A gairebé dues setmanes d’arribar a un mes, des que es van iniciar les primeres acampades a la Plaça Catalunya de Barcelona, i Sol de Madrid (posteriorment, i per l’efecte cadena de les reivindicacions dels indignats, a la resta de principals ciutats de la geografía catalana i espanyola) arriba el moment de fer-se la gran pregunta: ha arribat l’hora de marxar? És el moment ara de recollir la paradeta i deixar lliure i amb la més absoluta normalitat i rutina l’espai públic ocupat?...
Certament, i al meu parer, la sensació general sobre aquesta “revolució popular” és gairebé unánime i homogènia, sobre el punt en el que ha arribat aquest moviment, aquestes reivindicacions, que cada vegada més tenen com a principal tema de preocupació, la durada d’aquesta ocupació en l’espai públic, i les condicions d’higiene i salubritat en què ho fan, que no pas el fons reivindicatiu pel qual es manifesten i s’han organitzat i mobilitzat per dur-lo a terme i ser escoltats.
Recordo que als inicis d’aquests moviments, els primers dies que a les noticies aparegueren les primeres acampades i concentracions populars, indubtablement, la percepció general i majoritària era sens dubte de total comprensió, suport i simpatía cap al moviment.
Personalment, vaig aplaudir aquesta iniciativa popular, totalment pacífica, i realment coherent i lògiques per l’extrema gravetat de la crisi econòmica actual i la situació insostenible de moltes families, matrimonis, joves, gent gran, i més, que no toleren més l’actual situació, i que, per damunt de tot, clamen per un món més just, més equitatiu, però sobretot, per un món o que garanteixi els drets bàsics i fonamentals de les persones, per a poder viure dignament.
Indubtablement, ningú no pot no estar a favor de tot això, a favor de lluitar contra la corrupció, a favor de garantir feina per tothom, a favor de garantir una vida digna per tothom…, en definitiva, és tot allò per el qual cada dia milers de persones, cadascú a la seva manera, lluitem per combatre-ho i poder sobreviure en aquest món plè d’injusticies i dificultats que, sovint, no és al nostre abast ni a les nostres mans per poder combatre-ho, però que en canvi, és en la nostra actitud i treball diari, on rau la manera de lluitar-ho, respectant les normes de convivencia i exercint els nostres drets, però també obligacions.
A banda però, del fons d’aquestes reivindicacions populars, i d’aquestes i moltíssimes raons més i milers d’arguments per a estar indignats, totalment comprensibles, el que intento explicar aquí i fer entendre, és si la ruta d’aquesta revolució popular ha de canviar de rumb i prendre un altre camí reivindicatiu, més saludable, més raonable, i més dialogant, per evitar que el moviment acabi en pèrdua progressiva de credibilitat per part dels ciutadans, i en conseqüència, de la clase política, i per tant, que no quedi tot en una frustració per part dels indignats, de veure com la seva revolta, ha quedat desacreditada per aquests esdeveniments finals i per aquesta barreja final de gent indignada, amb col.lectius antisitemes radicals, salvadors humanitaris utòpics, i ocupes, que han tret força i credibilitat al fons del moviment reivindicatiu que tots aplaudiem.
Només cal pasar una estona per aquestes places, i veure que poc a poc, s’ha anat incorporant gent diversa, no realment identificativa amb l’origen de tot l’engranatge dels indignats, originats en les xarxes socials, que tan positives i efectives resulten per a fer ciberactivisme 2.0, i que per tant, ha anet derivat en una situació ja incontrolable, on les condicions de salubritat i higiene treuen tota la força i pes al que hauria de seguir sent un moviment ben organitzat, amb representants, i articulat d’una manera més dialogant, i amb més presència potser en els agents socials, i amb un seguit de propostes i mesures per a ser escoltades i estudiades.
La presència d’un grup reinvindicatiu, sigui quin sigui, i de la ideología que sigui, sempre i quan es faci pacíficament i dins d’uns principis i valors que per damunt de tot respectin la dignitat humana, pot fer-se efectiva durant un temps determinat, perquè tothom té dret a manifestar-se, a expressar-se i a reclamar els seus drets vulnerats o ferits. Aquesta és de fet l’essència de la democràcia.
Però també hi ha unes normes, unes obligacions, i un ordre de sentit comú, que ens obliga a recordar que els espais públics són públics, de tothom, i que per tant, ningú pot apoderar-se d’un espai indefinidament, perquè efectivament, el carrer és de tots, de tothom. I aquesta també és l’essència de la democràcia. Ens ha costat anys aconseguir-ho.
Per tant, cal seguir expressant aquesta indignació, que tots o molts compartim, però dins d’un ordre i d’una coherència que permeti una convivència pacífica entre tots, i que cadascú pugui dir la seva sense alterar la societat endreçada i tolerant que tots volem.
Hi ha moltes i noves maneres d’expressar la indignació, i per sort, hi ha la disposició per tothom de noves vies (tecnològiques, etc.) per manifestar-se i tenir una presència prou important i considerable per fer-se present i en consideració a les esferes a on es pretén arribar i assolir acords.
Les tecnologies actuals ofereixen una eïna més potent d’acció i presència social, no calen espais públics ocupats permanentment. És, doncs, l’hora de plegar i posar-se a treballar pel que creiem que ha de canviar.
Marta Monturiol
Publicat al diari digital CatDiàleg el 06/06/2011
