Després d'aquest excel.lent primer reportatge de TV3, enmarcat dins del nou programa de documentals anomenat "Sense ficció", i en el qual Dolors Genovès ha dirigit amb una indiscutible professionalitat i rigor periodístic un magnífic i acurat treball de profund análisi sobre la comparativa entre la realitat de Catalunya amb la de Groenlàndia, Escòcia i Quebec, tinc la sensació que tots els telespectadors hem reaccionat i, ens hem parat a pensar i reflexionar sobre aquest estudi de gran qualitat i, perquè no dir-ho de repercussió social sense precedents.
Llegeixo per les xarxes socials just acabat el programa un allau de comentaris de tot tipus, i un seguit de reaccions positives, com era d'esperar, i d'orgull identitari general. La prova evident que tots volem escoltar i parlar-ne del tema. Volem saber. Volem opinar.
La clau però, del missatge del reportatge, l'essència en definitiva del reportatge, no és la raó de la Independència sols pel fet identitari, pel sentiment diriem (que és en major part l'argument base del moviment o causa per la que es mou la gent que n'està a favor de la independència) sinó que la raó del reportatge en sí està, per una banda, en la necessitat de la independència per la constatació i demostració històrica de la manca d'encaix de les relacions entre Espanya i Catalunya a nivell polític, i per tant, en la dificultat d'assolir un progrés econòmic, industrial, social, etc, que tindria la seva repercussió en una millora del BENESTAR de la societat catalana en tots els àmbits en cas d'assolir aquesta sobirania i autodeterminació; i, per altra banda, la dura realitat de Catalunya en comparació amb els altres casos, en el sentit que el tema de la independència esdevé una qüestió gens acceptada per l'Estat Espanyol (això ja ho sabem tots) fins al punt d'acollir-se a la Constitució per la via de l'"amenaça" de les forces de l'Estat per tal de protegir la unitat d'Espanya.
Aquest punt, contrasta de plè amb els casos de Groenlàndia, Quèbec o Escòcia, on, malgrat els llargs processos democràtics soferts sempre s'ha contemplat l'existència d'aquesta possibilitat, la de la independència, entenent que democràticament cal acceptar la voluntat que decideixi el poble.
Molt a fer tenim encara en aquest aspecte, i molt complicat ho tindrem aqui per a seguir endavant amb aquest objectiu tan llunyà i fins i tot gens possible per molts, com és la Independència de Catalunya.
Com bé diu Dolors Genovès, hem de perdre la por de parlar del tema, la por a la paraula Independència que tenen molts polítics catalans, i hem de treballar molt i bé, per a que la democràcia triomfi sobre aquestes restriccions i obstacles.
Treballar no per a convèncer a tothom que sigui independent i que voti que sí, no, no es tracta d'això ni dels missatges populistes de les consultes per acaparar vots i prou. Si s'expliquen les coses amb el rigor amb el que s'explica al reportatge de Dolors Genovès i es treballa per afrontar el tema des d'un debat més madur, més treballat, més aprofundit..., la gent escoltarà i entendrà millor perquè Catalunya no ha de tenir por a la independència, i perquè això ha d'arribar algun dia.
Aquestes xifres tan clares en les que queden paleses la paulatina reducció de la dependència empresarial de Catalunya vers Espanya en detriment d'una cada vegada major presència en els mercats internacionals, la cada vegada major obertura a l'exterior, etc., Catalunya té una històrica tradició industrial i empresarial que cal aprofitar i potenciar, tenim escoles catalanes de prestigi, tenim una creació de riquesa superior a la mitjana espanyola, i per tant, tenim els factors i elements necessaris per a afrontar la independència d'un país amb uns organismes propis més eficients i àgils, com per exemple una Seguretat Social catalana (les nostres cotitzacions superiors a les espanyoles ho permetrien), i molts més canvis estructurals que permetrien per tant, una millora considerable del benestar de la societat catalana.
Cal treballar doncs, per a explicar perquè Catalunya pot ser independent, explicar perquè és viable econòmicament, i perquè seria la millor opció per Catalunya i els qui viuen i treballen a Catalunya.
Sense convertir-se, però, en fals eslògan partidista ni populista; sense pretendre enganyar l'electorat amb falses promeses i enganys que només afavoririen una cada vegada major desafecció; cal treballar de debò i parlar-ne sense por, treballar per a que tots els catalans estiguem units i participem més i millor en aquesta decisió. Perquè és una decisió que ens correspòn a nosaltres. És la nostra decisió i la de ningú més.
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
1898
--------------------------------------------------------------------------------
Joan MARAGALL, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970.
