Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dimecres, 15 de desembre de 2010

Bon Nadal i millor any nou!


    Deixeu-me dir que ja és temps d’estimar
    que ja és temps de creure en els prodigis
    …
    i que algun dia
    Hi haurà flors al jardí
    i vent als arbres 
    i paraules inventades de nou
    només per a nosaltres

                                         Miquel Martí i Pol


                                                          

Des del meu bloc, des de les meves paraules, des del meu racó personal obert a tothom, vull desitjar-vos a tots unes boniques i entranyables festes nadalenques, i pogueu gaudir-les acompanyats de la familia, amics, i amb tots els que desitjeu compartir aquests moments d'esperança i il.lusió tan especials i únics.

Que tots aquests sentiments, emocions i desitjos retrobats siguin l'esperit de tots i per a tots, i el mateix esperit que ens acompanyi durant tot l'any nou 2011.

Bones festes i els millors desitjos per a tothom!!!

dimecres, 1 de desembre de 2010

Carta d'agraïment

per Artur Mas el dimarts, 30 / novembre / 2010

En primer lloc, voldria agrair, de tot cor, les vostres paraules de suport al nostre projecte. En les darreres hores hem rebut un allau de missatges i cartes de felicitació pels resultats obtinguts, fet que em fa difícil donar una resposta personalitzada a cadascun dels missatges, com m’agradaria i acostumo a fer sempre.
CiU ha guanyat les eleccions i ens hem fet portadors dels anhels de canvi, il·lusió i esperança en una Catalunya millor de centenars de milers de catalans i catalanes que han dipositat la seva confiança en nosaltres. Ha arribat l’hora de transformar els somnis, els projectes i les il·lusions amb fets i aixecar Catalunya. Des d’avui mateix, comencem a treballar de valent i amb fermesa per fer-nos mereixedors de la confiança que ens heu atorgat.
Des del govern mantindrem les actituds i els valors que ens han portat a prendre el relleu de tantes i tantes generacions de catalans i catalanes que han lluitat per les llibertats i la prosperitat del nostre poble. Coneixem les dificultats de tot ordre a les que haurem de fer front. Tenim, però, la il·lusió i el compromís d’aixecar el país i de fer una Catalunya millor.

Molt cordialment,

Artur Mas
President de CiU


dimecres, 24 de novembre de 2010

Votar per una Catalunya millor

"Els mals governants són elegits pels bons ciutadans que no voten."

George Jean Nathan (1882-1958. Crític i editor norteamericà)




A quatre dies per les eleccions al Parlament de Catalunya, i amb una campanya força intensa i marcada per molts aspectes i novetats que ara analitzaré (nous partits i formacions politiques alternatives, el fallit cara a cara entre Mas i Montilla) tinc la sensació, ara més que mai, que aquestes eleccions seran molt i molt decisives, trascendentals, i determinaran de manera molt important el rumb, futur, i història del nostre país, d'aquesta nació, Catalunya, que tant estimem i defensem el poble català.

Ara és moment de posar-nos seriosos, de prendre consciència que el nostre vot, el de cadascun de nosaltres, el dels fidels, el dels dubtosos, el dels vots en blanc, els dels qui voten per primer cop, tots, ara més que mai, un valor considerable, un valor prou important com per decidir entre la continuitat (i per tant, assumir el risc de perdre ja per sempre més el nostre prestigi i respecte com a país, com a nació, per a Espanya i la resta de països, a més a més de caure en un estancament econòmic permanent i perillós i innecessari) o bé el canvi absolut de govern, d'un únic govern, fort i cohesionat, que lideri aquest país i el recondueixi cap aquest prestigi, admiració i respecte perduts, però sobretot cap un rumb concret de creixement econòmic i de estimular i potenciar la presència de Catalunya a Europa i arreu del món.

Es tracta de pensar, ara més que mai, en el nostre país, en el que necessita, en el que cal per a que reneixi de les seves cendres com l'au Fènix, perque torni a aixecar el vol i nosaltres poguem tornar a aixecar el cap ben amunt, amb humilitat, però també amb l'orgull i satisfacció de pertànyer a aquesta nació tan valuosa i representativa d'uns valors a mantenir i preservar, com ara el valor de l'esforç, del treball, del sacrifici,... tot allò que des de sempre ha ajudat a Catalunya a ser el referent per molts països, a ser un país punter i pioner en l'ámbit industrial i empresarial, un pais on les persones recuperin el respecte i la dignitat per ser catalans i viure a Catalunya, lliurement, i gaudint d'aquell benestar que mereix la societat i que es pot tenir quan es governa amb la feina ben feta, amb el rigor i l'entusiasme que es requereix per aixecar Catalunya.

