Una d'Economia: La nova Ortodoxia i l'Estat del Benestar

Aquest nou post el dec a la docssession sobre COHESIÓ de la que va parlar ahir Artur Mas. Aquesta iniciativa tan interessant de ciu, té lloc cada dimarts, i des de fa unes quatre setmanes, a l’espai Canvi de l’Edifici Imagina de Barcelona, on s’obren unes sessions de diàlegs orientats al canvi (docsession) en les quals es pretén detectar el problema del tema que es planteja (atur, sostenibilitat, valors, cohesió, institucions, etc) i a partir d’aquí trobar o plantejar les idees que proposa ciu per a fer possible aquest canvi.

El format d’aquestes sessions són força atractives i fresques, dinàmiques i participatives, tant pels ponents que participen amb la seva aportació personal o professional, com pel torn de preguntes obert als assistents a la docsession, un cop Artur Mas fa el seu discurs i visió sobre el tema a tractar.

La sessió d’ahir, sobre COHESIÖ, girava entorn de L’estat del Benestar, i per tant, tocava un tema fonamental per a mi com a Economista i de la que, en la meva etapa d’estudiant d’Econòmiques a la UB vaig manifestar un especial interès per aprendre’n i aprofundir.

En una assignatura de la carrera, Economia Laboral, i ja finalitzant-la, vaig tenir l’ocasió d’escriure i analitzar un text referent a l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.

Per no extendre’m massa i evitar així un post excessivament llarg i espès d’economia que podrien provocar un comprensible desinterès per llegir-ho per molts seguidors del meu bloc, he preferit reproduir de manera més resumida i amb les idees fonamentals del tema de l’Estat del Benestar, un dels nombrosos comentaris de text que vaig realitzar a la facultat per aquesta assignatura que, de manera molt sintetizada i crec que clara, explica i diferencia aquestes dues postures econòmiques predominants: La postura Ortodoxa i la de l’Estat del Benestar.

Personalment aquesta assignatura (com totes les altres de la carrera) va aportar-me molta satisfacció i enriquiment personal com a alumne i una molt interessant formació com a economista, sobretot per permetre’m ampliar la meva capacitat, visió i perspectiva de totes les coses, del funcionament de l’economia en general, i així arribar a tenir el meu propi criteri i argument a l’hora d’opinar o analitzar qüestions referents als meus estudis..

Aquests análisis de textos d’autors eren la millor manera de créixer i aprendre el que estudiava, sense cap mena de dubte.

El text de referència, d’on parteix la meva análisi i opinió, corresponen als autors Juan Torres López y Antonio Montero Soler, de la Universidad de Málaga, i us adjunto el link a on podeu llegir, en cas d’interessar-vos, el text complet sobre el tema que ells plantegen de l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.

“Trabajo, empleo y desempleo en la teoría económica: la nueva ortodoxia”
http://www.fundacionsistema.com/media//PDF/Ppios3_Torres-Montero.pdf

El text de l’autor pretén exposar i analitzar les característiques i conseqúències que sobre el mercat i les polítiques laborals ha tingut l’evolució de la nova ortodoxia econòmica, mitjançant un recorregut històric sobre els diversos enfocaments teòrics esdevinguts en l’anàlisi econòmic i els efectes que les diverses postures i mesures econòmiques hagin pogut causar sobre el benestar social.

En aquest sentit, l’autor pretén arribar a l’origen o raonament del que es coneix avui dia com a Nova Ortodoxia o Consens de Washington fent una detallada explicació i anàlisi sobre les diferents formes en les que s’ha abordat les qüestions relatives al mercat de treball, la ocupació i la desocupació al llarg de la història.

Així doncs, l’autor exposa tal trajectòria començant per l’origen de l’economia, en efecte, l’Economia Clàssica, i es deté en cada esglaó teòric posterior, definint les diferències entre les diverses tesis i postures sorgides al llarg de l’història; en efecte, segueix amb el Marginalisme, el Model Neoclàssic i el capital humà, la reformulació neokeynesiana, el Model de Síntesi, l’Institucionalisme i els models recents del marxisme, fins a arribar a l’actual Nova Ortodoxia.

Destaca del text, per tant, les seves impressions i conclusions sobre l’actual postura, la qual arriba a qüestionar en ocasions per la seva demostrada escassetat empírica de les teories explicatives de la mateixa, així com per la marcada connotació de manca d’ètica econòmica i d’equitat en les argumentacions i conclusions ortodoxes.

