CATALONIA IS NOT SPAIN

Amb aquest titular obria el diari català Avui l'endemà de les històriques eleccions generals a Espanya.

I tant històriques, que justament amb aquest títol tan significatiu i contundent, s'evidenciava de nou la  diferenciada realitat política catalana vers la de la resta de l'Estat, tot i que des d'ahir amb xifres i dades estadistiques prou reals i exactes, que confirmen encara amb més claretat i autoritat moral que mai aquesta veu pròpia de Catalunya, la veu del poble català.

Aquestes eleccions generals, per tant, no han estat sols unes altres eleccions generals, sinó que, efectivament en aquest sentit, esdevenen un gir trascendental en la voluntat expressada a les urnes per aquest poble català, que davant la delicada situació actual entre les relacions Espanya-Catalunya, sentencia finalment la seva ferma convicció catalanista i la lluita i defensa dels interessos propis de Catalunya.

Sens dubte, una voluntat que evidencia clarament, la distància cada vegada més llunyana entre Catalunya i Espanya, si tenim present que el guanyador de les eleccions espanyoles representa l'Espanya Popular i per tant, l'Espanya absoluta, unitària i indivisible que promulga el seu partit i que, a hores d'ara, defensa la seva majoria absoluta a capa i espasa.

Aquestes eleccions generals, són històriques doncs, perquè els hi dolgui molt o poc als espanyols populars o no populars, però profunda i marcadament espanyols en quant a territorialitat i normalització lingüística es refereix, hi ha una tercera força nacionalista catalana en aquest nou escenari polític que no poden obviar de cap manera.

No parlem ara de ser o no decisius a Madrid, que evidentment hauria condicionat moltes de les polítiques proposades pel nou govern, sinó de l'autoritat moral i política indiscutible que suposa per a Catalunya el fet d'ésser representada a Madrid per un partit català que resulta ser la tercera força nacional a Espanya, i per suposat, la voluntat de lluitar i defensar un pacte fiscal. El partit guanyador a Catalunya, el més votat, i el que aconsegueix aturar aquesta onada popular sense precedents històrics. Això és, sens dubte, una dada i una lectura que posa en evidència la força i veu pròpia de Catalunya que ha de ser escoltada si o sí.

El mapa electoral , certament posa els pèls de punta, quan destaca i sobresurt clarament la diferenciació basca i catalana, en un mapa absolutament blau. No calen comentaris. És més que evident, és força clar i descriptiu.

Pèls de punta durant el dia d'ahir, en veure uns resultats que avalaven la maduresa del poble català, savi i exigent, que un cop més, entén i assumeix les dificultats per les quals el pais mira d'aixecar-se i superar, i accepta i aprova les mesures responsables i serioses d'un govern seriós, rigorós i també responsable.

Ahir, certament, era un d'aquells dies en el tot català devia sentir-se orgullós de ser català. Ahir ser català, catalana, era un privilegi i un honor que molts sentiem haver perdut darrerament, per les últimes legislatures catalanes, on molts ens preguntàvem on era aquell respecte i admiració que anys enrera haviem percebut de fora.

I ahir, justament ahir, l'ADN català cotitzava a l'alça per la dignitat i respecte que es respirava en acabar la jornada electoral i en conèixer els resultats definitius.

Jo ahir, avui i sempre m'he sentit molt orgullosa de ser catalana. Però ahir especialment, vaig recuperar aquelles sensacions que, fruit de la penosa gestió política portada a terme pel darrer govern català, van acabar esvaint-se i reduint-se al ridicul i la vergonya aliena.

Recordo, quan vaig decidir fer-me militant de Convergència, justament en el moment que sentia aquesta grisor com a catalana, justament quan sentia la necessitat de recuperar aquells anys de respecte i valors, de passió i treball pel nostre pais, la nostra cultura, les nostres tradicions,..., volia recuperar aquell passat desaparegut de la manera més inepte i incompetent, i ferit per una creixent desafecció política causada per aquella trista etapa política catalana.

Ara farà justament dos anys de la meva militància al partit, en el que vaig entrar decidida a posar el meu granet de sorra per a intentar entendre el què passava i perquè, i a fer tot el que estigués a les meves mans per a contribuir a la recuperació d'aquella etapa on el pais navegava a bon port, i carregat de valors, futur i molta molta empenta, il.lusió i treball.

La meva identificació amb Ciu, amb Convergència Democràtica de Catalunya, d'ençà que vaig començar a votar als 18 anys, es reenfortia aquests anys amb molta més força i fe, i amb la voluntat de reviure i recuperar el prestigi que Catalunya havia perdut injusta i dolorosament, i fer de la nostàlgia del passat la realitat del nou futur del pais. Era el meu desig compartir totes aquestes impressions i sensacions amb militants o simpatitzants, ja no del partit exclusivament, sinó amb simpatitzants en defensa del prestigi i respecte per Catalunya.

La imatge de rigor, serietat, prudència, responsabilitat, entrega, treball, dedicació i sobretot, aquesta estima profunda i tan notòria per Catalunya, en cada decisió, en cada avenç, en cada acord, en cada fita aconseguida... tots aquests elements van ser decisius per contribuir a la meva identificació amb el partit, i per suposat, la meva més sentida admiració pel mestre, el MH President Pujol, van ser decisius per acabar d'identificar-me per complet.

També endinsar-me en aquest projecte m'ha permès conèixer la part més humana i càlida de la política, de la gent que hi ha volcada en ella, treballant dia rere dia sense parar, desinteressadament, i per pur plaer i vocació de servei al país. He pogut comprovar, en aquest sentit, amb els meus propis ulls, la incansable i inesgotable capacitat de treball de tots els qui diàriament contribueixen a fer funcionar un partit polític, i anònimament, treballen i treballen sense parar cada dia, amb l'objectiu de fer les coses ben fetes i amb molta il.lusió.

Personalment, formar part de l'equip de Ciu Molins ha estat una de les experiències personals més enriquidores i positives, i m'ha permès conèixer un equip de gent entregat i dedicat en cos i ànima a la seva gent, a la seva Vila, i que aposta per engrandir i perpetuar aquest profund sentiment catalanista.

Des d'aqui, retre un petit homenatge a tot aquest equip que han contribuit a ampliar el triomf convergent superant els resultats obtinguts en cada comici i, per tant, aconseguint també el merescudíssim triplet electoral.

Ahir, justament, recordava totes aquestes sensacions, emocions, i em sentia molt orgullosa i feliç sí, de ser catalana, però també de formar part d'aquest projecte, d'aquest equip, d'aquesta il.lusió tan gran i plena que torna amb nosaltres, entre nosaltres, i per tots nosaltres, els catalans.

Vaig sentir moltes emocions i un profund i sentit agraïment per totes les persones que, potser no tan identificades amb el partit, o no del tot representades en ell per ideologia o per altres raons diverses, van donar-nos confiança, i van avalar i recolzar el que ha suposat una de les decisions més dificils però lògicament necessàries per a Catalunya.

Ahir cel.lebrava interiorment aquest retorn dels valors, aquest reconeixement als valors que jo sempre he admirat amb passió i convicció; els valors que fan i han fet gran aquest pais que és Catalunya, i que sempre haurien de potenciar i defensar, perquè hi són sens dubte en el nostre ADN.

No és un missatge de pura retòrica, ni respòn a la moda actual de parlar de valors per parlar, sinó que constitueixen la plena convicció real i creença de la necessitat de viure amb ells, i  que aquests han d'estar entre nosaltres per tal d'avançar cap endavant.

