Paraula de Mestre

A hores d'ara, molt es deu haver parlat , escrit i llegit sobre el programa "Salvados" de Jordi Évole, emès el passat diumenge per la cadena televisiva "La Sexta".

I és que aquell programa, més que un reportatge, entrevista, trobada, conversa, o fins i tot diàleg, fou una declaració oberta d'interessants i profundes reflexions i consideracions polítiques d’alt nivell i valor històric, si tenim en compte sobretot que l'autor d'aquestes valuoses i respectades paraules era el M.H. President Jordi Pujol i Soley: el Mestre, el referent, el Pare (m’atreviria a dir fins it tot) de la política catalana de la història de la democràcia espanyola.

A banda ara de la ideología, del partit, de les diferents forces polítiques que configuren l’actual escenari de la política catalana, i per tant, de la opinió que més o menys pugui un tenir de les diferents decisions o declaracions preses en l’ámbit de la política, és un fet quasi indiscutible i una opinió gairebé unánime (per no dir totalment), que per als catalans, per a Catalunya, Jordi Pujol és, ha estat i sempre será un clar referent molt valorat i respectat, tan a Catalunya com a fora de Catalunya, i per tant, un model i exemple a l’hora de lluitar pels interessos del seu pais, sense per això produir cap mena d’escletxa política i social prou important com per influir en les sempre delicada i difícil relació entre Catalunya i Espanya, i fins i tot, amb una insuperable i inigualable capacitat d’assolir grans acords i pactes que van permetre assolir una sobirania nacional forta i cohesionada, i una Catalunya de la que molts, molts ens hi hem sentit força orgullosos.

La interessant conversa entre Jordi Évole i el President, feta amb un entorn natural i senzill, com la mateixa entrevista que realment fou, i amb l’agilitat comunicadora del presentador (gens fácil tenint en compte la dificultat que comporta dur la iniciativa amb algú com el President, que sol iniciar la conversa amb un tema i obrir tot seguir un ventall de possibilitats força ampli, deconstruint la conversa en un plat exquisit com el d’un Ferran Adrià) va acabar esdevenint una mostra més de l’emprempta que les paraules del President arriben a deixar sempre, vagi on vagi, i parli on parli.

Aquí, allà, a dins, a fora, el Presiden és el President, i les seves paraules són escoltades sota silenci absolut i amb rotunda admiració general.

El tema de la Independència ha estat segurament l’aspecte més destacat de les tertúlies radiofòniques i televisives, per bé que lògicament és un tema que “ara toca” com diriem en paraules del mestre Pujol, però sobretot per la repercussió que la seva opinió sobre aquest tema pugui causar a tota Espanya, una Espanya que sempre ha escoltat i respectat les seves paraules, a banda d’estar-hi o no d’acord, i cada vegada més, quan la situació política actual viu precisament uns temps d’important desafecció i desconfiança, que porta a recordar i honorar polítics de la talla del President, on a banda de la ideología i els colors, la seva tasca era purament sentimental i totalment desinteressada, per valors i ideals personals, que van dur-lo a exercir una carrera política que molts no arribaran a assolir ni amb la millor de les preparacions acadèmiques o universitàries.

La política era la seva vida, i va dignificar-la com cap altre avui difícilment ho faria.

Per sort, en el món polític en general hi haurà encara gent valuosa i treballadora, honesta i honrada que seguirán dignificant aquesta professió tan malmesa per l’excés de poder i influències. Però com que és quelcom que, al meu parer, va lligat amb la persona i no amb la professió, estic segura que en aquest país i en molts altres seguirà treballant-se gràcies a molts que creuen en aquest compromis desinteressat amb els ideals i valors, i per tant, gent entregada a la seva causa, país i gent, dins uns valors de convivència i respecte que cal mantenir i reforçar.

Tanmateix, associar la paraula política al mestre, és dotar la seva terminología d’un nivell superior i pes inigualables.

La seva història, el seu passat, les raons que van motivar la seva lluita per Catalunya, la seva persistència i defensa pels seus valors i ideals que han fet de Catalunya el país singular que som, amb la unió i força de tots els catalans/es, és quelcom que ja ha quedat gravat per sempre més en la nostra història.