L’autor planteja la nova postura des dels seus orígens, en l’anomenat “Consens de Washington”, on les propostes es van dissenyar al gust i parè de les grans potències i poders econòmics i polítics mundials, segons l’autor. Les propostes contemplaven les següents mesures:

-La recerca d’estabilitat macroeconòmica general

-L’enfortiment del mercat i la competència perfecta, així com el mercat exterior i afavorir una major obertura exterior per tal de facilitar una major liberalització de les relacions econòmiques.

-La presumpció de no existència de Trade-Off entre el creixement actual i el futur.

Tot això es tradueix en una mínima o quasi bé nul.la intervenció del govern en tots els afers econòmics, considerant l’eficiència com a objectiu primordial, encara que això suposi l’exclusió de tot tipus de consideracions ètiques en l’anàlisi econòmic.

Així doncs, es tracta d’assolir una major flexibilització de preus i salaris en el mercat laboral, fomentant estratègies de fiscalitat competitiva i un progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar.

Les diferències que, en l’anàlisi del mercat de treball, presenta aquesta postura ortodoxa respecte les postures teòriques analitzades al llarg dels darrers anys són bàsicament les que es descriuen tot seguit:

-Es passa d’un macro anàlisi a un microanàlisi econòmic, és a dir, la contemplació dels problemes del mercat de treball es fa ara des de la perspectiva del comportament individual.

-Hi ha un procés de desnaturalització del treball. Això significa fer desaparèixer la consideració tradicional del teball com a com a factor de producció per a convertir-lo en una manifestació més del capital. Desapareix el treball com a categoría econòmica.

-Es considera que la desocupació és natural i l’atur voluntari. El nivell d’ocupació passa a ser una constant i no una variable sobre la qual cal tractar d’incidir a través dels instruments de regulació econòmica. Això porta a renunciar a la plena ocupació a través de la regulació agregada que fomenta el creixement i la creació de l’activitat econòmica.

La desocupació s’enten ara com un defectuós funcionament del mercat de treball i, per tant, això implica que la desocupació ja no és una qüestió a resoldre per les institucions públiques sino que és sobretot un assumpte a resoldre pels individus.

-Per últim, s’evidencia una mancança emprírica. Tot el que suposa un problema per al mercat de treball és conseqüència de la seva poca flexibilitat. El mercat ha de ser completament flexible.

La realitat és que la postura amb major evidència empírica és just el contrari del que propugna la ortodoxia dominant. En efecte, cada escenari laboral respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.

L’impacte normatiu de les noves polítiques laborals tenen com a efecte la desaparició paulatina de la plena ocupació com a principal objectiu de l’agenda macroeconòmica. Canvia la percepció de les polítiques macro orientades a generar creixement i ocupació i es procura un major acoplament de l’oferta de treball amb la demanda realment existent però sense que això afecti a les condicions agregades.

Aquestes mesures posen en dubte, segons l’autor, les capacitats d’ajust de les noves polítiques Ortodoxes, en tant en quant s’obtenen resultats ambivalents i s’apliquen mesures que poden comportat un increment de la desigualtat i la pobresa.

Cal afegir, a més a més, la errònia concepció del salari que des de la postura ortodoxa es contempla, en afirmar que aquest suposa un problema a la flexibilitat del mercat de treball, quan el problema real és com poder garantir que els treballadors puguin desposar d’un ingrés salarial adequat a les seves necessitats socials.

La conclusió de l’autor és bastant frustrant doncs, en el sentit que aquest panorama deixa entreveure les insuficients aportacions actuals de l’Economia a l’estudi del mercat de treball, dificultant contemplar la seva naturalesa des d’una visió més àmplia i global del problema.

Aquestes limitacions, tanmateix, assenyalen els nous reptes que l’anàlisi econòmic té al capdavant per tal de comprendre i explicar el problema del treball, superant aquesta visió fragmentària i estreta utilitzada actualment de manera més general.

Segons l’autor, no té sentit la despreocupació de l’economia del problema del benestar dels treballadors o de la societat en general a l’hora d’afrontar el problema de la desocupació.

