Més a prop del Somni

Hi ha certes dates a la vida, moments, esdeveniments, que sempre queden gravades en el més profund dels nostres records, dels nostres sentiments, i que guanyen un valor afegit i molt valuós, quan tenen un fort ressò i reconeixement arreu del món.

Aquests moments, en els que es fa difícil separar la vessant personal de la purament ideològica i política, acaben fusionant-se entre si mateixes, com a resultat d'una llarga i constant evolució del sentiment de pertanyença a una determinada cultura i país.

Les imatges que han donat la volta al món, d'aquest 11 de Setembre de 2012, parlen tant per si soles, i transmeten tanta força, tants sentiments, tantes il.lusions i tanta lluita històrica amb un civisme i festivitat exemplars i dignes d'admiració; que enmudeixen i posen en evidència les declaracions o reaccions adverses expressades des del govern central i molts mitjans de comunicació espanyols, que a hores d'ara sembla que no han entès o no volen entendre (com ja és habitual) aquesta claríssima resposta del poble català, al constant i històric tracte despectiu i irrespectuós d'Espanya vers Catalunya i els catalans.

Hi ha moltes coses que com a catalana m'he sentit molt orgullosa de fer i expressar, moltes tradicions i esdeveniments que he volgut presenciar i viure, com a conseqüència de la meva convicció i orgull catalanista, i aquest fort arrelament amb la meva terra i cultura catalanes. Però sens, dubte, la meva participació a la manisfestació independentista d'aquest 11s, ha sigut i serà una fita històrica molt especial i important per a mi.

Una Diada inolvidable, en la que vaig ser molt, molt feliç. Un veritable orgull i una impagable satisfacció viure i veure com un poble surt al carrer, feliç, il.lusionat, i unit per una mateixa causa: Catalunya.

Una diada sense incidents, protagonitzada per un civisme increïble, i en el que es va posar de manifest que els catalans, quan estem units, som realment un poble imparable.

Tanmateix, i reculant en el temps per tal d'entendre a on som avui, vull expressar amb tota sinceritat que sempre he tractat d'entendre Espanya, al llarg de la meva vida, i confesso que he intentat sentir-me espanyola en la mesura del possible, si més no, sentir-me còmoda en aquest Estat al qual per imposició històrica i política he hagut de pertànyer.

He intentat estimar Espanya, apreciar la seva riquesa cultural (que és molta i maca), i "agermanar-me" amb tots els veïns, oferint-los la mà i amistat incondidionals, i la voluntat i creença en una convivència pacifica entre tots possible, però alhora justa i satisfactòria amb les circumstàncies i caracteristiques pròpies d'una cultura tan forta, històrica i rica també, com la catalana.

Els vincles sentimentals que a moltes families catalanes ens ha unit amb Espanya, i que no neguem de cap manera, expliquen aquest exercici de tolerància i respecte dels catalans vers Espanya i els espanyols.

Molts de nosaltres tenim o hem tingut avis de diversos punts de la geografia espanyola, que han donat vida a les actuals generacions catalanes que avui dia estimem tant Catalunya.

Dimarts a la manifestació, recordava especialment el meu avi matern, nascut a Fuentes (Cuenca) i la meva àvia materna, nascuda a Torrevieja (Alicante), com a exemples d'espanyols que van emigrar a Barcelona i van integrar-se cultural i sentimentalment a Catalunya, d'una manera molt especial i  prou important com perquè la meva mare i els seus néts (o sigui jo) fossin profunds i autèntics catalans i patriotes de la seva estimada terra: Catalunya.

El meu avi, respectava i estimava tant Catalunya, que quan vam néixer el meu germà i jo, va fer el gran esforç d'aprendre a parlar català, de superar el complexe de parlar una llengua que no era la "seva" i tenint en compte, els temps que aleshores es vivien, d'una encara dictadura franquista, ja decadent però encara angoixant.

Una època on aprendre a parlar català era de veritables valents.

Aixi doncs, el meu avi va aprendre català amb nosaltres, i aixi amb el temps, va completar la seva integració sentimental amb Catalunya, aprenent per complet la llengua pròpia del pais, i com no, manifestant amb la seva mirada, les seves expressions i algunes declaracions, la seva forta vinculació sentimental amb la terra d'acollida des de feia anys. Sempre ho recordaré amb una tendresa molt especial.

Aquest exemple d'integració d'espanyols emigrants a Catalunya, donant vida a generacions catalanes actuals amb aquesta forta estima i convicció catalanista, és per a mi, el gran triomf i el gran mèrit que Catalunya avui sigui més independentista que mai.