Perquè ara és això el que cal, més que res en aquest moment, aixecar el país econòmicament, com a prioritat número 1. I a partir d'aqui, anar desenvolupant les propostes, idees i solucions necessàries per seguir endavant i amunt, amunt, amunt.

La sentència del Tribunal Constitucional de la passada primavera d'enguany, fou sens dubte el punt de partida d'aquest canvi de 180º en el camí a seguir per Catalunya, que el poble va manifestar de manera contundent a la històrica manifestació del passat 10 de Juliol, amb més d'un milió de persones i sota el lema organitzat per ômnium cultural "Som una nació, nosaltres decidim." i a la que Ciu s'hi va sumar des del primer moment, donant suport a la petició popular dels crits de "i, inde, idependència" i, per tant, fent un gir absolut al seu posicionament vers el moviment independentista.

Arràn d'això però, és van reenfortir de manera encara més exigent en aquest sentit ERC i d'aqui, el sorgiment d'altres formacions polítiques fundades amb l'objectiu únic i exclusiu de comprometre's a la lluita per convocar un Referèndum per la Independència, prioritzant-lo per damunt d'alternatives contra la crisi i a més inclús formulant aquesta sortida, la Independència, com a via per a sortir de la crisi.

Ara no es tracta de discutir qui és més independentista que qui, i si es vol o no es vol, que de ben segur, i pel que indiquen les estadístiques i les enquestes, el sentiment independentista va progressivament en augment i, per tant, cada vegada farà menys por als catalans expressar amb llibertat i convicció aquesta postura i sentiment, i amb tota la justa i raonable resposta, com a conseqüència d'aquesta sentència del Tribunal que deixava ben clar i de manera definitiva i rotunda, el rebuig dels catalans tal i com som i com volem ser a Espanya.
El problema i la clau de tot plegat està en la situació de crisi econòmica, de valors, crisi de prestigi i respecte al que hem arribat a Catalunya com a conseqüència d'un govern tripartit que no ha esta capaç d'oferir en aquestes dues legislatures, una alternativa millor a la que teniem abans amb Ciu, i el que és pitjor, un govern que no ha sabut assumir cap responsabilitat ni reconèixer ni un sol error en la seva pèssima gestió administrativa i en les seves decisions polítiques importants.

Per tant, Catalunya, davant aquesta situació, necessita ara recuperar la seva dignitat, el seu respecte, l'admiració, i sobretot, la fortalesa i empenta necessàries que sols un govern fort i cohesionat pot liderar i reconduir amb rigor, convicció, eficàcia i determinació.

Convergència ha treballat molt durant aquests anys d'oposició, ha escoltat a la gent, ha après dels errors, i sobretot, s'ha reforçat i aixecat, malgrat no poder governar havent-hi guanyat les eleccions dues vegades consecutives.

Tenim un candidat excel.lent, un equip molt professional i molt vàlid, l'equip dels millors com diu en Mas, perquè per damunt de tot, són professionals amb molta il.lusió, amb molta experiència, amb molta preparació i amb moltes ganes de començar un canvi.
El canvi que necessita Catalunya, per aconseguir que sigui millor.

Estic segura que no ens defraudaran, i que tindrem un President de la Generalitat molt millor que aquest darrer, que restablirà la imatge de Catalunya i el respecte, perquè és un gran polític, perquè s'ha preparat molt aquests anys, i perquè ha seguit lluitant i treballant per Catalunya després de caure dues vegades, per fer-se més fort, més humà, i més proper a la gent.
És el candidat que sí que es mereix una oportunitat, perquè ja ha guanyat dues vegades per elecció del poble i no el van deixar governar, perquè és molt intel.ligent, molt vàlid, i amb ell ens sentirem orgullosos de ser i sentirn-nos catalans, de viure i treballar a Catalunya.

Ens cal la majoria absoluta per poder fer-ho possible. No podem permetre un altre tripartit. Catalunya no ho suportaria i seria un final molt dolorós i injust per aquest gran país que mereix ser governat per una gran persona.

Votar per una Catalunya millor, és votar pel millor governant.










dimecres, 6 d’octubre de 2010

La política que ve: Gestió i Administració Pública competent.