L'excel.lència, el treball , la dedicació, l'entrega i passió pel que es fa..., cal tot això ara que hi ha crisi i sempre, perquè la pèrdua d' aquests valors apaga la nostra essència, la nostra ànima.

Però els tenim, els tenim amb nosaltres i els hem mostrat a les urnes.

Aquesta serà la nostra veu, i haurà de ser escoltada.


Marta Monturiol

Article publicat al Diari Digital CatDiàleg el 21/11/11

CIU: balanç dels sis primers mesos de govern

El passat 26 de juny es publicava a El Periódico de Catalunya, la noticia en la qual s’avançaven els resultats de l’enquesta encarregada pel diari al Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per a obtenir el baròmetre d’estiu respecte la situació i valoració de l’actual panorama polític. Una enquesta preparada amb l’objectiu d’esbrinar el resultat que s’obtindria en l’actual escenari parlamentari, en cas de produir-se una hipotètica nova cita electoral per reelegir el president de la Generalitat de Catalunya, i les dades de la qual ens confirmen clarament que CIU tornaria a guanyar folgadament les eleccions autonòmiques. Per tant, la federació nacionalista manté encara avui el suport general dels catalans i supera així amb nota els seus primers sis mesos al capdavant del Govern català.

I no sols ens diu la noticia de El Periódico, que “Catalunya manté la confiança en Mas per sortir de la crisi” (diumenge 26 de juny de 2011, El Periódico de Catalunya) sinó que Mas esdevé l’únic polític que aconsegueix aprovar i per tant, l’únic en el que els catalans mantenen la confiança per a continuar portant el timó de la nau de la Generalitat en la lluita contra la crisi.

Un timó que, en paraules de Mas el dia que prengué possessió del seu càrrec com a 129è President de la Generalitat de Catalunya, governaria “amb el cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra” i amb una promesa de “plena fidelitat al poble de Catalunya”. Unes paraules i un lema de caire mariner que, certament, ens recorda sovint la necessitat de protegir-se de la mala maror i de totes les tempestes que s’han de superar i vèncer, en el dur i difícil trajecte d’aixecar i reconduir un país, si bé no enfonsat, sí que molt i molt tocat.

I en les circumstàncies actuals, i amb totes les tempestes i llamps que ha hagut d’enfrontar-se aquest timó tan dur i difícil de conduir, té un especial valor i reconeixement el fet d’haver arribat a bon port, sense per això perdre el lideratge, la responsabilitat i la il·lusió per a seguir treballant cap al rumb necessari per a redreçar el vol que Catalunya necessita per anar endavant i aixecar-se. Perquè efectivament s’ha hagut de carregar a sobre amb el pes d’unes decisions impopulars i “doloroses” (les retallades), però totalment necessàries, per a no inclinar aquest gran vaixell català cap al perill i la deriva definitives. I perquè efectivament, el pes del dèficit està marcant molt les relacions i confrontacions de Catalunya amb l’Estat Espanyol, fins al punt d’arribar a plantar-se el govern català i desafiar les injustes i abusives exigències del Govern espanyol (PSOE) d’augmentar les retallades del 10 al 20%, i reclamant com a resposta a aquestes exigències, el pagament del fons de competitivitat que deu a Catalunya i que, gràcies al vot en contra del PSC, no s’ha pogut aconseguir, per ara.

Però, sense ànims d’entrar en crítiques d’altres partits, que penso tampoc es fan necessàries en aquest cas, perquè per sí soles aquestes decisions ja evidencien la forta dependència d’un partit català amb les decisions del seu homòleg de Madrid (i, per tant, un partit que mai mirarà ni votarà a favor de Catalunya), però sobre tot, perquè el govern lluita i rema fort, amb mesures i decisions sense precedents, i amb la responsabilitat de defensar‐se de la demagògia, la hipocresia i el cinisme.

I així és de fet la percepció general dels catalans respecte el tema de les retallades, considerant una veritable retallada la negació del fons de competitivitat, i no els acords de govern adoptats per CiU com a mesura necessària per a sortir de la crisi econòmica.

Prova d’això han estat les eleccions autonòmiques del 22 de maig, que han esdevingut la resposta clara i la prova definitiva d’aquest reforç i manteniment de la confiança dels catalans amb l’actual govern de la Generalitat, amb CiU, assolint fins i tot resultats històrics en moltes ciutats i pobles de la geografia catalana, malgrat les retallades, el moviment 15m, i recentment, les violentes aturades al Parlament de Catalunya dels indignats, la institució de màxima representació democràtica.

I per què? Perquè al capdavant de tot, els catalans entenen i valoren la importància de la veritat, la transparència, i la responsabilitat d’assumir la valentia i coherència en les decisions que es consideren millors i necessàries actualment per Catalunya. Perquè la veritat a vegades és dolorosa, però cal explicar-la i fer-la entendre per tal d’evitar que el país vagi a l’autoengany i a la incapacitat de resoldre els problemes.

CiU ha explicat la veritat des del primer dia, sense amagar ni distorsionar res, i assumint la responsabilitat d’unes decisions difícils, però necessàries per a resoldre els problemes o intentar resoldre’ls, i per tant, intentant generar la confiança necessària que cal fer arribar a la gent, amb aquesta voluntat ferma de compromís i responsabilitat amb el país.

Així, en definitiva, veritat, diàleg, responsabilitat i il·lusió, han estat, són i seguiran sent els eixos bàsics de l’actitud del govern de CiU per a aixecar el país i redreçar el vol, perquè com molt bé ja diu el President Mas: “les capacitats del país superen de molt llarg les seves dificultats”.

Acords de govern més destacables dels primers sis mesos del Govern de CiU:


-Gener 2011: el Govern presenta el Pla de Reequilibri Econòmic i Financer de la Generalitat per al 2011.

-Febrer: el Govern aprova el projecte de llei de regulació de l'impost sobre Successions i donacions

-Febrer 2011: el Govern aprova l’Acord marc per a lluitar contra el fracàs escolar.

-Març 2011: el Govern compleix el seu compromís d’aprimar i agilitzar l’Administració, reduint la seva estructura en un 14% i derogant 248 disposicions.

-Abril 2011: el Govern blinda la qualitat del sistema sanitari i garanteix al 100% l’atenció urgent, la primària i la de malalties greus.

-Abril 2011: el Govern, mitjançant l’Institut Català de Finances, destina més de 2.200 milions d’euros a noves línies de crèdit a les empreses per reactivar l’economia catalana.

-Maig 2011: el Govern “guanya el pols” a l’Estat i convocarà totes les places de Mestres previstes.

-Març a Maig 2011: canvi del mapa de velocitats als accessos a Barcelona en el marc del procés de supressió de la “zona 80 km/h”. Aquest procés gradual i progressiu d’eliminació de la zona 80 km/h va començar el passat 7 de febrer a l’autovia de Castelldefels i a l’autopista del Garraf i va finalitzar la nit del 21 al 22 de febrer amb el canvi de senyalització a la B-23, una setmana abans del que estava previst inicialment.

Els trams on el límit màxim continua sent de 80 km/h s’ubiquen en les zones de transició entre zona interurbana i urbana i en àrees on les condicions específiques de la via aconsellen aquesta velocitat.