Precisament perquè totes aquestes generacions catalanes actuals (castellanoparlants en una bona majoria) que han conservat aquest vincle emocional amb Espanya, són les que han tractat d'entendre i conviure amb aquesta "doble nacionalitat" i amb la creença de poder conviure pacificament, sense perdre les tradicions, cultura i llengua que volem ser i parlar.

Al contrari dels que volen fer creure a Espanya que a Catalunya s'ens ha educat odiant a Espanya i els espanyols, aqui sóm molt més oberts i tolerants que ells i hem tractat sempre d'entendre'ls i integrar-nos, i sentir-nos catalans i espanyols alhora.

Per tant, aquesta tendència alcista del sentiment independentista, no es més que la suma dels catalans sense vincles familiars amb la resta d'Espanya, amb totes aquestes generacions que si tenen vincles familiars, però que ja no toleren aquest tracte i atac continu d'Espanya cap a Catalunya, tant des del punt de vista ideològic i polític, com, sobretot ara, des del punt de vista econòmic.

És evident que aquest factor, l'econòmic, ha agreujat i accelerat aquesta tendència, i aqui no hi ha argument que demostri el contrari. Salvar el benestar social i econòmic de Catalunya passa, sens dubte, per tenir la  pròpia gestió i control dels recursos.

Em pregunto sovint si els espanyols han fet també aquest exercici de comprensió i empatia amb els catalans, si han tractat d'entendre'ns, ja no dic d'estimar Catalunya, sinó respectar-la i valorar la seva riquesa cultural i respectar la llengua pròpia. La resposta és molt clara i evident, i tot i que segur que en tota la geografia espanyola hi haurà qui entengui o admeti, en part, que Catalunya és i vol ser, està clar que la gran majoria mostra una animadversió exacerbada contra Catalunya i els catalans.

El fet és que els catalans ja n'estem ben farts, sempre hem anat amb el lliri a la mà, i ara el poble ha posat els collons sobre la taula, com diem aqui, i hem volgut deixar ben clar, que volem ser catalans, volem seguir sent catalans, i com que no ens deixen ser-ho a Espanya , ni accepten el que som ni com som, ni la nostra llengua, ni res de res, és el moment doncs de deixar de formar part d'un Estat que no ens vol i no hi cabem.

Som o no serem, aquesta és la qüestió, i aquesta és la nostra raó.

I ara què? és la pregunta que ens fem tots, ara cap a on anem?

Doncs cap al cami que ens ha obert el poble, és la resposta. Una cami ben clar, el de la independència de Catalunya, que requereix el compromis i la valentia de les forces polítiques per portar endavant aquesta plenitud nacional.

Cal entendre ja mateix aquest missatge tan clar i tractar de prioritzar i orientar les decisions i negociacions polítiques cap als interessos de pais i no de partit.

Cal bons gestors, no només bons oradors, i afrontar aquest nou repte, difícil, sí; complicat, molt complicat; però possible i viable amb la unió, majoria, resistència i força de tots els catalans.

Sóm més a prop del somni. Més a prop de la Llibertat.

Visca Catalunya Lliure!!!

Votar per una Catalunya millor

"Els mals governants són elegits pels bons ciutadans que no voten."

George Jean Nathan (1882-1958. Crític i editor norteamericà)

A quatre dies per les eleccions al Parlament de Catalunya, i amb una campanya força intensa i marcada per molts aspectes i novetats que ara analitzaré (nous partits i formacions politiques alternatives, el fallit cara a cara entre Mas i Montilla) tinc la sensació, ara més que mai, que aquestes eleccions seran molt i molt decisives, trascendentals, i determinaran de manera molt important el rumb, futur, i història del nostre país, d'aquesta nació, Catalunya, que tant estimem i defensem el poble català.

Ara és moment de posar-nos seriosos, de prendre consciència que el nostre vot, el de cadascun de nosaltres, el dels fidels, el dels dubtosos, el dels vots en blanc, els dels qui voten per primer cop, tots, ara més que mai, un valor considerable, un valor prou important com per decidir entre la continuitat (i per tant, assumir el risc de perdre ja per sempre més el nostre prestigi i respecte com a país, com a nació, per a Espanya i la resta de països, a més a més de caure en un estancament econòmic permanent i perillós i innecessari) o bé el canvi absolut de govern, d'un únic govern, fort i cohesionat, que lideri aquest país i el recondueixi cap aquest prestigi, admiració i respecte perduts, però sobretot cap un rumb concret de creixement econòmic i de estimular i potenciar la presència de Catalunya a Europa i arreu del món.