Com a conclusió afirma que l’evaluació del conjunt del saber de l’anáisi econòmic en el camp del treball mostra l’existència de poques certeses i moltes incerteses.

L’autor finalitza amb la sentència del gran economista Joseph Stiglitz, puntualitzant l’existent domini dels interessos comercials i financers en les polítiques econòmiques generals de molts països, quedant sotmesa a aquesta la politica laboral.

Opinió Personal:

Aquest text m’ha impressionat força per la sorprenent i polémica visió de l’Economia per part de la nova ortodoxia econòmica.

Tot i ésser conscient de les actuals dues postures dominants en la teoria econòmica, la de l’Estat del Benestar per una banda, i la de la nova Ortodòxia per l’altra, desconeixia en part les conseqüències que sobre el mercat de treball podia tenir l’aplicació de polítiques econòmiques fonamentades en la segona postura, la del Consens de Washington.

Al començament del text la lectura es fa un pèl lenta i pesada en tant en quan l’autor fa un resum històric de les diferents postures econòmiques que s’han anat produint en el camp de l’anàlisi del mercat de treball, de manera que és simplement una lectura tèòrica i a mode de recordatori general, però força justificada i útil per tal d’entendre millor un cop s’arriba a l’anàlisi de la nova ortodoxia.

Mentre en certs països europeus es té la plena ocupació com a principal objectiu en l’agenda macroeconòmica, justificada per la defensa i millora de l’Estat del Benestar (com el model suec estudiat en anteriors textos) en d’altres, essent dominant en la majoria de països avançats i sobretot americans, la plena ocupació deixa de ser l’objectiu primordial, deixant pas a una nova concepció del treball pobre en voluntat de millora de les necessitats socials dels treballadors per tal d’afavorir una suposada major flexibilitat “natural” del mercat laboral.

Em sorprèn l’afirmació per la qual es considera responsabilitat del propi individu el resoldre el problema de la desocupació, però sobretot em sorprèn aquesta prioritària recerca de l’eficiència a qualsevol preu, i dic a qualsevol preu perquè això suposa acceptar l’exclusió de l’ètica econòmica.

En aquest sentit, si es viola el principi ètic, l’economia no compleix o no aporta una funció positiva al desenvolupament i creixement social, en el sentit que una societat sense ètica econòmica pot raure en la corrupció i la desigualtat a llarg termini.

Per altra banda, hi ha una evidència empírica que manca en aquestes teories ortodoxes, de manera que això provoca un retrocediment i resultats ambivalents qüestionables, provocant una desconfiança del sistema i una clara postura basada en interessos polítics, comercials financers, per damunt del benestar de la societat.

Amb l’aplicació de les mesures ortodoxes, l’economia actual es trobarà amb una incapacitat i ineficient resposta als problemes del mercat laboral a llarg termini, en no disposar d’una voluntat política de comprensió i major visió global que requereix la problemàtica del mercat laboral.

Cal defensar aquesta realitat que requereix la nostra societat actual, d’aplicar les mesures econòmiques adients a cada cada escenari laboral corresponent, donat que es respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.

Al mateix temps, és necessari impulsar i procurar una major expansió de les teories de l’Estat de Benestar, si més no defensar una postura econòmica més assentada en argumentacions empíriques que permetin aplicar mesures econòmiques eficients però al mateix temps ètiques, justes i que vetllin per la equitat i el benestar de tots.

Sols amb unes aportacions econòmiques que vetllin pel benestar de tots i que impulsin un creixement econòmic igualitari afavoriran un major avanç i creixement de les societats i, en efecte, la creença en la compatibilitat entre l’eficiència econòmica i creixement continuat.

Si ciu aposta doncs, per l’Estat del Benestar, ha d’apostar per totes aquestes aportacions econòmiques indicades que tenen com a objectiu vetllar per la seva existència i efectivitat. El Benestar dels Drets Socials de què parlava i defensava a la darrera docsession Artur Mas, reflecteix sens dubte aquesta voluntat del partit per fer-ho i, per tant, cel.lebro personalment que ciu aposti per impulsar aquest creixement econòmic basat en la igualtat d’oportunitats, perquè igualtat d’oportunitats és garantia d’ una major cohesió social, i una major Cohesió social és dir que sí a l’Estat del Benestar.

Aquest Sí a l’Estat del Benestar és doncs un sí al CANVI.