-Juny 2011: Llei Òmnibus: el Govern tramitarà la Llei Òmnibus en tres avantprojectes de llei. El Consell Executiu acorda dividir la nova norma en un avantprojecte de simplificació, un d'agilitat i reestructuració administrativa i un de promoció de l'activitat econòmica. L'objectiu de la norma és simplificar l'Administració, aprimar la legislació i els tràmits burocràtics i afavorir la reactivació econòmica.

-Juny 2011: proposta de CiU d’aprovar la oficialitat del català a Europa (PP i PSC voten en contra).


Marta Monturiol

Nota: Publicat al Diari Digital CatDiàleg el 04/07/2011

Els Valors de Ciu: Pensem en positiu.

-Avui parlem de Valors, perquè a Convergència i Unió som conscients de la importància que tenen en la nostra societat, en les persones, en la política i, en definitiva, en tots els àmbits en els que hi trobem relacions humanes.

-Parlem de Valors, en el seu sentit més ampli, perquè nosaltres creiem fermament en la seva repercussió general, en la necessitat de la seva existència per tal de tenir una societat forta, cohesionada i amb sentit de país. Que permeti progressar, evolucionar i desenvolupar-se davant de situacions complicades i difícils, com les que vivim actualment.

-Perquè patim no sols una crisi económica, sinó també una crisi de valors, una crisi política i, de manera preocupant i alarmant, una crisi democrática, que ens obliga a replantejar noves formes de fer política, noves vies d’aproximació i una nova complicitat entre política i societat per tal de recuperar la qualitat democrática desitjada pels ciutadans.

-Una complicitat, doncs, basada en valors com la proximitat, el compromís, la participació, però sobretot, basada en establir nous ponts entre la societat i el món politic.

-Ens cal doncs recuperar aquests valors, i els que han caracteritzat l’ADN de Catalunya al llarg seva història i marcat la seva evolució cultural.

-Valors com el treball, l’esforç, la feina ben feta, l’humilitat, l’esperit de superació, el mèrit, l’excel.lència… que han fet de Catalunya un país exemplar en progrés i creixement i prou fort per aixecar-se en els moments difícils. Per tant, valors que cal recuperar des dels ajuntaments, des dels pobles, nosaltres des de Molins de Rei, per tal de reestablir la confiança de la societat en la gestió i administració pública.

-Nosaltres volem treballar per Molins de Rei amb tots aquests valors, perquè tenim un compromís amb la democràcia, i un compromís amb una manera de gobernar que representa aquests valors sobre els quals es suporta el projecte de Ciu.

-Són tots valors que ens calen recuperar i retrobar, i per fer-ho cal un canvi de polítiques, de mentalitats, de governants, de lideratges, un canvi d’actitud d’il.lusió i positiva, de compromís i d’objectiu comú, perquè si aconseguim establir una nova complicitat entre els ciutadans i l’Ajuntament aconseguirem aixecar Molins de Rei i tornar a ser de nou un referent. Estem al servei de la ciutadania, de cada persona i de cada familia, i el nostre compromís és amb Molins de Rei i la seva gent.

-Volem que la gent participi de les decisions, consultes, i facilitar els mecanismes necessaris per a estar informada, seguir tot procés de decisió política, opinar i participar-hi. Que pugui, en definitiva, accedir a tota la informació pública i per tant, nosaltres garantir una gestió transparent i propera.

-Pensem en positiu, perquè pensar en positiu és, en definitiva, creure en els pobles i ciutats, en la seva gent, i per tant, pensar i creure sobretot que tenim país. Perquè hi ha país, tenim país, com diguè el President Pujol.

 I mentre hi hagi país, hi haurà futur. Per això a Molins de Rei mirem al futur, perquè volem anar endavant, i volem fer-ho amb tots vosaltres.

Moltes gràcies.

 
Discurs de Marta Monturiol a l'acte final de campanya de Ciu Molins de Rei, 20/05/11.
Video "l'esperit de ciu Molins" d'Àlex Francès.

 
 

Mirem al futur. Anem endavant.

Avui, 14 d'abril de 2011 ha estat un gran dia per Ciu, per Molins de Rei, per tots nosaltres que amb tot el nostre orgull i humilitat formem part d'un projecte d'il.lusió, d'entusiasme, i de compromís pel canvi i el futur de la nostra Vila.

En l'acte de presentació de la llista que encapçala en Joan Ramon Casals, com a candidat a l'alcaldia de Molins de Rei 2011, hem pogut ser tots testimonis d'un sentiment, d'un somni, d'una ambició, que no és cap altre que fer de Molins de Rei la pubilla del Baix Llobregat, la referència de la comarca, però sobretot, el poble de tots els molinencs i molinenques, el poble de totes les entitats, de les associacions, de les empreses, de la seva gent, el poble liderat per un ajuntament al costat de tota la seva gent i molt més proper.

Molins de Rei ha de tornar a ser la vila capdavantera en tots els aspectes, però sobretot, capdavantera en transparència i millor gestió i administració pública.  Un ajuntament capaç d'oferir solucions a tots els problemes, però sobretot capaç de donar respostes a la gent de tot el que afecta a la vila.

Molins de Rei té un enorme potencial que ha d'aprofitar, per no quedar més enrera del que ja ha quedat respecte la resta de les altres poblacions del Baix Llobregat, perquè quedar-se enrera implica meny benestar pels seus habitants i, per tant, una vila que no crea riquesa, que no crea futur, que no va endavant.

Per això, amb Convergència de Molins de Rei, i amb en Joan Ramon Casals al capdavant, podem i volem fer possible aquest canvi que cal posar a la pràctica, que cal fer realitat per a que, com molt bé diu el nostre eslògan, poguem mirar al futur i anar endavant, a on ens correspòn, per tornar a posar Molins al lloc que mereix i li correspòn, però sobretot, perquè la seva gent ha de percebre una millora del seu benestar, en una millora de tots els serveis de la vila amb els impostos que paguen. Aquesta és de fet l'essència de la gestió pública en tots els seus àmbits, i nosaltres volem que sigui així. Perquè és així com es contribueix a una bona gestió de l'ajuntament, més eficient, més coherent, i més responsable amb els tots els seus recursos i disponibles. En definitiva, a gestionar millor amb menys, i d'una manera més transparent.

La llista presentada avui per Convergència i Unió de Molins de Rei, posa de manifest una representació àmplia del poble, tan per l'edat dels seus integrants, com per la variada preparació i característiques de cadascun d'ells, però sobretot, una llista que posa de manifest la qualitat de l'equip humà que aglutina un seguit de valors i creences que enforteix aquesta energia i il.lusió contagiosa per treballar, treballar i treballar per Molins de Rei.

Formar part d'aquest projecte és realment un sentiment, una passió i fe per fer les coses ben fetes, per recuperar el rigor, la serietat, la coherència, la responsabilitat, el sentit de pais... una sèrie de valors que volem  recuperar i defensar fermament, perquè són els valors que ens porten a obtenir els millors resultats i, en qualsevol cas a allargar encara més la nostra mirada en l'horitzó, en aquesta mirada cap al futur, cap endavant.

És per mi un honor formar part d'aquest projecte, d'aquesta llista, d'aquest equip tan gran en valors i idees, d'aquesta il.lusió que comença per tal d'arribar, escoltar i parlar amb tothom, per tal de transmetre aquest compromís, aquesta responsabilitat amb tots els molinencs i molinenques, i aquestes ganes inmenses de que guanyi la vila.