Es tracta de pensar, ara més que mai, en el nostre país, en el que necessita, en el que cal per a que reneixi de les seves cendres com l'au Fènix, perque torni a aixecar el vol i nosaltres poguem tornar a aixecar el cap ben amunt, amb humilitat, però també amb l'orgull i satisfacció de pertànyer a aquesta nació tan valuosa i representativa d'uns valors a mantenir i preservar, com ara el valor de l'esforç, del treball, del sacrifici,... tot allò que des de sempre ha ajudat a Catalunya a ser el referent per molts països, a ser un país punter i pioner en l'ámbit industrial i empresarial, un pais on les persones recuperin el respecte i la dignitat per ser catalans i viure a Catalunya, lliurement, i gaudint d'aquell benestar que mereix la societat i que es pot tenir quan es governa amb la feina ben feta, amb el rigor i l'entusiasme que es requereix per aixecar Catalunya.

Perquè ara és això el que cal, més que res en aquest moment, aixecar el país econòmicament, com a prioritat número 1. I a partir d'aqui, anar desenvolupant les propostes, idees i solucions necessàries per seguir endavant i amunt, amunt, amunt.

La sentència del Tribunal Constitucional de la passada primavera d'enguany, fou sens dubte el punt de partida d'aquest canvi de 180º en el camí a seguir per Catalunya, que el poble va manifestar de manera contundent a la històrica manifestació del passat 10 de Juliol, amb més d'un milió de persones i sota el lema organitzat per ômnium cultural "Som una nació, nosaltres decidim." i a la que Ciu s'hi va sumar des del primer moment, donant suport a la petició popular dels crits de "i, inde, idependència" i, per tant, fent un gir absolut al seu posicionament vers el moviment independentista.

Arràn d'això però, és van reenfortir de manera encara més exigent en aquest sentit ERC i d'aqui, el sorgiment d'altres formacions polítiques fundades amb l'objectiu únic i exclusiu de comprometre's a la lluita per convocar un Referèndum per la Independència, prioritzant-lo per damunt d'alternatives contra la crisi i a més inclús formulant aquesta sortida, la Independència, com a via per a sortir de la crisi.

Ara no es tracta de discutir qui és més independentista que qui, i si es vol o no es vol, que de ben segur, i pel que indiquen les estadístiques i les enquestes, el sentiment independentista va progressivament en augment i, per tant, cada vegada farà menys por als catalans expressar amb llibertat i convicció aquesta postura i sentiment, i amb tota la justa i raonable resposta, com a conseqüència d'aquesta sentència del Tribunal que deixava ben clar i de manera definitiva i rotunda, el rebuig dels catalans tal i com som i com volem ser a Espanya.

El problema i la clau de tot plegat està en la situació de crisi econòmica, de valors, crisi de prestigi i respecte al que hem arribat a Catalunya com a conseqüència d'un govern tripartit que no ha esta capaç d'oferir en aquestes dues legislatures, una alternativa millor a la que teniem abans amb Ciu, i el que és pitjor, un govern que no ha sabut assumir cap responsabilitat ni reconèixer ni un sol error en la seva pèssima gestió administrativa i en les seves decisions polítiques importants.

Per tant, Catalunya, davant aquesta situació, necessita ara recuperar la seva dignitat, el seu respecte, l'admiració, i sobretot, la fortalesa i empenta necessàries que sols un govern fort i cohesionat pot liderar i reconduir amb rigor, convicció, eficàcia i determinació.

Convergència ha treballat molt durant aquests anys d'oposició, ha escoltat a la gent, ha après dels errors, i sobretot, s'ha reforçat i aixecat, malgrat no poder governar havent-hi guanyat les eleccions dues vegades consecutives.

Tenim un candidat excel.lent, un equip molt professional i molt vàlid, l'equip dels millors com diu en Mas, perquè per damunt de tot, són professionals amb molta il.lusió, amb molta experiència, amb molta preparació i amb moltes ganes de començar un canvi.

El canvi que necessita Catalunya, per aconseguir que sigui millor.

Estic segura que no ens defraudaran, i que tindrem un President de la Generalitat molt millor que aquest darrer, que restablirà la imatge de Catalunya i el respecte, perquè és un gran polític, perquè s'ha preparat molt aquests anys, i perquè ha seguit lluitant i treballant per Catalunya després de caure dues vegades, per fer-se més fort, més humà, i més proper a la gent.

És el candidat que sí que es mereix una oportunitat, perquè ja ha guanyat dues vegades per elecció del poble i no el van deixar governar, perquè és molt intel.ligent, molt vàlid, i amb ell ens sentirem orgullosos de ser i sentirn-nos catalans, de viure i treballar a Catalunya.

Ens cal la majoria absoluta per poder fer-ho possible. No podem permetre un altre tripartit. Catalunya no ho suportaria i seria un final molt dolorós i injust per aquest gran país que mereix ser governat per una gran persona.