I tornant a l’entrevista, a la conversa sobre els aspectes més delicats com el terrorisme, la corrupció, l’actual relació entre Espanya i Catalunya, vam poder entreveure els qui vam seguir la deliciosa trobada, el fons més real de la seva persona, i per tant, la seva qualitat humana, els seus valors, el seu honor i dignitat, i com no, la seva preocupació pel punt en què ens trobem avui mateix amb els veïns.

Segur que molts llegiran l’article pensant en un excés de valoració sobre la seva persona, fins al punt de raure en l’exageració. Doncs jo em nego a acceptar i compartir aquesta equivocada impressió, perquè estic convençuda que el dia que no tinguem ja l’honor i privilegi de comptar amb les seves reflexions i paraules, tots i més veurem aleshores tot el que el seu llegat ha suposat per a la política catalana fins al darrer dia.

Perquè el President malgrat ser-hi oficialment retirat de la vida política, sabem que el seu paper en aquesta vida no ha acabat ni acabarà mai. Que ara és el mestre dels seus deixebles, que cada afirmació, reflexió i consideració influeix molt i molt en la política catalana i espanyola i, per tant, ( i sense ànims de treure mèrits a l’actual President de la Generalitat Artur Mas, que n’és un excel.lent i impecable successor, així com a membres destacats del partit que amb honor i dignitat i molta professionalitat, mantenen el rumb ferm i fort del seu llegat ) tot el que Catalunya assoleixi serà, sens dubte, gràcies a la seva gran tasca i encerts.

Marta Monturiol

Publicat al Diari Digital CatDiàleg el 07/03/2012

#acampadabcn:hora de plegar?

A gairebé dues setmanes d’arribar a un mes, des que es van iniciar les primeres acampades a la Plaça Catalunya de Barcelona, i Sol de Madrid (posteriorment, i per l’efecte cadena de les reivindicacions dels indignats, a la resta de principals ciutats de la geografía catalana i espanyola) arriba el moment de fer-se la gran pregunta: ha arribat l’hora de marxar? És el moment ara de recollir la paradeta i deixar lliure i amb la més absoluta normalitat i rutina l’espai públic ocupat?...

Certament, i al meu parer, la sensació general sobre aquesta “revolució popular” és gairebé unánime i homogènia, sobre el punt en el que ha arribat aquest moviment, aquestes reivindicacions, que cada vegada més tenen com a principal tema de preocupació, la durada d’aquesta ocupació en l’espai públic, i les condicions d’higiene i salubritat en què ho fan, que no pas el fons reivindicatiu pel qual es manifesten i s’han organitzat i mobilitzat per dur-lo a terme i ser escoltats.

Recordo que als inicis d’aquests moviments, els primers dies que a les noticies aparegueren les primeres acampades i concentracions populars, indubtablement, la percepció general i majoritària era sens dubte de total comprensió, suport i simpatía cap al moviment.

Personalment, vaig aplaudir aquesta iniciativa popular, totalment pacífica, i realment coherent i lògiques per l’extrema gravetat de la crisi econòmica actual i la situació insostenible de moltes families, matrimonis, joves, gent gran, i més, que no toleren més l’actual situació, i que, per damunt de tot, clamen per un món més just, més equitatiu, però sobretot, per un món o que garanteixi els drets bàsics i fonamentals de les persones, per a poder viure dignament.

Indubtablement, ningú no pot no estar a favor de tot això, a favor de lluitar contra la corrupció, a favor de garantir feina per tothom, a favor de garantir una vida digna per tothom…, en definitiva, és tot allò per el qual cada dia milers de persones, cadascú a la seva manera, lluitem per combatre-ho i poder sobreviure en aquest món plè d’injusticies i dificultats que, sovint, no és al nostre abast ni a les nostres mans per poder combatre-ho, però que en canvi, és en la nostra actitud i treball diari, on rau la manera de lluitar-ho, respectant les normes de convivencia i exercint els nostres drets, però també obligacions.