I és que si guanya ciu, si guanya en Joan Ramon Casals, guanyarà Molins de Rei, guanyarà la seva gent.

Mirem al futur. Anem endavant.



Carta d'agraïment

per Artur Mas el dimarts, 30 / novembre / 2010

En primer lloc, voldria agrair, de tot cor, les vostres paraules de suport al nostre projecte. En les darreres hores hem rebut un allau de missatges i cartes de felicitació pels resultats obtinguts, fet que em fa difícil donar una resposta personalitzada a cadascun dels missatges, com m’agradaria i acostumo a fer sempre.

CiU ha guanyat les eleccions i ens hem fet portadors dels anhels de canvi, il·lusió i esperança en una Catalunya millor de centenars de milers de catalans i catalanes que han dipositat la seva confiança en nosaltres. Ha arribat l’hora de transformar els somnis, els projectes i les il·lusions amb fets i aixecar Catalunya. Des d’avui mateix, comencem a treballar de valent i amb fermesa per fer-nos mereixedors de la confiança que ens heu atorgat.

Des del govern mantindrem les actituds i els valors que ens han portat a prendre el relleu de tantes i tantes generacions de catalans i catalanes que han lluitat per les llibertats i la prosperitat del nostre poble. Coneixem les dificultats de tot ordre a les que haurem de fer front. Tenim, però, la il·lusió i el compromís d’aixecar el país i de fer una Catalunya millor.

Molt cordialment,

Artur Mas
President de CiU

Votar per una Catalunya millor

"Els mals governants són elegits pels bons ciutadans que no voten."

George Jean Nathan (1882-1958. Crític i editor norteamericà)

A quatre dies per les eleccions al Parlament de Catalunya, i amb una campanya força intensa i marcada per molts aspectes i novetats que ara analitzaré (nous partits i formacions politiques alternatives, el fallit cara a cara entre Mas i Montilla) tinc la sensació, ara més que mai, que aquestes eleccions seran molt i molt decisives, trascendentals, i determinaran de manera molt important el rumb, futur, i història del nostre país, d'aquesta nació, Catalunya, que tant estimem i defensem el poble català.

Ara és moment de posar-nos seriosos, de prendre consciència que el nostre vot, el de cadascun de nosaltres, el dels fidels, el dels dubtosos, el dels vots en blanc, els dels qui voten per primer cop, tots, ara més que mai, un valor considerable, un valor prou important com per decidir entre la continuitat (i per tant, assumir el risc de perdre ja per sempre més el nostre prestigi i respecte com a país, com a nació, per a Espanya i la resta de països, a més a més de caure en un estancament econòmic permanent i perillós i innecessari) o bé el canvi absolut de govern, d'un únic govern, fort i cohesionat, que lideri aquest país i el recondueixi cap aquest prestigi, admiració i respecte perduts, però sobretot cap un rumb concret de creixement econòmic i de estimular i potenciar la presència de Catalunya a Europa i arreu del món.

Es tracta de pensar, ara més que mai, en el nostre país, en el que necessita, en el que cal per a que reneixi de les seves cendres com l'au Fènix, perque torni a aixecar el vol i nosaltres poguem tornar a aixecar el cap ben amunt, amb humilitat, però també amb l'orgull i satisfacció de pertànyer a aquesta nació tan valuosa i representativa d'uns valors a mantenir i preservar, com ara el valor de l'esforç, del treball, del sacrifici,... tot allò que des de sempre ha ajudat a Catalunya a ser el referent per molts països, a ser un país punter i pioner en l'ámbit industrial i empresarial, un pais on les persones recuperin el respecte i la dignitat per ser catalans i viure a Catalunya, lliurement, i gaudint d'aquell benestar que mereix la societat i que es pot tenir quan es governa amb la feina ben feta, amb el rigor i l'entusiasme que es requereix per aixecar Catalunya.

Perquè ara és això el que cal, més que res en aquest moment, aixecar el país econòmicament, com a prioritat número 1. I a partir d'aqui, anar desenvolupant les propostes, idees i solucions necessàries per seguir endavant i amunt, amunt, amunt.

La sentència del Tribunal Constitucional de la passada primavera d'enguany, fou sens dubte el punt de partida d'aquest canvi de 180º en el camí a seguir per Catalunya, que el poble va manifestar de manera contundent a la històrica manifestació del passat 10 de Juliol, amb més d'un milió de persones i sota el lema organitzat per ômnium cultural "Som una nació, nosaltres decidim." i a la que Ciu s'hi va sumar des del primer moment, donant suport a la petició popular dels crits de "i, inde, idependència" i, per tant, fent un gir absolut al seu posicionament vers el moviment independentista.

Arràn d'això però, és van reenfortir de manera encara més exigent en aquest sentit ERC i d'aqui, el sorgiment d'altres formacions polítiques fundades amb l'objectiu únic i exclusiu de comprometre's a la lluita per convocar un Referèndum per la Independència, prioritzant-lo per damunt d'alternatives contra la crisi i a més inclús formulant aquesta sortida, la Independència, com a via per a sortir de la crisi.

Ara no es tracta de discutir qui és més independentista que qui, i si es vol o no es vol, que de ben segur, i pel que indiquen les estadístiques i les enquestes, el sentiment independentista va progressivament en augment i, per tant, cada vegada farà menys por als catalans expressar amb llibertat i convicció aquesta postura i sentiment, i amb tota la justa i raonable resposta, com a conseqüència d'aquesta sentència del Tribunal que deixava ben clar i de manera definitiva i rotunda, el rebuig dels catalans tal i com som i com volem ser a Espanya.

El problema i la clau de tot plegat està en la situació de crisi econòmica, de valors, crisi de prestigi i respecte al que hem arribat a Catalunya com a conseqüència d'un govern tripartit que no ha esta capaç d'oferir en aquestes dues legislatures, una alternativa millor a la que teniem abans amb Ciu, i el que és pitjor, un govern que no ha sabut assumir cap responsabilitat ni reconèixer ni un sol error en la seva pèssima gestió administrativa i en les seves decisions polítiques importants.

Per tant, Catalunya, davant aquesta situació, necessita ara recuperar la seva dignitat, el seu respecte, l'admiració, i sobretot, la fortalesa i empenta necessàries que sols un govern fort i cohesionat pot liderar i reconduir amb rigor, convicció, eficàcia i determinació.

Convergència ha treballat molt durant aquests anys d'oposició, ha escoltat a la gent, ha après dels errors, i sobretot, s'ha reforçat i aixecat, malgrat no poder governar havent-hi guanyat les eleccions dues vegades consecutives.

Tenim un candidat excel.lent, un equip molt professional i molt vàlid, l'equip dels millors com diu en Mas, perquè per damunt de tot, són professionals amb molta il.lusió, amb molta experiència, amb molta preparació i amb moltes ganes de començar un canvi.

El canvi que necessita Catalunya, per aconseguir que sigui millor.

Estic segura que no ens defraudaran, i que tindrem un President de la Generalitat molt millor que aquest darrer, que restablirà la imatge de Catalunya i el respecte, perquè és un gran polític, perquè s'ha preparat molt aquests anys, i perquè ha seguit lluitant i treballant per Catalunya després de caure dues vegades, per fer-se més fort, més humà, i més proper a la gent.

És el candidat que sí que es mereix una oportunitat, perquè ja ha guanyat dues vegades per elecció del poble i no el van deixar governar, perquè és molt intel.ligent, molt vàlid, i amb ell ens sentirem orgullosos de ser i sentirn-nos catalans, de viure i treballar a Catalunya.