Votar per una Catalunya millor, és votar pel millor governant.

La política que ve: Gestió i Administració Pública competent.

Ahir dimarts, 5 d'Octubre, al local de Ciu Molins de Rei, vam tenir l'honor d'escoltar els presents a l'acte de Lluís Recoder (Alcalde de Sant Cugat del Vallès des de l'any 1999) les claus d'una gestió i administració pública competent, competitiva i eficaç, com a eïna fonamental per a l'exercici de la política ben feta i de qualitat.

La política que ve sorgeix a iniciativa d'en Lluís Recoder que, juntament amb Jordi Joly, s'escriu des de la pròpia experiència personal i motivat fonamentalment per la seva preocupació pel sector públic que considera molt important com a garantia de la cohesió social i com a garantia d'una administració eficaç i austera al servei dels ciutadans.

És en definitiva, un recull de reflexions i propostes de millora d'ambdós autors, sobre la gestió i administració pública en base als excel.lents resultats assolits durant tots aquests anys, a la ciutat de Sant Cugat, que per tot això ha acabat esdevenint el principal referent de totes les ciutats i pobles de Catalunya.

Model de referència, no sols en la gestió pròpiament dita, sinó també, model de referència en transparència i en lideratge i gestió de canvi, tal i com es confirma pels reconeguts premis estatals, com ara el Premi a l'Ajuntament més transparent de l'Estat Espanyol (segons Transparencia Internacional España) que atorga el premi al municipi espanyol que obté el primer lloc al ránking de Indice de Transparencia de los Ayuntamientos (ITA), i el premi del Sector Públic Europeu en la categoria de 'Lideratge i gestió del canvi' pel Pla d'Alineació i Competitivitat Estratègica (PACTE), atorgat per l’Institut Europeu del Sector Públic.

Així doncs, Sant Cugat esdevé un clar i exemplar model de Gestió Pública eficient, transparent i innovadora, i és en definitiva, la idea de gestió pública que Lluís Recoder ens va trasmetre en l'acte d'ahir a Molins de Rei.

Crec que models de gestió de tanta qualitat i nivell com és el cas de Sant Cugat, posen en evidència la necessitat per part de tots els Ajuntaments i de tota gestió política aplicada en tots el ámbits (local, municipal, autonòmic, etc) de revisar constantment i millorar de manera progressiva, el model d'administració pública. La gestió pública mereix i ha de ser ser altament eficaç, austera i transparent, i en definitiva, cal prendre consciència real de la gestió d'uns recursos que són dels ciutadans, i per tant, l'obligació de fer-ho bé i amb la responsabilitat que correspòn.

D'aquesta manera, amb una gestió i administració pública competent i eficaç, amb la feina ben feta, parlant clar, l'administració pública eliminarà les seves "tradicionals" mancances i crítiques per part de l'opinió pública i empresarial, i poc a poc anirà evolucionant, millorant, i escurçant aquella distància entre el sector públic i el privat, en ocasions força preocupant.

La innovació, doncs, ha d'estar present també al sector públic, i d'aquesta manera la política recuperarà el seu valor, utitlitat, i sobretot, respecte i credibilitat per part dels ciutadans, si aquests veuen reflectits clarament els resultats en una millora del seu benestar general, früit d'una bona gestió i administració pública i no sols d'un ideals o promeses incomplertes.

Persones de gran qualitat política com en Lluis Recoder, són realment un plaer escoltar-les, aprendre'n, perquè al cap i a la fi tots aquests líders tan grans i preparats que sortosament disposem a Ciu, demostra una i altra vegada, que la política és pels millors, pels que prioritzen el benestar dels ciutadans per damunt de les prioritats de partit, pels que realment volen treballar pel país i aprofitar l'ostentació del càrrec únicament com a via o instrument per a poder fer coses i més coses, per al poble, la ciutat, el país, tal i com va expressar-nos ahir en Lluis Recoder.

És i hauria de ser de fet, l'única finalitat de l'ostentació d'un càrrec de responsabilitat, no el càrrec en sí mateix, sinó les oportunitats que ofereix per accedir a eïnes i instruments que permetin assolir uns objectius i per tant, resultats, que repercuteixin de la millora manera possible en el benestar de totes les persones.

Per sort nostra, dels qui creiem en la política ben feta i de qualitat, encara en aquest país tenim gent molt vàlida i disposada a oferir-nos amb coherència i sentit comú, una bona gestió i unes garanties de cohesió social. Com diu en Lluís, queda molt per fer i per recórrer encara.

Adéu, Espanya?

