CIU: balanç dels sis primers mesos de govern

El passat 26 de juny es publicava a El Periódico de Catalunya, la noticia en la qual s’avançaven els resultats de l’enquesta encarregada pel diari al Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per a obtenir el baròmetre d’estiu respecte la situació i valoració de l’actual panorama polític. Una enquesta preparada amb l’objectiu d’esbrinar el resultat que s’obtindria en l’actual escenari parlamentari, en cas de produir-se una hipotètica nova cita electoral per reelegir el president de la Generalitat de Catalunya, i les dades de la qual ens confirmen clarament que CIU tornaria a guanyar folgadament les eleccions autonòmiques. Per tant, la federació nacionalista manté encara avui el suport general dels catalans i supera així amb nota els seus primers sis mesos al capdavant del Govern català.

I no sols ens diu la noticia de El Periódico, que “Catalunya manté la confiança en Mas per sortir de la crisi” (diumenge 26 de juny de 2011, El Periódico de Catalunya) sinó que Mas esdevé l’únic polític que aconsegueix aprovar i per tant, l’únic en el que els catalans mantenen la confiança per a continuar portant el timó de la nau de la Generalitat en la lluita contra la crisi.

Un timó que, en paraules de Mas el dia que prengué possessió del seu càrrec com a 129è President de la Generalitat de Catalunya, governaria “amb el cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra” i amb una promesa de “plena fidelitat al poble de Catalunya”. Unes paraules i un lema de caire mariner que, certament, ens recorda sovint la necessitat de protegir-se de la mala maror i de totes les tempestes que s’han de superar i vèncer, en el dur i difícil trajecte d’aixecar i reconduir un país, si bé no enfonsat, sí que molt i molt tocat.

I en les circumstàncies actuals, i amb totes les tempestes i llamps que ha hagut d’enfrontar-se aquest timó tan dur i difícil de conduir, té un especial valor i reconeixement el fet d’haver arribat a bon port, sense per això perdre el lideratge, la responsabilitat i la il·lusió per a seguir treballant cap al rumb necessari per a redreçar el vol que Catalunya necessita per anar endavant i aixecar-se. Perquè efectivament s’ha hagut de carregar a sobre amb el pes d’unes decisions impopulars i “doloroses” (les retallades), però totalment necessàries, per a no inclinar aquest gran vaixell català cap al perill i la deriva definitives. I perquè efectivament, el pes del dèficit està marcant molt les relacions i confrontacions de Catalunya amb l’Estat Espanyol, fins al punt d’arribar a plantar-se el govern català i desafiar les injustes i abusives exigències del Govern espanyol (PSOE) d’augmentar les retallades del 10 al 20%, i reclamant com a resposta a aquestes exigències, el pagament del fons de competitivitat que deu a Catalunya i que, gràcies al vot en contra del PSC, no s’ha pogut aconseguir, per ara.

Però, sense ànims d’entrar en crítiques d’altres partits, que penso tampoc es fan necessàries en aquest cas, perquè per sí soles aquestes decisions ja evidencien la forta dependència d’un partit català amb les decisions del seu homòleg de Madrid (i, per tant, un partit que mai mirarà ni votarà a favor de Catalunya), però sobre tot, perquè el govern lluita i rema fort, amb mesures i decisions sense precedents, i amb la responsabilitat de defensar‐se de la demagògia, la hipocresia i el cinisme.

I així és de fet la percepció general dels catalans respecte el tema de les retallades, considerant una veritable retallada la negació del fons de competitivitat, i no els acords de govern adoptats per CiU com a mesura necessària per a sortir de la crisi econòmica.

Prova d’això han estat les eleccions autonòmiques del 22 de maig, que han esdevingut la resposta clara i la prova definitiva d’aquest reforç i manteniment de la confiança dels catalans amb l’actual govern de la Generalitat, amb CiU, assolint fins i tot resultats històrics en moltes ciutats i pobles de la geografia catalana, malgrat les retallades, el moviment 15m, i recentment, les violentes aturades al Parlament de Catalunya dels indignats, la institució de màxima representació democràtica.

I per què? Perquè al capdavant de tot, els catalans entenen i valoren la importància de la veritat, la transparència, i la responsabilitat d’assumir la valentia i coherència en les decisions que es consideren millors i necessàries actualment per Catalunya. Perquè la veritat a vegades és dolorosa, però cal explicar-la i fer-la entendre per tal d’evitar que el país vagi a l’autoengany i a la incapacitat de resoldre els problemes.