Ahir dimarts, 5 d'Octubre, al local de Ciu Molins de Rei, vam tenir l'honor d'escoltar els presents a l'acte de Lluís Recoder (Alcalde de Sant Cugat del Vallès des de l'any 1999) les claus d'una gestió i administració pública competent, competitiva i eficaç, com a eïna fonamental per a l'exercici de la política ben feta i de qualitat.

La política que ve sorgeix a iniciativa d'en Lluís Recoder que, juntament amb Jordi Joly, s'escriu des de la pròpia experiència personal i motivat fonamentalment per la seva preocupació pel sector públic que considera molt important com a garantia de la cohesió social i com a garantia d'una administració eficaç i austera al servei dels ciutadans.
És en definitiva, un recull de reflexions i propostes de millora d'ambdós autors, sobre la gestió i administració pública en base als excel.lents resultats assolits durant tots aquests anys, a la ciutat de Sant Cugat, que per tot això ha acabat esdevenint el principal referent de totes les ciutats i pobles de Catalunya.

Model de referència, no sols en la gestió pròpiament dita, sinó també, model de referència en transparència i en lideratge i gestió de canvi, tal i com es confirma pels reconeguts premis estatals, com ara el Premi a l'Ajuntament més transparent de l'Estat Espanyol (segons Transparencia Internacional España) que atorga el premi al municipi espanyol que obté el primer lloc al ránking de Indice de Transparencia de los Ayuntamientos (ITA), i el premi del Sector Públic Europeu en la categoria de 'Lideratge i gestió del canvi' pel Pla d'Alineació i Competitivitat Estratègica (PACTE), atorgat per l’Institut Europeu del Sector Públic.
Així doncs, Sant Cugat esdevé un clar i exemplar model de Gestió Pública eficient, transparent i innovadora, i és en definitiva, la idea de gestió pública que Lluís Recoder ens va trasmetre en l'acte d'ahir a Molins de Rei.

Crec que models de gestió de tanta qualitat i nivell com és el cas de Sant Cugat, posen en evidència la necessitat per part de tots els Ajuntaments i de tota gestió política aplicada en tots el ámbits (local, municipal, autonòmic, etc) de revisar constantment i millorar de manera progressiva, el model d'administració pública. La gestió pública mereix i ha de ser ser altament eficaç, austera i transparent, i en definitiva, cal prendre consciència real de la gestió d'uns recursos que són dels ciutadans, i per tant, l'obligació de fer-ho bé i amb la responsabilitat que correspòn.

D'aquesta manera, amb una gestió i administració pública competent i eficaç, amb la feina ben feta, parlant clar, l'administració pública eliminarà les seves "tradicionals" mancances i crítiques per part de l'opinió pública i empresarial, i poc a poc anirà evolucionant, millorant, i escurçant aquella distància entre el sector públic i el privat, en ocasions força preocupant.
La innovació, doncs, ha d'estar present també al sector públic, i d'aquesta manera la política recuperarà el seu valor, utitlitat, i sobretot, respecte i credibilitat per part dels ciutadans, si aquests veuen reflectits clarament els resultats en una millora del seu benestar general, früit d'una bona gestió i administració pública i no sols d'un ideals o promeses incomplertes.

Persones de gran qualitat política com en Lluis Recoder, són realment un plaer escoltar-les, aprendre'n, perquè al cap i a la fi tots aquests líders tan grans i preparats que sortosament disposem a Ciu, demostra una i altra vegada, que la política és pels millors, pels que prioritzen el benestar dels ciutadans per damunt de les prioritats de partit, pels que realment volen treballar pel país i aprofitar l'ostentació del càrrec únicament com a via o instrument per a poder fer coses i més coses, per al poble, la ciutat, el país, tal i com va expressar-nos ahir en Lluis Recoder.
És i hauria de ser de fet, l'única finalitat de l'ostentació d'un càrrec de responsabilitat, no el càrrec en sí mateix, sinó les oportunitats que ofereix per accedir a eïnes i instruments que permetin assolir uns objectius i per tant, resultats, que repercuteixin de la millora manera possible en el benestar de totes les persones.