 Després d'aquest excel.lent primer reportatge de TV3, enmarcat dins del nou programa de documentals anomenat "Sense ficció", i en el qual Dolors Genovès ha dirigit amb una indiscutible professionalitat i rigor periodístic un magnífic i acurat treball de profund análisi sobre la comparativa entre la realitat de Catalunya amb la de Groenlàndia, Escòcia i Quebec, tinc la sensació que tots els telespectadors hem reaccionat i, ens hem parat a pensar i reflexionar sobre aquest estudi de gran qualitat i, perquè no dir-ho de repercussió social sense precedents.

Llegeixo per les xarxes socials just acabat el programa un allau de comentaris de tot tipus, i un seguit de reaccions positives, com era d'esperar, i d'orgull identitari general. La prova evident que tots volem escoltar i parlar-ne del tema. Volem saber. Volem opinar.

La clau però, del missatge del reportatge, l'essència en definitiva del reportatge, no és la raó de la Independència sols pel fet identitari, pel sentiment diriem (que és en major part l'argument base del moviment o causa per la que es mou la gent que n'està a favor de la independència) sinó que la raó del reportatge en sí està, per una banda, en la necessitat de la independència per la constatació i demostració històrica de la manca d'encaix de les relacions entre Espanya i Catalunya a nivell polític, i per tant, en la dificultat d'assolir un progrés econòmic, industrial, social, etc, que tindria la seva repercussió en una millora del BENESTAR de la societat catalana en tots els àmbits en cas d'assolir aquesta sobirania i autodeterminació; i, per altra banda, la dura realitat de Catalunya en comparació amb els altres casos, en el sentit que el tema de la independència esdevé una qüestió gens acceptada per l'Estat Espanyol (això ja ho sabem tots) fins al punt d'acollir-se a la Constitució per la via de l'"amenaça" de les forces de l'Estat per tal de protegir la unitat d'Espanya.

Aquest punt, contrasta de plè amb els casos de Groenlàndia, Quèbec o Escòcia, on, malgrat els llargs processos democràtics soferts sempre s'ha contemplat l'existència d'aquesta possibilitat, la de la independència, entenent que democràticament cal acceptar la voluntat que decideixi el poble.

Molt a fer tenim encara en aquest aspecte, i molt complicat ho tindrem aqui per a seguir endavant amb aquest objectiu tan llunyà i fins i tot gens possible per molts, com és la Independència de Catalunya.

Com bé diu Dolors Genovès, hem de perdre la por de parlar del tema, la por a la paraula Independència que tenen molts polítics catalans, i hem de treballar molt i bé, per a que la democràcia triomfi sobre aquestes restriccions i obstacles.

Treballar no per a convèncer a tothom que sigui independent i que voti que sí, no, no es tracta d'això ni dels missatges populistes de les consultes per acaparar vots i prou. Si s'expliquen les coses amb el rigor amb el que s'explica al reportatge de Dolors Genovès i es treballa per afrontar el tema des d'un debat més madur, més treballat, més aprofundit..., la gent escoltarà i entendrà millor perquè Catalunya no ha de tenir por a la independència, i perquè això ha d'arribar algun dia.

Aquestes xifres tan clares en les que queden paleses la paulatina reducció de la dependència empresarial de Catalunya vers Espanya en detriment d'una cada vegada major presència en els mercats internacionals, la cada vegada major obertura a l'exterior, etc., Catalunya té una històrica tradició industrial i empresarial que cal aprofitar i potenciar, tenim escoles catalanes de prestigi, tenim una creació de riquesa superior a la mitjana espanyola, i per tant, tenim els factors i elements necessaris per a afrontar la independència d'un país amb uns organismes propis més eficients i àgils, com per exemple una Seguretat Social catalana (les nostres cotitzacions superiors a les espanyoles ho permetrien), i molts més canvis estructurals que permetrien per tant, una millora considerable del benestar de la societat catalana.

Cal treballar doncs, per a explicar perquè Catalunya pot ser independent, explicar perquè és viable econòmicament, i perquè seria la millor opció per Catalunya i els qui viuen i treballen a Catalunya.

Sense convertir-se, però, en fals eslògan partidista ni populista; sense pretendre enganyar l'electorat amb falses promeses i enganys que només afavoririen una cada vegada major desafecció; cal treballar de debò  i parlar-ne sense por, treballar per a que tots els catalans estiguem units i participem més i millor en aquesta decisió. Perquè és una decisió que ens correspòn a nosaltres. És la nostra decisió i la de ningú més.

ODA A ESPANYA


Escolta, Espanya, – la veu d’un fill


que et parla en llengua – no castellana:


parlo en la llengua – que m’ha donat


la terra aspra:


en’questa llengua – pocs t’han parlat;


en l’altra, massa.






T’han parlat massa – dels saguntins


i dels que per la pàtria moren:


les teves glòries – i els teus records,


records i glòries – només de morts:


has viscut trista.






