A hores d'ara, molt es deu haver parlat , escrit i llegit sobre el programa "Salvados" de Jordi Évole, emès el passat diumenge per la cadena televisiva "La Sexta".
I és que aquell programa, més que un reportatge, entrevista, trobada, conversa, o fins i tot diàleg, fou una declaració oberta d'interessants i profundes reflexions i consideracions polítiques d’alt nivell i valor històric, si tenim en compte sobretot que l'autor d'aquestes valuoses i respectades paraules era el M.H. President Jordi Pujol i Soley: el Mestre, el referent, el Pare (m’atreviria a dir fins it tot) de la política catalana de la història de la democràcia espanyola.
A banda ara de la ideología, del partit, de les diferents forces polítiques que configuren l’actual escenari de la política catalana, i per tant, de la opinió que més o menys pugui un tenir de les diferents decisions o declaracions preses en l’ámbit de la política, és un fet quasi indiscutible i una opinió gairebé unánime (per no dir totalment), que per als catalans, per a Catalunya, Jordi Pujol és, ha estat i sempre será un clar referent molt valorat i respectat, tan a Catalunya com a fora de Catalunya, i per tant, un model i exemple a l’hora de lluitar pels interessos del seu pais, sense per això produir cap mena d’escletxa política i social prou important com per influir en les sempre delicada i difícil relació entre Catalunya i Espanya, i fins i tot, amb una insuperable i inigualable capacitat d’assolir grans acords i pactes que van permetre assolir una sobirania nacional forta i cohesionada, i una Catalunya de la que molts, molts ens hi hem sentit força orgullosos.
La interessant conversa entre Jordi Évole i el President, feta amb un entorn natural i senzill, com la mateixa entrevista que realment fou, i amb l’agilitat comunicadora del presentador (gens fácil tenint en compte la dificultat que comporta dur la iniciativa amb algú com el President, que sol iniciar la conversa amb un tema i obrir tot seguir un ventall de possibilitats força ampli, deconstruint la conversa en un plat exquisit com el d’un Ferran Adrià) va acabar esdevenint una mostra més de l’emprempta que les paraules del President arriben a deixar sempre, vagi on vagi, i parli on parli.
Aquí, allà, a dins, a fora, el Presiden és el President, i les seves paraules són escoltades sota silenci absolut i amb rotunda admiració general.
El tema de la Independència ha estat segurament l’aspecte més destacat de les tertúlies radiofòniques i televisives, per bé que lògicament és un tema que “ara toca” com diriem en paraules del mestre Pujol, però sobretot per la repercussió que la seva opinió sobre aquest tema pugui causar a tota Espanya, una Espanya que sempre ha escoltat i respectat les seves paraules, a banda d’estar-hi o no d’acord, i cada vegada més, quan la situació política actual viu precisament uns temps d’important desafecció i desconfiança, que porta a recordar i honorar polítics de la talla del President, on a banda de la ideología i els colors, la seva tasca era purament sentimental i totalment desinteressada, per valors i ideals personals, que van dur-lo a exercir una carrera política que molts no arribaran a assolir ni amb la millor de les preparacions acadèmiques o universitàries.
La política era la seva vida, i va dignificar-la com cap altre avui difícilment ho faria.
Per sort, en el món polític en general hi haurà encara gent valuosa i treballadora, honesta i honrada que seguirán dignificant aquesta professió tan malmesa per l’excés de poder i influències. Però com que és quelcom que, al meu parer, va lligat amb la persona i no amb la professió, estic segura que en aquest país i en molts altres seguirà treballant-se gràcies a molts que creuen en aquest compromis desinteressat amb els ideals i valors, i per tant, gent entregada a la seva causa, país i gent, dins uns valors de convivència i respecte que cal mantenir i reforçar.
Tanmateix, associar la paraula política al mestre, és dotar la seva terminología d’un nivell superior i pes inigualables.
La seva història, el seu passat, les raons que van motivar la seva lluita per Catalunya, la seva persistència i defensa pels seus valors i ideals que han fet de Catalunya el país singular que som, amb la unió i força de tots els catalans/es, és quelcom que ja ha quedat gravat per sempre més en la nostra història.
Segur que molts llegiran l’article pensant en un excés de valoració sobre la seva persona, fins al punt de raure en l’exageració. Doncs jo em nego a acceptar i compartir aquesta equivocada impressió, perquè estic convençuda que el dia que no tinguem ja l’honor i privilegi de comptar amb les seves reflexions i paraules, tots i més veurem aleshores tot el que el seu llegat ha suposat per a la política catalana fins al darrer dia.
Perquè el President malgrat ser-hi oficialment retirat de la vida política, sabem que el seu paper en aquesta vida no ha acabat ni acabarà mai. Que ara és el mestre dels seus deixebles, que cada afirmació, reflexió i consideració influeix molt i molt en la política catalana i espanyola i, per tant, ( i sense ànims de treure mèrits a l’actual President de la Generalitat Artur Mas, que n’és un excel.lent i impecable successor, així com a membres destacats del partit que amb honor i dignitat i molta professionalitat, mantenen el rumb ferm i fort del seu llegat ) tot el que Catalunya assoleixi serà, sens dubte, gràcies a la seva gran tasca i encerts.
Marta Monturiol
Publicat al Diari Digital CatDiàleg el 07/03/2012
1 comentari:
crec que la marta, es una excelent escritora, els seus escrits, estan reflectits amb una claretat i un sapiquer el que vcl expresar, que arriben a els que els llegim d'una manera absolutament definitoria del tema en el que tracte. Moltes feliçitats, segueix aixi.ets estupenda. Mª jose H.
Publica un comentari a l'entrada