Per sort nostra, dels qui creiem en la política ben feta i de qualitat, encara en aquest país tenim gent molt vàlida i disposada a oferir-nos amb coherència i sentit comú, una bona gestió i unes garanties de cohesió social. Com diu en Lluís, queda molt per fer i per recórrer encara.





diumenge, 12 de setembre de 2010

Artur Mas mostra a Espanya la mentalitat d'un gran país

L'entrevista d'ahir d'Artur Mas a la noria de telecinco, en un dia com el d'ahir dissabte 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, va ser una bona sorpresa per a molts dels catalans que, si bé en un principi consideravem la gran majoria que no era un programa a l'alçada d'un polític del seu prestigi i reconeixement, pel contingut del format que caracteritza a un programa com aquest, tan divers en el seu contingut així com en els seus convidats, sí que finalment va resultar una entrevista de la que la gran majoria de catalans (per no dir tots) ens vam sentir molt orgullosos, en gaudir veient i escoltant el sr. Mas parlant com parlava de Catalunya i dels catalans.
L'essència de l'entrevista no fou altra que deixar Catalunya en el lloc que sempre ha merescut, com ara el respecte, el prestigi i l'admiració a ulls dels espanyols.
El Sr. Mas ens va donar una lliçó a tots amb la seva capacitat de diàleg, de paraula, de discurs, de saber estar, d'escoltar i respondre, amb la claredat, seguretat i calma que el caracteritzen, i al mateix temps, amb aquest carisma que pocs polítics tenen, que és el que finalment permet copsar l'atenció de tots i tothom i fer-se entendre inclús amb els que no ens volen entendre.

Escoltant al Sr. Mas a la noria hom podia sentir-se orgullós de ser i sentir-se català, de sentir-se representat en les seves paraules, en els seu discurs, sense crear tensió ni ofendre ningú, i fins i tot, posant-se la gent a la butxaca, com va fer-ho ell.

Tot i la sorpresa inicial (encara que la tendència del programa és cada vegada més marcada en l'actualitat política i en la participació de polítics de primera línia al programa amb entrevistes com la d'ahir) fou una decisió molt encertada accedir a fer l'entrevista i d'aquesta manera, com va manifestar el propi Artur Mas, donar la cara i parlar de Catalunya als espanyols, en un programa de màxima audiència a Espanya.
Davant l'actual clima de tensió i crispació entre Espanya i Catalunya, entrevistes d'aquest tipus ajuden a aclarir i explicar qui som, com som i perquè som, d'una manera ben clara i seriosa.

Amb intervencions com la d'ahir, d'Artur Mas, la política recupera el seu prestigi i respecte, i ens recorda que sols els més grans i preparats mereixen exercir-la. La qualitat política i humana són valors que enorgulleix al poble del propi President del seu país.

I ens recorda, al mateix temps, que Convergència i Unió és el partit de Catalunya que representa aquests valors i qualitats fonamentals en aquells qui exerceixen la política, al servei de Catalunya, i per tant, amb uns valors prou forts i sòlids, necessaris per a liderar un canvi urgent a Catalunya.
Un canvi que sols algú com Artur Mas pot representar per a governar el nostre pais, la seva qualitat i sensibilitat humana (clarament reflectida ahir en aspectes personals de la seva vida i les seves aficcions) així com la seva forta personalitat i qualitat política indiscutibles, dónen les raons més que suficients per a pensar que és i serà el President de qui n'estarem ben orgullosos tots els catalans i tots els qui vivim i estimem Catalunya.

El missatge d'ahir fou ben clar: Catalunya és una nació i tenim dret a decidir, i ciu no tallarà les ales a la voluntat del poble català.



dijous, 29 de juliol de 2010

La tortura ja no forma part de la nostra cultura


Ahir va ser un dia molt important i històric per a tots els qui no hem admès ni admetrem mai cap tipus de tortura com a identitat cultural o festa territorial. La prohibició a Catalunya de les curses de braus, de les corrides de toros, a partir del Gener de 2012, és un primer pas fonamental, cap al camí d’una societat més justa, més humana i més civilitzada.

Els valors i principis fonamentals de dignitat i integritat humana, no entenen de tradicions cruels ni esdeveniments culturals sagnants de cap tipus. L’art i la cultura no poden ni han de ser elements o trets identitaris associats a la tortura animal, perquè per coherència i sentit comú no aporten enriquiment humà a cap tipus de societat. Es més, el respecte que per l’espècie animal tenen certes societats d’altres cultures, econòmica i políticament menys avançades que les societats modernes, és un clar exemple del qüestionament al que cada vegada més s’exposa el codi de valors de les societats modernes, en certes tradicions i maneres d’entendre o permetre algunes tradicions locals o territorials d’actitud totalment rebutjable i inacceptable vers els animals.