Jo vull parlar-te – molt altrament.


Per què vessar la sang inútil?


Dins de les venes – vida és la sang,


vida pels d’ara – i pels que vindran:


vessada és morta.






Massa pensaves – en ton honor


i massa poc en el teu viure:


tràgica duies – a morts els fills,


te satisfeies – d’honres mortals,


i eren tes festes – els funerals,


oh trista Espanya!






Jo he vist els barcos – marxar replens


dels fills que duies – a que morissin:


somrients marxaven – cap a l’atzar;


i tu cantaves – vora del mar


com una folla.






On són els barcos. – On són els fills?


Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:


tot ho perderes, – no tens ningú.


Espanya, Espanya, – retorna en tu,


arrenca el plor de mare!






Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;


que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;


pensa en la vida que tens entorn:


aixeca el front,


somriu als set colors que hi ha en els núvols.






On ets, Espanya? – no et veig enlloc.


No sents la meva veu atronadora?


No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?


Has desaprès d’entendre an els teus fills?


Adéu, Espanya!


1898

--------------------------------------------------------------------------------

Joan MARAGALL, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970.

Una d'Economia: La nova Ortodoxia i l'Estat del Benestar

Aquest nou post el dec a la docssession sobre COHESIÓ de la que va parlar ahir Artur Mas. Aquesta iniciativa tan interessant de ciu, té lloc cada dimarts, i des de fa unes quatre setmanes, a l’espai Canvi de l’Edifici Imagina de Barcelona, on s’obren unes sessions de diàlegs orientats al canvi (docsession) en les quals es pretén detectar el problema del tema que es planteja (atur, sostenibilitat, valors, cohesió, institucions, etc) i a partir d’aquí trobar o plantejar les idees que proposa ciu per a fer possible aquest canvi.

El format d’aquestes sessions són força atractives i fresques, dinàmiques i participatives, tant pels ponents que participen amb la seva aportació personal o professional, com pel torn de preguntes obert als assistents a la docsession, un cop Artur Mas fa el seu discurs i visió sobre el tema a tractar.

La sessió d’ahir, sobre COHESIÖ, girava entorn de L’estat del Benestar, i per tant, tocava un tema fonamental per a mi com a Economista i de la que, en la meva etapa d’estudiant d’Econòmiques a la UB vaig manifestar un especial interès per aprendre’n i aprofundir.

En una assignatura de la carrera, Economia Laboral, i ja finalitzant-la, vaig tenir l’ocasió d’escriure i analitzar un text referent a l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.

Per no extendre’m massa i evitar així un post excessivament llarg i espès d’economia que podrien provocar un comprensible desinterès per llegir-ho per molts seguidors del meu bloc, he preferit reproduir de manera més resumida i amb les idees fonamentals del tema de l’Estat del Benestar, un dels nombrosos comentaris de text que vaig realitzar a la facultat per aquesta assignatura que, de manera molt sintetizada i crec que clara, explica i diferencia aquestes dues postures econòmiques predominants: La postura Ortodoxa i la de l’Estat del Benestar.

Personalment aquesta assignatura (com totes les altres de la carrera) va aportar-me molta satisfacció i enriquiment personal com a alumne i una molt interessant formació com a economista, sobretot per permetre’m ampliar la meva capacitat, visió i perspectiva de totes les coses, del funcionament de l’economia en general, i així arribar a tenir el meu propi criteri i argument a l’hora d’opinar o analitzar qüestions referents als meus estudis..

Aquests análisis de textos d’autors eren la millor manera de créixer i aprendre el que estudiava, sense cap mena de dubte.

El text de referència, d’on parteix la meva análisi i opinió, corresponen als autors Juan Torres López y Antonio Montero Soler, de la Universidad de Málaga, i us adjunto el link a on podeu llegir, en cas d’interessar-vos, el text complet sobre el tema que ells plantegen de l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.

“Trabajo, empleo y desempleo en la teoría económica: la nueva ortodoxia”
http://www.fundacionsistema.com/media//PDF/Ppios3_Torres-Montero.pdf

El text de l’autor pretén exposar i analitzar les característiques i conseqúències que sobre el mercat i les polítiques laborals ha tingut l’evolució de la nova ortodoxia econòmica, mitjançant un recorregut històric sobre els diversos enfocaments teòrics esdevinguts en l’anàlisi econòmic i els efectes que les diverses postures i mesures econòmiques hagin pogut causar sobre el benestar social.

En aquest sentit, l’autor pretén arribar a l’origen o raonament del que es coneix avui dia com a Nova Ortodoxia o Consens de Washington fent una detallada explicació i anàlisi sobre les diferents formes en les que s’ha abordat les qüestions relatives al mercat de treball, la ocupació i la desocupació al llarg de la història.