A banda però, del fons d’aquestes reivindicacions populars, i d’aquestes i moltíssimes raons més i milers d’arguments per a estar indignats, totalment comprensibles, el que intento explicar aquí i fer entendre, és si la ruta d’aquesta revolució popular ha de canviar de rumb i prendre un altre camí reivindicatiu, més saludable, més raonable, i més dialogant, per evitar que el moviment acabi en pèrdua progressiva de credibilitat per part dels ciutadans, i en conseqüència, de la clase política, i per tant, que no quedi tot en una frustració per part dels indignats, de veure com la seva revolta, ha quedat desacreditada per aquests esdeveniments finals i per aquesta barreja final de gent indignada, amb col.lectius antisitemes radicals, salvadors humanitaris utòpics, i ocupes, que han tret força i credibilitat al fons del moviment reivindicatiu que tots aplaudiem.

Només cal pasar una estona per aquestes places, i veure que poc a poc, s’ha anat incorporant gent diversa, no realment identificativa amb l’origen de tot l’engranatge dels indignats, originats en les xarxes socials, que tan positives i efectives resulten per a fer ciberactivisme 2.0, i que per tant, ha anet derivat en una situació ja incontrolable, on les condicions de salubritat i higiene treuen tota la força i pes al que hauria de seguir sent un moviment ben organitzat, amb representants, i articulat d’una manera més dialogant, i amb més presència potser en els agents socials, i amb un seguit de propostes i mesures per a ser escoltades i estudiades.

La presència d’un grup reinvindicatiu, sigui quin sigui, i de la ideología que sigui, sempre i quan es faci pacíficament i dins d’uns principis i valors que per damunt de tot respectin la dignitat humana, pot fer-se efectiva durant un temps determinat, perquè tothom té dret a manifestar-se, a expressar-se i a reclamar els seus drets vulnerats o ferits. Aquesta és de fet l’essència de la democràcia.

Però també hi ha unes normes, unes obligacions, i un ordre de sentit comú, que ens obliga a recordar que els espais públics són públics, de tothom, i que per tant, ningú pot apoderar-se d’un espai indefinidament, perquè efectivament, el carrer és de tots, de tothom. I aquesta també és l’essència de la democràcia. Ens ha costat anys aconseguir-ho.

Per tant, cal seguir expressant aquesta indignació, que tots o molts compartim, però dins d’un ordre i d’una coherència que permeti una convivència pacífica entre tots, i que cadascú pugui dir la seva sense alterar la societat endreçada i tolerant que tots volem.

Hi ha moltes i noves maneres d’expressar la indignació, i per sort, hi ha la disposició per tothom de noves vies (tecnològiques, etc.) per manifestar-se i tenir una presència prou important i considerable per fer-se present i en consideració a les esferes a on es pretén arribar i assolir acords.

Les tecnologies actuals ofereixen una eïna més potent d’acció i presència social, no calen espais públics ocupats permanentment. És, doncs, l’hora de plegar i posar-se a treballar pel que creiem que ha de canviar.

Marta Monturiol
Publicat al diari digital CatDiàleg el 06/06/2011

Enemics de la Democràcia

Garzón seurà finalment a la banqueta dels acusats, serà jutjat sí, encara que ens sembli força estrany el jutge artífex de la lluita contra la corrupció, canviarà la toga i el martell per la cadira d’imputats i ,qui sap, i depenent de com transcorri el judici, podria ser inhabilitat del seu càrrec temporal o indefinidament.

La carrera judicial de Baltasar Garzón ha estat força marcada per la seva lluita constant contra sonats casos de corrupció i escàndol polític, tan nacionals com internacionals i no sempre aplaudits o recolzats per sectors i alts càrrecs polítics relacionats o vinculats amb altres membres pressumptament implicats als mateixos, que li han suposat sempre haver d’enfrontar-se a una continua batalla de querelles tramitades contra la seva persona i en les que sortosament fins ara ha pogut sortir afavorit pel suport i el pes que la llei i la democràcia li han anat atorgant.