Cal que fem una profunda reflexió, si ens aturem a valorar la definició que sobre el terme cultura en fa la Unesco, donat que per part dels més fidels defensors de la tauromàquia i de les corrides de toros o curses de braus, s’afirma que amb aquesta prohibició s’ha suprimit i el.liminat una part molt important de la cultura espanyola i catalana, que s’ha el.liminat un art identitari i cultural propi.

Per tant, fent referència a la Unesco, que al 1982, va declarar sobre el significat del terme cultura:

...que la cultura dóna a l’home la capacitat de reflexionar sobre sí mateix. És ella la que fa de nosaltres éssers específicament humans, racionals, crítics i èticament compromesos. A través d’ ella discernim els valors i efectuem opcions. A través d’ ella l’hombre s’expressa, prèn consciència de sí mateix, es reconeix como un projecte inacabat, posa en qüestió les seves pròpies realitzacions, busca incansablement noves significacions, i crea obres que el trascendeixen.

(UNESCO, 1982: Declaració de Mèxic)

Caldria destacar doncs, caldria preguntar-nos, si la pregunta referent a si les corrides de toros, on clarament assistim al patiment d’un animal que se’ l condueix a la mort, agonitzant, fins al darrer sospir, mitjançant un espectacle sagnant i cruel del que incomprensiblemente s’atreveixen a cualificar d’artístic, ens porta a una resposta afirmativa vers la humanitat i racionalitat que ens hauria d’aportar com a humans, com a societat, aquesta anomenada cultura, d’acord amb la definició universal de la Unesco. Efectivament, aquesta cultura ens fa més humans? Més racionals? ens fa èticament compromesos aquesta tradició? Evidentment, la resposta a totes aquestes qüestions, és clarament negativa i denota la manca de consciència i la feblesa a l’hora de discernir els valors que ha de tenir una societat humana i civilitzada.

Tanmateix, hi ha col.lectius de diversos sectors i àmbits que qualifiquen i insisteixen en la prohibició de les corrides de toros com una qüestió totalment identitària; i fins i tot hi ha qui, com tots esperàvem, amenaça amb recórrer la llei al Congrés dels Diputats, deixant en evidència els interessos amagats, o no, sota aquesta aparent actitut o activitat política democràtica, que no entén de la democràcia com a tal sinó com ells la volen entendre i manipular, revifant i fomentant amb cada desafortunada declaració aquesta creixent crispació entre Espanya i Catalunya, que ells mateixos generen i provoquen.

Com molt bé va exposar Josep Rull, diputat de CIU, ahir al parlament, i al que vaig poder seguir en directe per televisió, amb la seva cotundent i clara exposició sobre la inadversió que manifestaven il.lustríssims intel.lectuals espanyols de la literatura (i ara sí, art i cultura espanyoles) com Francisco de Quevedo, Mariano Jose de Larra, Antonio Gala, Antonio Machado, Miguel de Unamuno, i un llarg etcètera; hi ha una clara raó de principis i valors humans, de dignitat i coherència; en tota aquesta iniciativa legislativa popular que no ha fet més que sumar-se a la mateixa decisió presa ja a Canàries, l’any 1991, i com indicava Rull també, a petició i iniciativa d’un diputat del PP, ben contrari per tant, a l’actitut i posicionament mostrats pel mateix partit ahir, pel cas de Catalunya.

No deixa de sorprendre’ns doncs, que la repercussió de la notícia a Catalunya tingui el ressò mediàtic i les dures i injustes crítiques per part dels sectors més pro-taurins, que no van tenir amb el cas de les Canàries.

Tot i les reaccions per part dels més critics però, és moment ara de cel.lebrar que Catalunya conserva ara una cultura més pròpia d’una societat més humana i civilitzada, i que pretén fomentar uns valors i principis basats en la dignitat i la racionalitat, en la ètica social i en el compromís i desig de deixar un país millor.

dijous, 8 de juliol de 2010

Som una nació. Nosaltres decidim.


La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.


Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

dimecres, 7 de juliol de 2010

Raons per anar a la manifestació: Cites per a la reflexió.