Així doncs, l’autor exposa tal trajectòria començant per l’origen de l’economia, en efecte, l’Economia Clàssica, i es deté en cada esglaó teòric posterior, definint les diferències entre les diverses tesis i postures sorgides al llarg de l’història; en efecte, segueix amb el Marginalisme, el Model Neoclàssic i el capital humà, la reformulació neokeynesiana, el Model de Síntesi, l’Institucionalisme i els models recents del marxisme, fins a arribar a l’actual Nova Ortodoxia.

Destaca del text, per tant, les seves impressions i conclusions sobre l’actual postura, la qual arriba a qüestionar en ocasions per la seva demostrada escassetat empírica de les teories explicatives de la mateixa, així com per la marcada connotació de manca d’ètica econòmica i d’equitat en les argumentacions i conclusions ortodoxes.

L’autor planteja la nova postura des dels seus orígens, en l’anomenat “Consens de Washington”, on les propostes es van dissenyar al gust i parè de les grans potències i poders econòmics i polítics mundials, segons l’autor. Les propostes contemplaven les següents mesures:

-La recerca d’estabilitat macroeconòmica general

-L’enfortiment del mercat i la competència perfecta, així com el mercat exterior i afavorir una major obertura exterior per tal de facilitar una major liberalització de les relacions econòmiques.

-La presumpció de no existència de Trade-Off entre el creixement actual i el futur.

Tot això es tradueix en una mínima o quasi bé nul.la intervenció del govern en tots els afers econòmics, considerant l’eficiència com a objectiu primordial, encara que això suposi l’exclusió de tot tipus de consideracions ètiques en l’anàlisi econòmic.

Així doncs, es tracta d’assolir una major flexibilització de preus i salaris en el mercat laboral, fomentant estratègies de fiscalitat competitiva i un progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar.

Les diferències que, en l’anàlisi del mercat de treball, presenta aquesta postura ortodoxa respecte les postures teòriques analitzades al llarg dels darrers anys són bàsicament les que es descriuen tot seguit:

-Es passa d’un macro anàlisi a un microanàlisi econòmic, és a dir, la contemplació dels problemes del mercat de treball es fa ara des de la perspectiva del comportament individual.

-Hi ha un procés de desnaturalització del treball. Això significa fer desaparèixer la consideració tradicional del teball com a com a factor de producció per a convertir-lo en una manifestació més del capital. Desapareix el treball com a categoría econòmica.

-Es considera que la desocupació és natural i l’atur voluntari. El nivell d’ocupació passa a ser una constant i no una variable sobre la qual cal tractar d’incidir a través dels instruments de regulació econòmica. Això porta a renunciar a la plena ocupació a través de la regulació agregada que fomenta el creixement i la creació de l’activitat econòmica.

La desocupació s’enten ara com un defectuós funcionament del mercat de treball i, per tant, això implica que la desocupació ja no és una qüestió a resoldre per les institucions públiques sino que és sobretot un assumpte a resoldre pels individus.

-Per últim, s’evidencia una mancança emprírica. Tot el que suposa un problema per al mercat de treball és conseqüència de la seva poca flexibilitat. El mercat ha de ser completament flexible.

La realitat és que la postura amb major evidència empírica és just el contrari del que propugna la ortodoxia dominant. En efecte, cada escenari laboral respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.

L’impacte normatiu de les noves polítiques laborals tenen com a efecte la desaparició paulatina de la plena ocupació com a principal objectiu de l’agenda macroeconòmica. Canvia la percepció de les polítiques macro orientades a generar creixement i ocupació i es procura un major acoplament de l’oferta de treball amb la demanda realment existent però sense que això afecti a les condicions agregades.

Aquestes mesures posen en dubte, segons l’autor, les capacitats d’ajust de les noves polítiques Ortodoxes, en tant en quant s’obtenen resultats ambivalents i s’apliquen mesures que poden comportat un increment de la desigualtat i la pobresa.

Cal afegir, a més a més, la errònia concepció del salari que des de la postura ortodoxa es contempla, en afirmar que aquest suposa un problema a la flexibilitat del mercat de treball, quan el problema real és com poder garantir que els treballadors puguin desposar d’un ingrés salarial adequat a les seves necessitats socials.

La conclusió de l’autor és bastant frustrant doncs, en el sentit que aquest panorama deixa entreveure les insuficients aportacions actuals de l’Economia a l’estudi del mercat de treball, dificultant contemplar la seva naturalesa des d’una visió més àmplia i global del problema.