Ens cal la majoria absoluta per poder fer-ho possible. No podem permetre un altre tripartit. Catalunya no ho suportaria i seria un final molt dolorós i injust per aquest gran país que mereix ser governat per una gran persona.

Votar per una Catalunya millor, és votar pel millor governant.

La política que ve: Gestió i Administració Pública competent.

Ahir dimarts, 5 d'Octubre, al local de Ciu Molins de Rei, vam tenir l'honor d'escoltar els presents a l'acte de Lluís Recoder (Alcalde de Sant Cugat del Vallès des de l'any 1999) les claus d'una gestió i administració pública competent, competitiva i eficaç, com a eïna fonamental per a l'exercici de la política ben feta i de qualitat.

La política que ve sorgeix a iniciativa d'en Lluís Recoder que, juntament amb Jordi Joly, s'escriu des de la pròpia experiència personal i motivat fonamentalment per la seva preocupació pel sector públic que considera molt important com a garantia de la cohesió social i com a garantia d'una administració eficaç i austera al servei dels ciutadans.

És en definitiva, un recull de reflexions i propostes de millora d'ambdós autors, sobre la gestió i administració pública en base als excel.lents resultats assolits durant tots aquests anys, a la ciutat de Sant Cugat, que per tot això ha acabat esdevenint el principal referent de totes les ciutats i pobles de Catalunya.

Model de referència, no sols en la gestió pròpiament dita, sinó també, model de referència en transparència i en lideratge i gestió de canvi, tal i com es confirma pels reconeguts premis estatals, com ara el Premi a l'Ajuntament més transparent de l'Estat Espanyol (segons Transparencia Internacional España) que atorga el premi al municipi espanyol que obté el primer lloc al ránking de Indice de Transparencia de los Ayuntamientos (ITA), i el premi del Sector Públic Europeu en la categoria de 'Lideratge i gestió del canvi' pel Pla d'Alineació i Competitivitat Estratègica (PACTE), atorgat per l’Institut Europeu del Sector Públic.

Així doncs, Sant Cugat esdevé un clar i exemplar model de Gestió Pública eficient, transparent i innovadora, i és en definitiva, la idea de gestió pública que Lluís Recoder ens va trasmetre en l'acte d'ahir a Molins de Rei.

Crec que models de gestió de tanta qualitat i nivell com és el cas de Sant Cugat, posen en evidència la necessitat per part de tots els Ajuntaments i de tota gestió política aplicada en tots el ámbits (local, municipal, autonòmic, etc) de revisar constantment i millorar de manera progressiva, el model d'administració pública. La gestió pública mereix i ha de ser ser altament eficaç, austera i transparent, i en definitiva, cal prendre consciència real de la gestió d'uns recursos que són dels ciutadans, i per tant, l'obligació de fer-ho bé i amb la responsabilitat que correspòn.

D'aquesta manera, amb una gestió i administració pública competent i eficaç, amb la feina ben feta, parlant clar, l'administració pública eliminarà les seves "tradicionals" mancances i crítiques per part de l'opinió pública i empresarial, i poc a poc anirà evolucionant, millorant, i escurçant aquella distància entre el sector públic i el privat, en ocasions força preocupant.

La innovació, doncs, ha d'estar present també al sector públic, i d'aquesta manera la política recuperarà el seu valor, utitlitat, i sobretot, respecte i credibilitat per part dels ciutadans, si aquests veuen reflectits clarament els resultats en una millora del seu benestar general, früit d'una bona gestió i administració pública i no sols d'un ideals o promeses incomplertes.

Persones de gran qualitat política com en Lluis Recoder, són realment un plaer escoltar-les, aprendre'n, perquè al cap i a la fi tots aquests líders tan grans i preparats que sortosament disposem a Ciu, demostra una i altra vegada, que la política és pels millors, pels que prioritzen el benestar dels ciutadans per damunt de les prioritats de partit, pels que realment volen treballar pel país i aprofitar l'ostentació del càrrec únicament com a via o instrument per a poder fer coses i més coses, per al poble, la ciutat, el país, tal i com va expressar-nos ahir en Lluis Recoder.

És i hauria de ser de fet, l'única finalitat de l'ostentació d'un càrrec de responsabilitat, no el càrrec en sí mateix, sinó les oportunitats que ofereix per accedir a eïnes i instruments que permetin assolir uns objectius i per tant, resultats, que repercuteixin de la millora manera possible en el benestar de totes les persones.

Per sort nostra, dels qui creiem en la política ben feta i de qualitat, encara en aquest país tenim gent molt vàlida i disposada a oferir-nos amb coherència i sentit comú, una bona gestió i unes garanties de cohesió social. Com diu en Lluís, queda molt per fer i per recórrer encara.

Artur Mas mostra a Espanya la mentalitat d'un gran país

L'entrevista d'ahir d'Artur Mas a la noria de telecinco, en un dia com el d'ahir dissabte 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, va ser una bona sorpresa per a molts dels catalans que, si bé en un principi consideravem la gran majoria que no era un programa a l'alçada d'un polític del seu prestigi i reconeixement, pel contingut del format que caracteritza a un programa com aquest, tan divers en el seu contingut així com en els seus convidats, sí que finalment va resultar una entrevista de la que la gran majoria de catalans (per no dir tots) ens vam sentir molt orgullosos, en gaudir veient i escoltant el sr. Mas parlant com parlava de Catalunya i dels catalans.

L'essència de l'entrevista no fou altra que deixar Catalunya en el lloc que sempre ha merescut, com ara el respecte, el prestigi i l'admiració a ulls dels espanyols.

El Sr. Mas ens va donar una lliçó a tots amb la seva capacitat de diàleg, de paraula, de discurs, de saber estar, d'escoltar i respondre, amb la claredat, seguretat i calma que el caracteritzen, i al mateix temps, amb aquest carisma que pocs polítics tenen, que és el que finalment permet copsar l'atenció de tots i tothom i fer-se entendre inclús amb els que no ens volen entendre.

Escoltant al Sr. Mas a la noria hom podia sentir-se orgullós de ser i sentir-se català, de sentir-se representat en les seves paraules, en els seu discurs, sense crear tensió ni ofendre ningú, i fins i tot, posant-se la gent a la butxaca, com va fer-ho ell.

Tot i la sorpresa inicial (encara que la tendència del programa és cada vegada més marcada en l'actualitat política i en la participació de polítics de primera línia al programa amb entrevistes com la d'ahir) fou una decisió molt encertada accedir a fer l'entrevista i d'aquesta manera, com va manifestar el propi Artur Mas, donar la cara i parlar de Catalunya als espanyols, en un programa de màxima audiència a Espanya.

Davant l'actual clima de tensió i crispació entre Espanya i Catalunya, entrevistes d'aquest tipus ajuden a aclarir i explicar qui som, com som i perquè som, d'una manera ben clara i seriosa.

Amb intervencions com la d'ahir, d'Artur Mas, la política recupera el seu prestigi i respecte, i ens recorda que sols els més grans i preparats mereixen exercir-la. La qualitat política i humana són valors que enorgulleix al poble del propi President del seu país.

I ens recorda, al mateix temps, que Convergència i Unió és el partit de Catalunya que representa aquests valors i qualitats fonamentals en aquells qui exerceixen la política, al servei de Catalunya, i per tant, amb uns valors prou forts i sòlids, necessaris per a liderar un canvi urgent a Catalunya.