Ja ho deien els nostres intel.lectuals, poetes, escriptors, cantautors, .., catalans i d'altres no catalans, que amb les seves reflexions vull recordar a tots els catalans i catalanes que la història d'un país l'escriu el seu poble i que, per tot el que recordarem i cal recordar ara amb aquestes cites per a la reflexió, hem de ser presents en un moment històric i crucial per a Catalunya, hem d'expressar el que volem, i cridar ben fort qui som, d'on venim i cap a on anem. Som una nació i tenim el dret a decidir.

En aquestes paraules trobarem l'alè i la força que ens cal per a despertar la nostra ànima ferida. Visca Catalunya!

- En la llengua tenim la nostra força. Baltasar Porcel

- La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. Àngel Guimerà

- Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut. Bertold Brecht

- Un país no es perd perquè els que no l'estimen l'ataquen, sinó perquè els que l'estimen no el defensen.    Francesc G

- El seny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies. Francesc Macià

- L'home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany. Fèlix Cucurull

- De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble. Josep Armengou

- La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos. Manuel de Pedrolo

- T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense. Ovidi Montllor

- Qui es quedi a casa quan comenci la batalla,

i deixi la seva lluita als altres,

aquest, haurà d'ésser previsor.

Perquè qui no comparteix la batalla,

compartirà la derrota.

Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la.

Lluita, doncs, per la causa enemiga,

aquell que no lluiti per la pròpia.

Bertolt Brecht


- Algú ha de recordar. Pau Casals

- Lluïm de la nostra cultura en proporció de com ens l'estimem. Francesc G.

- La indiferència i l'absència de dignitat, són la pitjor malaltia de què pot patir una societat. José Saramago

- Els qui manen avui des de Madrid són els mateixos de sempre (els espanyols), tant si porten el collaret de la UCD com si duen el del PSOE, com si fan gala de ser del PP. El seu nacionalisme és exacerbat com en els temps del franquisme, disposat a devorar tot allò que no sigui ell mateix. Sols que ara, aquest nacionalisme exacerbat, és contingut i encobert pel mantell democràtic. Mn. Josep Dalmau

- Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. Antoni Gaudí

- Catalunya no serà feliç ni respectada fins que no es separi d'Espanya. Albert Gobat. Premi Novel de la Pau 1902

- Arriba un moment que globalment ja en tenim el nas ple, de malconviure amb uns veïns que no ens volen tal com som, que ens creuen forasters, que decideixen per nosaltres, i, a més, malament, en contra dels nostres interessos col·lectius com a poble. Mn Josep Dalmau

- La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat. Lluis Maria Xirinacs

- Pitjor que l'opressió és el renunciament. L'espectacle d'un poble ajupit és molt més trist que el d'un poble oprimit. Quan s'ha renunciat, l'opressió cessa, perquè no hi ha res a oprimir. Viure oprimit, és una dolorosa manera de viure. Renunciar, emmotllar-se, és una vergonyosa manera de morir. Antoni Rovira i Virgili

-O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai. Joan Fuster

- El patriota és aquell que estima el seu país, i l'estima prou per no acceptar que es cometi una immoralitat en el seu nom. Janeane Garofalo

- Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. Joan Salvat-Papasseit

-T'adones, company, que hem de sortir al carrer,

junts, tots, com més millor si no volem perdre-ho tot,

t'adones, amic.  Raimon

dilluns, 5 de juliol de 2010

TOTS A LA MANIFESTACIÓ! Crida d'Artur Mas

Benvolgut company, benvolguda companya,
La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.
És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Artur Mas

(comunicat cdc)

dimecres, 30 de juny de 2010

Sentència de Divorci


He hagut de deixar passar un parell de dies per intentar pair tota aquesta polèmica de la sentència del Tribunal Constitucional, i limitar-me a participar via xarxes socials amb totes les lògiques i raonables reaccions d’indignació i ràbia que hem sentit els catalans per la ferida tan greu que ens ha deixat Espanya.
No ens ve pas tan de nou aquesta important ferida, sobretot perquè sabem prou bé la difícil relació que hem passat sempre en aquest matrimoni de conveniència que ja ha deixat de ser entre Espanya i Catalunya.
Les relacions forçades i de conveniència a la llarga es desgasten, deixen de funcionar, i finalment, es trenquen, donant lloc a un dolorós divorci sense acord mutu.