Casos tan sonats i reconeguts com els de Pinochet, per la mort i tortura de ciutadans espanyols i crims contra la humanitat durant el seu mandat; la anomenada “Operación Condor” contra Kissinger, per la instauració de dictadures a l’Amèrica Llatina; la investigació contra el BBVA en els comptes estrangers per suposades operacions de blanquejament de capital; la seva intensa campanya contra la guerra d’Irak.. etc; casos significatius i força reconeguts com a exemples d’aquells referents a l’àmbit internacional.
Però a nivell nacional, tenim també casos molt importants, rellevants i durament “destapats” i condemnats com el cas de lluita “bruta” contra ETA mitjançant el GAL per part del PSOE; la investigació a Jesús Gil com a Alcalde de Marbella i al Club Atlètico de Madrid, per corrupció; les importants operacions contra el tràfic de drogues, com el cas “Nècora” amb la qual va desarticular l’organització, i l’operació “Pitón”; l’operació “Pretòria”, contra la corrupció urbanística a Catalunya; i finalment, destaquen els casos més recents i encara en procés, com són el Cas Gürtel, la investigació de la qual Garzón cedeix als Tribunals Superiors de València i Madrid (per petició de la Fiscalia i del PP i en trobar-ne indicis contra aforats, en efecte, diputats, senadors i altres alts càrrecs polítics que no poden ser jutjats per l’Audiència Nacional) encara obert i en pendent de resolució, i el cas que ens porta a aquesta reflexió i análisi, com és ara el de la recent investigació contra els crims durant el franquisme.

I és aquí, en aquesta investigació on Garzón topa amb el fantasma del franquisme i es troba ja amb una querella tramitada al Tribunal Suprem per part de l’organització d’ultradreta Manos Limpias (presidida per Miguel Bernard, exdirigent de Fuerza Nueva, partit fundat per un notari franquista, Blas Piñar López) i Falange Española, aquesta última suposadament implicada directament contra els crims que es pretenen estudiar.
Així, doncs, ens trobem que finalment aquestes dues organitzacions pro-franquistes, o en tot cas, d’ideologia clarament d’extrema dreta i tendència franquista, posen fi a la investigació iniciada pel jutge, després de diverses querelles, denúncies i queixes presentades i totes elles desestimades contra ell, amb una darrera i definitiva querella victoriosa i determinant que presenten al.legant prevaricació en la investigació dels críms de la guerra civil i del franquisme.
Aconsegueixen d’aquesta manera el seu objectiu, que no és altre que evidentment aturar aquestes investigacions, i no pas determinar o defensar la competència corresponent a tal investigació i, el més sorprenent i indignant de tot això, ja per arrodonir i refermar una clara actitud antidemocrática i dictatorial al assumpte, apareix el Partit Popular, que ja anteriorment havia intentat recusar el jutge com a instructor del cas Gürtel i presentant també una querella (finalment desestimada també) per prevaricació contra aquest, i emetent un comunicat expressant que cel.lebren l’admissió a tràmit d’aquesta querella presentada per aquestes dues organitzacions.

Em costa entendre que un jutge amb una trajectòria tant destacada i orientada a aquesta ferma voluntat i dedicació al llarg de la seva dilatada carrera judicial en la lluita contra la corrupció i la defensa pels drets humans hagi de ser processat per tals acusacions que sols generen més preguntes i incoherències respecte la democràcia per part dels ciutadans.
Oblidem a vegades que la democràcia té enemics, els que pretenen enganyar o fer-nos creure que la tenim totalment instaurada i forta, que la tenim totalment consolidada.. i en canvi, és en aquestes situacions, en aquestes circumstàncies politiques i judicials que ens hem d’obligar a recordar i pensar que hi ha un passat a Espanya que encara no està esborrat, condemnat.

Efectivament, com va manifestar en unes declaracions sobre el franquisme, un expert en política que no recordo el nom, i que vaig tenir ocasió de llegir en un petit reportatge en un diari de llarga tirada nacional, “Espanya no serà mai un país 100% democràtic fins que no es condemni el franquisme”.
Quin sentit té esclar, avançar i progressar en una democràcia que no condemna un passat dictatorial, que permet la presència de hereus de l’etapa franquista a la política actual?.. quin sentit té investigar sobre això, sobre aquest passat i sobre aquests crims si hi ha enemics de la democràcia?.. però, ésclar, això és un altre tema. I sobre temes que afecten a aquest fantasma del passat és quelcom molt i molt difícil de parlar.