Un canvi que sols algú com Artur Mas pot representar per a governar el nostre pais, la seva qualitat i sensibilitat humana (clarament reflectida ahir en aspectes personals de la seva vida i les seves aficcions) així com la seva forta personalitat i qualitat política indiscutibles, dónen les raons més que suficients per a pensar que és i serà el President de qui n'estarem ben orgullosos tots els catalans i tots els qui vivim i estimem Catalunya.

El missatge d'ahir fou ben clar: Catalunya és una nació i tenim dret a decidir, i ciu no tallarà les ales a la voluntat del poble català.

La tortura ja no forma part de la nostra cultura

Ahir va ser un dia molt important i històric per a tots els qui no hem admès ni admetrem mai cap tipus de tortura com a identitat cultural o festa territorial. La prohibició a Catalunya de les curses de braus, de les corrides de toros, a partir del Gener de 2012, és un primer pas fonamental, cap al camí d’una societat més justa, més humana i més civilitzada.

Els valors i principis fonamentals de dignitat i integritat humana, no entenen de tradicions cruels ni esdeveniments culturals sagnants de cap tipus. L’art i la cultura no poden ni han de ser elements o trets identitaris associats a la tortura animal, perquè per coherència i sentit comú no aporten enriquiment humà a cap tipus de societat. Es més, el respecte que per l’espècie animal tenen certes societats d’altres cultures, econòmica i políticament menys avançades que les societats modernes, és un clar exemple del qüestionament al que cada vegada més s’exposa el codi de valors de les societats modernes, en certes tradicions i maneres d’entendre o permetre algunes tradicions locals o territorials d’actitud totalment rebutjable i inacceptable vers els animals.

Cal que fem una profunda reflexió, si ens aturem a valorar la definició que sobre el terme cultura en fa la Unesco, donat que per part dels més fidels defensors de la tauromàquia i de les corrides de toros o curses de braus, s’afirma que amb aquesta prohibició s’ha suprimit i el.liminat una part molt important de la cultura espanyola i catalana, que s’ha el.liminat un art identitari i cultural propi.

Per tant, fent referència a la Unesco, que al 1982, va declarar sobre el significat del terme cultura:

...que la cultura dóna a l’home la capacitat de reflexionar sobre sí mateix. És ella la que fa de nosaltres éssers específicament humans, racionals, crítics i èticament compromesos. A través d’ ella discernim els valors i efectuem opcions. A través d’ ella l’hombre s’expressa, prèn consciència de sí mateix, es reconeix como un projecte inacabat, posa en qüestió les seves pròpies realitzacions, busca incansablement noves significacions, i crea obres que el trascendeixen.

(UNESCO, 1982: Declaració de Mèxic)

Caldria destacar doncs, caldria preguntar-nos, si la pregunta referent a si les corrides de toros, on clarament assistim al patiment d’un animal que se’ l condueix a la mort, agonitzant, fins al darrer sospir, mitjançant un espectacle sagnant i cruel del que incomprensiblemente s’atreveixen a cualificar d’artístic, ens porta a una resposta afirmativa vers la humanitat i racionalitat que ens hauria d’aportar com a humans, com a societat, aquesta anomenada cultura, d’acord amb la definició universal de la Unesco. Efectivament, aquesta cultura ens fa més humans? Més racionals? ens fa èticament compromesos aquesta tradició? Evidentment, la resposta a totes aquestes qüestions, és clarament negativa i denota la manca de consciència i la feblesa a l’hora de discernir els valors que ha de tenir una societat humana i civilitzada.

Tanmateix, hi ha col.lectius de diversos sectors i àmbits que qualifiquen i insisteixen en la prohibició de les corrides de toros com una qüestió totalment identitària; i fins i tot hi ha qui, com tots esperàvem, amenaça amb recórrer la llei al Congrés dels Diputats, deixant en evidència els interessos amagats, o no, sota aquesta aparent actitut o activitat política democràtica, que no entén de la democràcia com a tal sinó com ells la volen entendre i manipular, revifant i fomentant amb cada desafortunada declaració aquesta creixent crispació entre Espanya i Catalunya, que ells mateixos generen i provoquen.

Com molt bé va exposar Josep Rull, diputat de CIU, ahir al parlament, i al que vaig poder seguir en directe per televisió, amb la seva cotundent i clara exposició sobre la inadversió que manifestaven il.lustríssims intel.lectuals espanyols de la literatura (i ara sí, art i cultura espanyoles) com Francisco de Quevedo, Mariano Jose de Larra, Antonio Gala, Antonio Machado, Miguel de Unamuno, i un llarg etcètera; hi ha una clara raó de principis i valors humans, de dignitat i coherència; en tota aquesta iniciativa legislativa popular que no ha fet més que sumar-se a la mateixa decisió presa ja a Canàries, l’any 1991, i com indicava Rull també, a petició i iniciativa d’un diputat del PP, ben contrari per tant, a l’actitut i posicionament mostrats pel mateix partit ahir, pel cas de Catalunya.

No deixa de sorprendre’ns doncs, que la repercussió de la notícia a Catalunya tingui el ressò mediàtic i les dures i injustes crítiques per part dels sectors més pro-taurins, que no van tenir amb el cas de les Canàries.

Tot i les reaccions per part dels més critics però, és moment ara de cel.lebrar que Catalunya conserva ara una cultura més pròpia d’una societat més humana i civilitzada, i que pretén fomentar uns valors i principis basats en la dignitat i la racionalitat, en la ètica social i en el compromís i desig de deixar un país millor.

1er Concurs de Relats - Què és per a tu el canvi? -

El passat 30 de maig Ciu va cel.lebrar entre molts militants i simpatitzants el seu dia de festa a Vic, en un ambient molt familiar, optimista i positiu, i en el que es respirava aquesta il.lusió pel canvi que entre tots i totes volem fer i farem possible. Perquè volem el canvi. Perquè estimem Catalunya.

Durant la setmana prèvia a aquesta cita tan esperada i tan especial per tots els qui formem part d'aquesta gran il.lusió per aquest projecte de canvi i treball tan important i vital pel pais, es va convocar des de la Sectorial de Noves Tecnologies i Societat de la Informació de CDC, el Primer Concurs de Relats curts, obert a la participació de tots els militants i simpatitzants que volguéssin fer la seva aportació personal a la pregunta que es formulava per a tal esdeveniment. Què és per a tu el Canvi? obria doncs la primera convocatòria i l'ocasió d'expressar així el pensament i la visió del canvi per als participants d'aquest concurs.

Dels microrelats presentats s'en concedirien dues categories de premis: el Premi Canvi! (premi al millor microrelat, quant a forma i contingut) i el Premi Tweet (premi a la brevetat), els quals podrien optar a guanyar un llibre dedicat personalment per l'autor o protagonista del mateix. Llibres com els volums de memòries del President Pujol, La màscara del Rei Artur, o bé el llibre de Barcelona de Xavier Trias.

Per a mi, guanyadora del Premi Canvi, ha estat sincerament una sorpresa, una molt agradable sorpresa, i m'ha fet una il.lusió molt i molt especial, tenint en compte que milito al partit des de fa ben poquet (tot i que simpatitzo des que vaig començar a votar als 18 anys) i per tant, la meva recent participació i entrega, motivada fonamentalment per la situació actual que pateix Catalunya, d'ésser governada i gestionada de la pitjor manera que ho podia estar, ha resultat i esta resultant tota una experiència molt positiva i enriquidora, sobretot per aquest clima d'il.lusió per començar i construir que es respira, perquè és un plaer treballar amb un equip de gent que s'estima el país i que està plè d'energia i ganes de treballar desinteressadament, per aquest canvi, el canvi que Catalunya necessita i que els catalans demanem.

