocant una desconfiança del sistema i una clara postura basada en interessos polítics, comercials financers, per damunt del benestar de la societat.
Amb l’aplicació de les mesures ortodoxes, l’economia actual es trobarà amb una incapacitat i ineficient resposta als problemes del mercat laboral a llarg termini, en no disposar d’una voluntat política de comprensió i major visió global que requereix la problemàtica del mercat laboral.
Cal defensar aquesta realitat que requereix la nostra societat actual, d’aplicar les mesures econòmiques adients a cada cada escenari laboral corresponent, donat que es respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.
Al mateix temps, és necessari impulsar i procurar una major expansió de les teories de l’Estat de Benestar, si més no defensar una postura econòmica més assentada en argumentacions empíriques que permetin aplicar mesures econòmiques eficients però al mateix temps ètiques, justes i que vetllin per la equitat i el benestar de tots.
Sols amb unes aportacions econòmiques que vetllin pel benestar de tots i que impulsin un creixement econòmic igualitari afavoriran un major avanç i creixement de les societats i, en efecte, la creença en la compatibilitat entre l’eficiència econòmica i creixement continuat.
Si ciu aposta doncs, per l’Estat del Benestar, ha d’apostar per totes aquestes aportacions econòmiques indicades que tenen com a objectiu vetllar per la seva existència i efectivitat. El Benestar dels Drets Socials de què parlava i defensava a la darrera docsession Artur Mas, reflecteix sens dubte aquesta voluntat del partit per fer-ho i, per tant, cel.lebro personalment que ciu aposti per impulsar aquest creixement econòmic basat en la igualtat d’oportunitats, perquè igualtat d’oportunitats és garantia d’ una major cohesió social, i una major Cohesió social és dir que sí a l’Estat del Benestar.
Aquest Sí a l’Estat del Benestar és doncs un sí al CANVI.
El llibre de Pilar Rahola arriba en el moment idoni per a Ciu i, per suposat, per Artur Mas. Moment idoni perquè ara Ciu s’ha enfortit, reafirmat i unit des de l’oposició, aprenent una nova manera de fer política, actuant i treballant fora del govern de la Generalitat, i consolidant-se encara amb més força com a la millor alternativa per al canvi que necessita Catalunya.
La Màscara del Rei Artur esdevé, en aquest sentit, l’oportunitat per al President de Ciu de mostrar la seva veritable persona, el seu perfil humà vist des de la perspectiva d’una Pilar Rahola clarament objectiva i analítica. D’aquesta manera es pretén mostrar l’autèntica personalitat del líder de Ciu i trencar amb els falsos estereotips i llegendes urbanes sorgits al voltant de la seva personalitat i imatge, que han perjudicat de manera significativa la seva reputació popular.
La mirada crítica de l’autora, mostra el seu testimoni com a acompanyant que és durant uns mesos a l’Artur en el seu dia a dia, participant per tant com a espectadora de la seva tasca política, de la relació amb els membres del partit, de la seva particular visió de la familia, etc. Per la Pilar Rahola doncs, convertir-se, en definitiva, en la seva ombra durant un breu periode de temps, li permetrà descobrir l’Artur com a persona en el seu sentit més ampli, amb els seus valors, els seus principis, les seves inquietuts, …, però al mateix temps, i paral.lelament al relat i redescobriment de la seva persona, anem descobrint també la història de la Convergència del Postpujolisme i molts aspectes del partit, força interessants, que també esdevenen oportunes per a confirmar o desmentir certs tòpics o rumors sorgits darrera la nova etapa de Ciu.
Al meu parer, trobo que un llibre com aquest era necessari, si més no, que d’alguna manera la gent descobrís el veritable Artur Mas, el seu veritable perfil humà, la seva personalitat tan diferent i totalment oposada a la que la televisió i l’humor televisiu han fet d’ell errònia i incomprensiblement; i sobretot, que és el que de manera significativa es desprèn en el llibre, que la gent descobrís la seva gran qualitat com a persona i els seus grans valors.
Els valors, quelcom tan important en els nostres dies, recuperar-los, i fonamental veure’ls reflectits en una figura política com ara el President de la Generalitat, és un tret que cal considerar en la seva persona si el que volen els catalans és una Catalunya forta, cohesionada, unida i sempre, sempre, RESPECTADA.
Els valors i els principis, la qualitat de la persona, l’ànima tan important en els catalans i que Ciu defineix com la part que cal reanimar i reenfortir, l’ànima que representa el nostre tarannà com a catalans: la nostra força, l’orgull, l’esperit de fer la feina ben feta, d’estimar el nostre ofici, de treballar i treballar, de creure en tots nosaltres i de no perdre el vol, etc, etc, l’ànima és l’espina dorsal, és el motor, la força que cal tenir representada en aquesta figura política, si volem trobar el camí i veure el futur de Catalunya amb un govern amb projecte de país.
La Màscara del Rei Artur, és una interessant petita intrahistòria de la política catalana, és una visió més propera i directa de la política. La visió crítica i analítica del llibre de Pilar Rahola aporta una interessant i profunda reflexió, una proximitat i profunditat sobre una important etapa de Ciu en el que s’evidencia que s’han refet i superat a sí mateixos, governant des de l’oposició per primer cop, i per tant, redescobrint-se com a partit, la qual cosa els ha permès enfortir-se per dins i regenerar-se i preparar-se per aixecar el vol.
Per això cal que tothom sàpiga qui és Artur Mas, qui és el líder de Ciu, i perquè és ell el candidat. Endinsant-nos en la lectura del llibre descobrirem que tenim el millor candidat possible per a aixecar Catalunya. Sense cap mena de dubte.
![](http://www.blogger.com/%3Cobject%20width=%22516%22%20height=%22387%22%20align=%22middle%22%20id=%22guia_flv_componente%22%20codebase=%22http://fpdownload.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=10,0,0,0" classid="clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000"><param value="always" name="allowScriptAccess"/><param value="http://www.convergencia.org/images/player.swf" name="movie"/> <param name="flashvars" value="videourl=http://www.convergencia.org/media/25284.mp4&fotourl=http://www.convergencia.org/media/25285.jpg&v=MjUyODQ=&barcolor=cccccc"/><param value="allowFullScreen" name="true"/><param value="high" name="quality"/><param value="opaque" name="wmode"/> <embed width="516" height="387" align="middle" wmode="opaque" allowFullScreen="true" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" name="guia_flv_componente" quality="high" src="http://www.convergencia.org/images/player.swf" flashvars="videourl=http://www.convergencia.org/media/25284.mp4&fotourl=http://www.convergencia.org/media/25285.jpg&v=MjUyODQ=&barcolor=cccccc"/> </object>){kind=link}