CiU ha explicat la veritat des del primer dia, sense amagar ni distorsionar res, i assumint la responsabilitat d’unes decisions difícils, però necessàries per a resoldre els problemes o intentar resoldre’ls, i per tant, intentant generar la confiança necessària que cal fer arribar a la gent, amb aquesta voluntat ferma de compromís i responsabilitat amb el país.

Així, en definitiva, veritat, diàleg, responsabilitat i il·lusió, han estat, són i seguiran sent els eixos bàsics de l’actitud del govern de CiU per a aixecar el país i redreçar el vol, perquè com molt bé ja diu el President Mas: “les capacitats del país superen de molt llarg les seves dificultats”.

Acords de govern més destacables dels primers sis mesos del Govern de CiU:


-Gener 2011: el Govern presenta el Pla de Reequilibri Econòmic i Financer de la Generalitat per al 2011.

-Febrer: el Govern aprova el projecte de llei de regulació de l'impost sobre Successions i donacions

-Febrer 2011: el Govern aprova l’Acord marc per a lluitar contra el fracàs escolar.

-Març 2011: el Govern compleix el seu compromís d’aprimar i agilitzar l’Administració, reduint la seva estructura en un 14% i derogant 248 disposicions.

-Abril 2011: el Govern blinda la qualitat del sistema sanitari i garanteix al 100% l’atenció urgent, la primària i la de malalties greus.

-Abril 2011: el Govern, mitjançant l’Institut Català de Finances, destina més de 2.200 milions d’euros a noves línies de crèdit a les empreses per reactivar l’economia catalana.

-Maig 2011: el Govern “guanya el pols” a l’Estat i convocarà totes les places de Mestres previstes.

-Març a Maig 2011: canvi del mapa de velocitats als accessos a Barcelona en el marc del procés de supressió de la “zona 80 km/h”. Aquest procés gradual i progressiu d’eliminació de la zona 80 km/h va començar el passat 7 de febrer a l’autovia de Castelldefels i a l’autopista del Garraf i va finalitzar la nit del 21 al 22 de febrer amb el canvi de senyalització a la B-23, una setmana abans del que estava previst inicialment.

Els trams on el límit màxim continua sent de 80 km/h s’ubiquen en les zones de transició entre zona interurbana i urbana i en àrees on les condicions específiques de la via aconsellen aquesta velocitat.

-Juny 2011: Llei Òmnibus: el Govern tramitarà la Llei Òmnibus en tres avantprojectes de llei. El Consell Executiu acorda dividir la nova norma en un avantprojecte de simplificació, un d'agilitat i reestructuració administrativa i un de promoció de l'activitat econòmica. L'objectiu de la norma és simplificar l'Administració, aprimar la legislació i els tràmits burocràtics i afavorir la reactivació econòmica.

-Juny 2011: proposta de CiU d’aprovar la oficialitat del català a Europa (PP i PSC voten en contra).


Marta Monturiol

Nota: Publicat al Diari Digital CatDiàleg el 04/07/2011

#acampadabcn:hora de plegar?

A gairebé dues setmanes d’arribar a un mes, des que es van iniciar les primeres acampades a la Plaça Catalunya de Barcelona, i Sol de Madrid (posteriorment, i per l’efecte cadena de les reivindicacions dels indignats, a la resta de principals ciutats de la geografía catalana i espanyola) arriba el moment de fer-se la gran pregunta: ha arribat l’hora de marxar? És el moment ara de recollir la paradeta i deixar lliure i amb la més absoluta normalitat i rutina l’espai públic ocupat?...

Certament, i al meu parer, la sensació general sobre aquesta “revolució popular” és gairebé unánime i homogènia, sobre el punt en el que ha arribat aquest moviment, aquestes reivindicacions, que cada vegada més tenen com a principal tema de preocupació, la durada d’aquesta ocupació en l’espai públic, i les condicions d’higiene i salubritat en què ho fan, que no pas el fons reivindicatiu pel qual es manifesten i s’han organitzat i mobilitzat per dur-lo a terme i ser escoltats.