Els dos microrelats doncs, reflecteixen una mateixa visió expressada de diferent manera, però que en definitiva venen a dir el mateix: Catalunya ha de recuperar el camí perdut durant aquests anys i recuperar l'ànima i respecte per a reconstruir-se i recuperar tot el prestigi que es va guanyar anys enrera amb Ciu.
S'ha pogut provar una alternativa, dues vegades, i no ha funcionat, per tant, ara és hora que torni Ciu i que torni la feina ben feta. Pels catalans. Per Catalunya.


Categoria "Premi Canvi!": Marta Monturiol i Huélamo (Molins de Rei)


Canvi és obrir-se a nous reptes, recuperar l'ànima de Catalunya, la fortalesa, el respecte, la dignitat, l'orgull, el sentiment de país, l'esperança, la il.lusió.. recuperar tot el que es va construir temps enrere i que hem perdut pel camí del desgovern, la incompetència i la inaptitud. Canvi és reconstruir Catalunya des de dins, reenfortir-la i reconstruir-la des de l'arrel fins al cim, pel camí de la feina ben feta, pel mateix camí de força que ciu ha construït i preparat per a aixecar el vol.


Categoria "Premi Tweet": David Frigola (Figueres)
 
El canvi és reempendre el camí perdut de Catalunya, el canvi és que la il·lusió torni al cor dels catalans, el canvi és que Catalunyi s’alci i albiri nous horitzons, el canvi és que la llum del sol ens escalfi el rostre i il·lumini les nostres valls i pobles, ciutats i planes, el canvi és que l’esperança d’un pròsper futur enterri anys de grisor i frustració, el canvi és que els catalans anem units a una i fem història altra vegada!
 
 
http://diadeciu.blogspot.com/search/label/concurs

Una d'Economia: La nova Ortodoxia i l'Estat del Benestar

Aquest nou post el dec a la docssession sobre COHESIÓ de la que va parlar ahir Artur Mas. Aquesta iniciativa tan interessant de ciu, té lloc cada dimarts, i des de fa unes quatre setmanes, a l’espai Canvi de l’Edifici Imagina de Barcelona, on s’obren unes sessions de diàlegs orientats al canvi (docsession) en les quals es pretén detectar el problema del tema que es planteja (atur, sostenibilitat, valors, cohesió, institucions, etc) i a partir d’aquí trobar o plantejar les idees que proposa ciu per a fer possible aquest canvi.

El format d’aquestes sessions són força atractives i fresques, dinàmiques i participatives, tant pels ponents que participen amb la seva aportació personal o professional, com pel torn de preguntes obert als assistents a la docsession, un cop Artur Mas fa el seu discurs i visió sobre el tema a tractar.

La sessió d’ahir, sobre COHESIÖ, girava entorn de L’estat del Benestar, i per tant, tocava un tema fonamental per a mi com a Economista i de la que, en la meva etapa d’estudiant d’Econòmiques a la UB vaig manifestar un especial interès per aprendre’n i aprofundir.

En una assignatura de la carrera, Economia Laboral, i ja finalitzant-la, vaig tenir l’ocasió d’escriure i analitzar un text referent a l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.

Per no extendre’m massa i evitar així un post excessivament llarg i espès d’economia que podrien provocar un comprensible desinterès per llegir-ho per molts seguidors del meu bloc, he preferit reproduir de manera més resumida i amb les idees fonamentals del tema de l’Estat del Benestar, un dels nombrosos comentaris de text que vaig realitzar a la facultat per aquesta assignatura que, de manera molt sintetizada i crec que clara, explica i diferencia aquestes dues postures econòmiques predominants: La postura Ortodoxa i la de l’Estat del Benestar.

Personalment aquesta assignatura (com totes les altres de la carrera) va aportar-me molta satisfacció i enriquiment personal com a alumne i una molt interessant formació com a economista, sobretot per permetre’m ampliar la meva capacitat, visió i perspectiva de totes les coses, del funcionament de l’economia en general, i així arribar a tenir el meu propi criteri i argument a l’hora d’opinar o analitzar qüestions referents als meus estudis..

Aquests análisis de textos d’autors eren la millor manera de créixer i aprendre el que estudiava, sense cap mena de dubte.

El text de referència, d’on parteix la meva análisi i opinió, corresponen als autors Juan Torres López y Antonio Montero Soler, de la Universidad de Málaga, i us adjunto el link a on podeu llegir, en cas d’interessar-vos, el text complet sobre el tema que ells plantegen de l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.

“Trabajo, empleo y desempleo en la teoría económica: la nueva ortodoxia”
http://www.fundacionsistema.com/media//PDF/Ppios3_Torres-Montero.pdf

El text de l’autor pretén exposar i analitzar les característiques i conseqúències que sobre el mercat i les polítiques laborals ha tingut l’evolució de la nova ortodoxia econòmica, mitjançant un recorregut històric sobre els diversos enfocaments teòrics esdevinguts en l’anàlisi econòmic i els efectes que les diverses postures i mesures econòmiques hagin pogut causar sobre el benestar social.

En aquest sentit, l’autor pretén arribar a l’origen o raonament del que es coneix avui dia com a Nova Ortodoxia o Consens de Washington fent una detallada explicació i anàlisi sobre les diferents formes en les que s’ha abordat les qüestions relatives al mercat de treball, la ocupació i la desocupació al llarg de la història.

Així doncs, l’autor exposa tal trajectòria començant per l’origen de l’economia, en efecte, l’Economia Clàssica, i es deté en cada esglaó teòric posterior, definint les diferències entre les diverses tesis i postures sorgides al llarg de l’història; en efecte, segueix amb el Marginalisme, el Model Neoclàssic i el capital humà, la reformulació neokeynesiana, el Model de Síntesi, l’Institucionalisme i els models recents del marxisme, fins a arribar a l’actual Nova Ortodoxia.

Destaca del text, per tant, les seves impressions i conclusions sobre l’actual postura, la qual arriba a qüestionar en ocasions per la seva demostrada escassetat empírica de les teories explicatives de la mateixa, així com per la marcada connotació de manca d’ètica econòmica i d’equitat en les argumentacions i conclusions ortodoxes.

L’autor planteja la nova postura des dels seus orígens, en l’anomenat “Consens de Washington”, on les propostes es van dissenyar al gust i parè de les grans potències i poders econòmics i polítics mundials, segons l’autor. Les propostes contemplaven les següents mesures:

-La recerca d’estabilitat macroeconòmica general

-L’enfortiment del mercat i la competència perfecta, així com el mercat exterior i afavorir una major obertura exterior per tal de facilitar una major liberalització de les relacions econòmiques.

-La presumpció de no existència de Trade-Off entre el creixement actual i el futur.

Tot això es tradueix en una mínima o quasi bé nul.la intervenció del govern en tots els afers econòmics, considerant l’eficiència com a objectiu primordial, encara que això suposi l’exclusió de tot tipus de consideracions ètiques en l’anàlisi econòmic.

Així doncs, es tracta d’assolir una major flexibilització de preus i salaris en el mercat laboral, fomentant estratègies de fiscalitat competitiva i un progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar.