Sols espero que la democràcia que tenim sigui cada vegada més forta que la presència d’aquests enemics, que aquests s’allunyin i desapareguin al llarg del temps, que perdin influència i poder en tots el àmbits, que siguin durament condemnats per la força i pes de la democràcia justa i eficaç, i que per damunt de tot prevalgui el seny polític i la voluntat de llluitar i treballar per a que aquesta esdevingui el millor camí per a la societat, una societat on la justícia sigui de veritat i pugui treballar lliure d’entrebancs i querelles injustes i sense cap mena de sentit.

Desafecció Política

"A la política és de vegades com en la gramàtica: un error en el qual tots incorren finalment és reconegut com a regla." *

André Malraux (París, 1901 - Créteil, 1976) de nom complet Georges André Malraux, fou un escriptor, aventurer i polític francès. Militant antifeixista i combatent pel bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola, passà a la resistència francesa contra els nazis. En acabar la Segona Guerra Mundial, s'integrà en els successius governs gaullistes.

*Font: El silenci dels ciutadans (Grup Facebook)



La desafecció política està a l’ordre del dia. La desafecció entesa i definida com a manca d’adhesió, oposició i desinterès cap a alguna cosa o algú, en aquest cas la política, i té especial importància i relleváncia si tenim present els diversos i recents escàndols de corrupció esdevinguts a Catalunya, escàndols com els de Pretòria, Gürtel, Millet, i ara Matas.
Està força clar que la corrupció eleva els nivells de desafecció respecte els polítics catalans, i que això ha provocat un clar i preocupant augment d’insatisfacció, i una progressiva i rotunda pèrdua de la confiança general vers la política en general per part dels ciutadans.

Corrupció, desafecció, falses promeses o compromisos incomplerts..., està clar que tot això no porta enlloc i sols afavoreix el creixement d’aquest clima de desconfiança i de desinterès general que es reflecteix indubtablement en una cada vegada més baixa participació en qualsevol procés electoral.
Aquests preocupants nivells de participació electoral en qualsevol dels processos polítics esdevinguts recentment posa en evidència la ineficàcia de l’actual sistema polític a Catalunya ( i per extensió a Espanya) per arribar a la ciutadania i saber transmetre aquesta confiança vers el servei i gestió pública.
L’actual situació política de desafecció general, posa en evidència la ineficàcia també dels filtres de control actuals a l’administració pública, que no resulten suficients per a detectar i el.liminar el fantasma de la corrupció; el fantasma que només serà possible fer-lo desaparèixer aplicant mesures de control serioses i reals de tot allò l’ús del qual acabi destinat el diner públic. El.liminant del sistema aquest fantasma de la corrupció podrem lluitar contra aquesta desafecció política vigent.
Com diu la frase, un error en el qual alguns incorren (ja no dic tots) esdevé reconegut finalment com a regla general.

Així doncs, recuperar la confiança i credibilitat ciutadana vers l’exercici de la política només podrà superar-se amb el temps, amb la feina ben feta, i amb l’aplicació de mesures correctores reals i coherents per tal de trencar amb aquesta dinàmica d’opacitat i de foscor que tradicionalment han envoltat a la política i la gestió pública.
Cal, a més, la presència i creació d’òrgans de control de la gestió pública, d’”inspectors” de control, amb un poder i capacitat reals per a poder denunciar i censurar les males pràctiques i abusos.

És sens dubte, el que tots els ciutadans volem, una política transparent, clara, eficaç i amb una lluita constant contra la corrupció, amb la il.lusió i força per a treballar dia a dia lluitant per la democràcia justa i sana, on cadascú pugui expressar lliurement les seves idees i lluitar pel que creu i vol, dins un clima de rigor polític i feina ben feta, dins el diàleg entre tots i per a tots, i al servei sempre dels ciutadans i del país.