Recordo que als inicis d’aquests moviments, els primers dies que a les noticies aparegueren les primeres acampades i concentracions populars, indubtablement, la percepció general i majoritària era sens dubte de total comprensió, suport i simpatía cap al moviment.

Personalment, vaig aplaudir aquesta iniciativa popular, totalment pacífica, i realment coherent i lògiques per l’extrema gravetat de la crisi econòmica actual i la situació insostenible de moltes families, matrimonis, joves, gent gran, i més, que no toleren més l’actual situació, i que, per damunt de tot, clamen per un món més just, més equitatiu, però sobretot, per un món o que garanteixi els drets bàsics i fonamentals de les persones, per a poder viure dignament.

Indubtablement, ningú no pot no estar a favor de tot això, a favor de lluitar contra la corrupció, a favor de garantir feina per tothom, a favor de garantir una vida digna per tothom…, en definitiva, és tot allò per el qual cada dia milers de persones, cadascú a la seva manera, lluitem per combatre-ho i poder sobreviure en aquest món plè d’injusticies i dificultats que, sovint, no és al nostre abast ni a les nostres mans per poder combatre-ho, però que en canvi, és en la nostra actitud i treball diari, on rau la manera de lluitar-ho, respectant les normes de convivencia i exercint els nostres drets, però també obligacions.

A banda però, del fons d’aquestes reivindicacions populars, i d’aquestes i moltíssimes raons més i milers d’arguments per a estar indignats, totalment comprensibles, el que intento explicar aquí i fer entendre, és si la ruta d’aquesta revolució popular ha de canviar de rumb i prendre un altre camí reivindicatiu, més saludable, més raonable, i més dialogant, per evitar que el moviment acabi en pèrdua progressiva de credibilitat per part dels ciutadans, i en conseqüència, de la clase política, i per tant, que no quedi tot en una frustració per part dels indignats, de veure com la seva revolta, ha quedat desacreditada per aquests esdeveniments finals i per aquesta barreja final de gent indignada, amb col.lectius antisitemes radicals, salvadors humanitaris utòpics, i ocupes, que han tret força i credibilitat al fons del moviment reivindicatiu que tots aplaudiem.

Només cal pasar una estona per aquestes places, i veure que poc a poc, s’ha anat incorporant gent diversa, no realment identificativa amb l’origen de tot l’engranatge dels indignats, originats en les xarxes socials, que tan positives i efectives resulten per a fer ciberactivisme 2.0, i que per tant, ha anet derivat en una situació ja incontrolable, on les condicions de salubritat i higiene treuen tota la força i pes al que hauria de seguir sent un moviment ben organitzat, amb representants, i articulat d’una manera més dialogant, i amb més presència potser en els agents socials, i amb un seguit de propostes i mesures per a ser escoltades i estudiades.

La presència d’un grup reinvindicatiu, sigui quin sigui, i de la ideología que sigui, sempre i quan es faci pacíficament i dins d’uns principis i valors que per damunt de tot respectin la dignitat humana, pot fer-se efectiva durant un temps determinat, perquè tothom té dret a manifestar-se, a expressar-se i a reclamar els seus drets vulnerats o ferits. Aquesta és de fet l’essència de la democràcia.

Però també hi ha unes normes, unes obligacions, i un ordre de sentit comú, que ens obliga a recordar que els espais públics són públics, de tothom, i que per tant, ningú pot apoderar-se d’un espai indefinidament, perquè efectivament, el carrer és de tots, de tothom. I aquesta també és l’essència de la democràcia. Ens ha costat anys aconseguir-ho.

Per tant, cal seguir expressant aquesta indignació, que tots o molts compartim, però dins d’un ordre i d’una coherència que permeti una convivència pacífica entre tots, i que cadascú pugui dir la seva sense alterar la societat endreçada i tolerant que tots volem.

Hi ha moltes i noves maneres d’expressar la indignació, i per sort, hi ha la disposició per tothom de noves vies (tecnològiques, etc.) per manifestar-se i tenir una presència prou important i considerable per fer-se present i en consideració a les esferes a on es pretén arribar i assolir acords.

Les tecnologies actuals ofereixen una eïna més potent d’acció i presència social, no calen espais públics ocupats permanentment. És, doncs, l’hora de plegar i posar-se a treballar pel que creiem que ha de canviar.

Marta Monturiol
Publicat al diari digital CatDiàleg el 06/06/2011