Les diferències que, en l’anàlisi del mercat de treball, presenta aquesta postura ortodoxa respecte les postures teòriques analitzades al llarg dels darrers anys són bàsicament les que es descriuen tot seguit:

-Es passa d’un macro anàlisi a un microanàlisi econòmic, és a dir, la contemplació dels problemes del mercat de treball es fa ara des de la perspectiva del comportament individual.

-Hi ha un procés de desnaturalització del treball. Això significa fer desaparèixer la consideració tradicional del teball com a com a factor de producció per a convertir-lo en una manifestació més del capital. Desapareix el treball com a categoría econòmica.

-Es considera que la desocupació és natural i l’atur voluntari. El nivell d’ocupació passa a ser una constant i no una variable sobre la qual cal tractar d’incidir a través dels instruments de regulació econòmica. Això porta a renunciar a la plena ocupació a través de la regulació agregada que fomenta el creixement i la creació de l’activitat econòmica.

La desocupació s’enten ara com un defectuós funcionament del mercat de treball i, per tant, això implica que la desocupació ja no és una qüestió a resoldre per les institucions públiques sino que és sobretot un assumpte a resoldre pels individus.

-Per últim, s’evidencia una mancança emprírica. Tot el que suposa un problema per al mercat de treball és conseqüència de la seva poca flexibilitat. El mercat ha de ser completament flexible.

La realitat és que la postura amb major evidència empírica és just el contrari del que propugna la ortodoxia dominant. En efecte, cada escenari laboral respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.

L’impacte normatiu de les noves polítiques laborals tenen com a efecte la desaparició paulatina de la plena ocupació com a principal objectiu de l’agenda macroeconòmica. Canvia la percepció de les polítiques macro orientades a generar creixement i ocupació i es procura un major acoplament de l’oferta de treball amb la demanda realment existent però sense que això afecti a les condicions agregades.

Aquestes mesures posen en dubte, segons l’autor, les capacitats d’ajust de les noves polítiques Ortodoxes, en tant en quant s’obtenen resultats ambivalents i s’apliquen mesures que poden comportat un increment de la desigualtat i la pobresa.

Cal afegir, a més a més, la errònia concepció del salari que des de la postura ortodoxa es contempla, en afirmar que aquest suposa un problema a la flexibilitat del mercat de treball, quan el problema real és com poder garantir que els treballadors puguin desposar d’un ingrés salarial adequat a les seves necessitats socials.

La conclusió de l’autor és bastant frustrant doncs, en el sentit que aquest panorama deixa entreveure les insuficients aportacions actuals de l’Economia a l’estudi del mercat de treball, dificultant contemplar la seva naturalesa des d’una visió més àmplia i global del problema.

Aquestes limitacions, tanmateix, assenyalen els nous reptes que l’anàlisi econòmic té al capdavant per tal de comprendre i explicar el problema del treball, superant aquesta visió fragmentària i estreta utilitzada actualment de manera més general.

Segons l’autor, no té sentit la despreocupació de l’economia del problema del benestar dels treballadors o de la societat en general a l’hora d’afrontar el problema de la desocupació.

Com a conclusió afirma que l’evaluació del conjunt del saber de l’anáisi econòmic en el camp del treball mostra l’existència de poques certeses i moltes incerteses.

L’autor finalitza amb la sentència del gran economista Joseph Stiglitz, puntualitzant l’existent domini dels interessos comercials i financers en les polítiques econòmiques generals de molts països, quedant sotmesa a aquesta la politica laboral.

Opinió Personal:

Aquest text m’ha impressionat força per la sorprenent i polémica visió de l’Economia per part de la nova ortodoxia econòmica.

Tot i ésser conscient de les actuals dues postures dominants en la teoria econòmica, la de l’Estat del Benestar per una banda, i la de la nova Ortodòxia per l’altra, desconeixia en part les conseqüències que sobre el mercat de treball podia tenir l’aplicació de polítiques econòmiques fonamentades en la segona postura, la del Consens de Washington.

Al començament del text la lectura es fa un pèl lenta i pesada en tant en quan l’autor fa un resum històric de les diferents postures econòmiques que s’han anat produint en el camp de l’anàlisi del mercat de treball, de manera que és simplement una lectura tèòrica i a mode de recordatori general, però força justificada i útil per tal d’entendre millor un cop s’arriba a l’anàlisi de la nova ortodoxia.

Mentre en certs països europeus es té la plena ocupació com a principal objectiu en l’agenda macroeconòmica, justificada per la defensa i millora de l’Estat del Benestar (com el model suec estudiat en anteriors textos) en d’altres, essent dominant en la majoria de països avançats i sobretot americans, la plena ocupació deixa de ser l’objectiu primordial, deixant pas a una nova concepció del treball pobre en voluntat de millora de les necessitats socials dels treballadors per tal d’afavorir una suposada major flexibilitat “natural” del mercat laboral.

Em sorprèn l’afirmació per la qual es considera responsabilitat del propi individu el resoldre el problema de la desocupació, però sobretot em sorprèn aquesta prioritària recerca de l’eficiència a qualsevol preu, i dic a qualsevol preu perquè això suposa acceptar l’exclusió de l’ètica econòmica.

En aquest sentit, si es viola el principi ètic, l’economia no compleix o no aporta una funció positiva al desenvolupament i creixement social, en el sentit que una societat sense ètica econòmica pot raure en la corrupció i la desigualtat a llarg termini.

Per altra banda, hi ha una evidència empírica que manca en aquestes teories ortodoxes, de manera que això provoca un retrocediment i resultats ambivalents qüestionables, provocant una desconfiança del sistema i una clara postura basada en interessos polítics, comercials financers, per damunt del benestar de la societat.

Amb l’aplicació de les mesures ortodoxes, l’economia actual es trobarà amb una incapacitat i ineficient resposta als problemes del mercat laboral a llarg termini, en no disposar d’una voluntat política de comprensió i major visió global que requereix la problemàtica del mercat laboral.

Cal defensar aquesta realitat que requereix la nostra societat actual, d’aplicar les mesures econòmiques adients a cada cada escenari laboral corresponent, donat que es respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.

Al mateix temps, és necessari impulsar i procurar una major expansió de les teories de l’Estat de Benestar, si més no defensar una postura econòmica més assentada en argumentacions empíriques que permetin aplicar mesures econòmiques eficients però al mateix temps ètiques, justes i que vetllin per la equitat i el benestar de tots.

Sols amb unes aportacions econòmiques que vetllin pel benestar de tots i que impulsin un creixement econòmic igualitari afavoriran un major avanç i creixement de les societats i, en efecte, la creença en la compatibilitat entre l’eficiència econòmica i creixement continuat.

Si ciu aposta doncs, per l’Estat del Benestar, ha d’apostar per totes aquestes aportacions econòmiques indicades que tenen com a objectiu vetllar per la seva existència i efectivitat. El Benestar dels Drets Socials de què parlava i defensava a la darrera docsession Artur Mas, reflecteix sens dubte aquesta voluntat del partit per fer-ho i, per tant, cel.lebro personalment que ciu aposti per impulsar aquest creixement econòmic basat en la igualtat d’oportunitats, perquè igualtat d’oportunitats és garantia d’ una major cohesió social, i una major Cohesió social és dir que sí a l’Estat del Benestar.

Aquest Sí a l’Estat del Benestar és doncs un sí al CANVI.