Aquestes limitacions, tanmateix, assenyalen els nous reptes que l’anàlisi econòmic té al capdavant per tal de comprendre i explicar el problema del treball, superant aquesta visió fragmentària i estreta utilitzada actualment de manera més general.

Segons l’autor, no té sentit la despreocupació de l’economia del problema del benestar dels treballadors o de la societat en general a l’hora d’afrontar el problema de la desocupació.

Com a conclusió afirma que l’evaluació del conjunt del saber de l’anáisi econòmic en el camp del treball mostra l’existència de poques certeses i moltes incerteses.

L’autor finalitza amb la sentència del gran economista Joseph Stiglitz, puntualitzant l’existent domini dels interessos comercials i financers en les polítiques econòmiques generals de molts països, quedant sotmesa a aquesta la politica laboral.

Opinió Personal:

Aquest text m’ha impressionat força per la sorprenent i polémica visió de l’Economia per part de la nova ortodoxia econòmica.

Tot i ésser conscient de les actuals dues postures dominants en la teoria econòmica, la de l’Estat del Benestar per una banda, i la de la nova Ortodòxia per l’altra, desconeixia en part les conseqüències que sobre el mercat de treball podia tenir l’aplicació de polítiques econòmiques fonamentades en la segona postura, la del Consens de Washington.

Al començament del text la lectura es fa un pèl lenta i pesada en tant en quan l’autor fa un resum històric de les diferents postures econòmiques que s’han anat produint en el camp de l’anàlisi del mercat de treball, de manera que és simplement una lectura tèòrica i a mode de recordatori general, però força justificada i útil per tal d’entendre millor un cop s’arriba a l’anàlisi de la nova ortodoxia.

Mentre en certs països europeus es té la plena ocupació com a principal objectiu en l’agenda macroeconòmica, justificada per la defensa i millora de l’Estat del Benestar (com el model suec estudiat en anteriors textos) en d’altres, essent dominant en la majoria de països avançats i sobretot americans, la plena ocupació deixa de ser l’objectiu primordial, deixant pas a una nova concepció del treball pobre en voluntat de millora de les necessitats socials dels treballadors per tal d’afavorir una suposada major flexibilitat “natural” del mercat laboral.

Em sorprèn l’afirmació per la qual es considera responsabilitat del propi individu el resoldre el problema de la desocupació, però sobretot em sorprèn aquesta prioritària recerca de l’eficiència a qualsevol preu, i dic a qualsevol preu perquè això suposa acceptar l’exclusió de l’ètica econòmica.

En aquest sentit, si es viola el principi ètic, l’economia no compleix o no aporta una funció positiva al desenvolupament i creixement social, en el sentit que una societat sense ètica econòmica pot raure en la corrupció i la desigualtat a llarg termini.

Per altra banda, hi ha una evidència empírica que manca en aquestes teories ortodoxes, de manera que això provoca un retrocediment i resultats ambivalents qüestionables, provocant una desconfiança del sistema i una clara postura basada en interessos polítics, comercials financers, per damunt del benestar de la societat.

Amb l’aplicació de les mesures ortodoxes, l’economia actual es trobarà amb una incapacitat i ineficient resposta als problemes del mercat laboral a llarg termini, en no disposar d’una voluntat política de comprensió i major visió global que requereix la problemàtica del mercat laboral.

Cal defensar aquesta realitat que requereix la nostra societat actual, d’aplicar les mesures econòmiques adients a cada cada escenari laboral corresponent, donat que es respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.

Al mateix temps, és necessari impulsar i procurar una major expansió de les teories de l’Estat de Benestar, si més no defensar una postura econòmica més assentada en argumentacions empíriques que permetin aplicar mesures econòmiques eficients però al mateix temps ètiques, justes i que vetllin per la equitat i el benestar de tots.

Sols amb unes aportacions econòmiques que vetllin pel benestar de tots i que impulsin un creixement econòmic igualitari afavoriran un major avanç i creixement de les societats i, en efecte, la creença en la compatibilitat entre l’eficiència econòmica i creixement continuat.

Si ciu aposta doncs, per l’Estat del Benestar, ha d’apostar per totes aquestes aportacions econòmiques indicades que tenen com a objectiu vetllar per la seva existència i efectivitat. El Benestar dels Drets Socials de què parlava i defensava a la darrera docsession Artur Mas, reflecteix sens dubte aquesta voluntat del partit per fer-ho i, per tant, cel.lebro personalment que ciu aposti per impulsar aquest creixement econòmic basat en la igualtat d’oportunitats, perquè igualtat d’oportunitats és garantia d’ una major cohesió social, i una major Cohesió social és dir que sí a l’Estat del Benestar.

Aquest Sí a l’Estat del Benestar és doncs un sí al CANVI.