En aquest cas, surt greument ferida, i humiliada (en paraules del President Pujol) la nostra Catalunya, que ha resultat ser enganyada i utilitzada de la manera més cruel i injusta, com sempre, faltant-li el respecte mitjantçant els mitjans de comunicació amb declaracions catalanòfobes que han anat provocant un progressiu augment de l’odi general d’Espanya vers Catalunya i els catalans, i tot el que feia referència a la nostra simbologia i litúrgia. Però la ferida de guerra que diriem, la ferida que ha trencat definitivament amb aquest matrimoni de conveniència, ha estat una sentència dictada per un Tribunal Constitucional dubtós (4 membres del tribunal amb el mandat caducat), i sens dubte incompetent, perquè ja des del moment que es va decidir a aceptar i tirar endavant un recurs presentat pel Partit Popular (i 5 territoris espanyols i el Defensor del pueblo, que a hores d’ara romanen pendents de deliberar) contra un Estatut referendat pel poble català i seguint el procés democràtic i constitucional establert (aprovació proposta al Parlament de Catalunya, retocat i aprovat al Congrés espanyol, i finalment de nou aprovat a Catalunya en un referèndum) va quedar totalment desacreditada la seva credibilitat i legitimitat.

Malgrat això, partits polítics com el PP i Ciutadans encara es prenen la llibertat d’afirmar la obligatorietat d’acatar la sentència del TC perquè tenim ara sí, un estatut plenament constitucional, i d’aquesta manera, esdevenen uns experts i ultradefensors en matèria constitucional perquè òvbiament això respòn als seus interessos com a partits polítics, que no és altra que vetllar per la “indisoluble unidad de la nación española”, sense importar-lis gens ni mica la veu del poble. En absolut.
Per tant, constitucionals pel que els hi interessa i els hi va bé, ja que la mateixa constitució espanyola ho diu, que la sobirania resideix en el poble, així doncs, on és aquesta sobirania, que se l’han confitat lliurement i s’han limitat a actuar com sempre, creant aquest clima de crispació i perjudicant els interessos dels catalans i de Catalunya. Sempre.

No sé si certament fou un error excloure la participació del PP en la redacció del nou Estatut. Diuen que ara estem pagant car aquest error, perquè aquesta exclusió és la que va donar viu lliure al PP espanyol per recórrer l’Estatut; deixant ben clar que mitja Espanya no podia quedar exclosa de participar i opinar sobre aquest Estatut, i així ho van fer plantejant al Congrés, expressant el seu desacord amb l’aprovació de l’Estatut, amb més de quatre milions de firmes, una proposició de no llei que demanava un referèndum a tot l’Estat Espanyol sobre l’Estatut.
Un desacord que mostra també la seva actitud poc democràtica al no acceptar una aprovació i pacte totalment democràtic al Congrés dels Diputats. Però que per sort del sentit comú i de la coherència política van fracassar en l’intent.

Tot i així, i a banda de les consideracions personals sobre l’actitut del PP vers el tema de l’Estatut, hi ha un fet totalment evidenciador i simptomàtic d’aquesta catalonofòbia “apostoflant” com diria aquell, i és el fet d’haver recorregut uns articles de l’Estatut de Catalunya que altres comunitats varen copiar idénticament per als seus estatuts (comunitat valenciana, Andalucía, Aragó i Balears) que, vés per on, no han estat recorreguts per ningú i són en vigor a l’actualitat, i quina casualitat, que aquestes comunitats són, juntament amb Múrcia, les que també han presentat recurs contra l’Estatut de Catalunya, a part de la del PP i el Defensor del Pueblo. Jo crec que aquí sobren els comentaris.

I de fet, si ens posem a aprofundir en el tema, trobarem que hi ha un informe que demostra que hi ha 6 estatus que tenen més de 100 articles com els impugnats pel pp català, segons informava el Diari de Girona en un titular del 15 de Juliol de 2007.

Amb tot això, queda ben clar que a l’Estat Espanyol Catalunya no hi cap, no ens volen, ni tan sols ens respecten, per tant, s’ha acabat la gallina dels ous d’or i s’ha acabat el bròquil, com diriem en la nostra expressió col.loquial més típica i catalana.

L’ùnic que em queda dir, i posant-nos seriosos, és que aquests fets indubtablement marcarant un abans i un després de la història de Catalunya i sobretot, de les relacions entre Espanya i Catalunya, que prácticamente han quedat del tot malmeses i trencades. Si abans la utopia era la Independència, ara això ha canviat completament, i la utopia és ara Espanya i no la Independència.
No serà fácil, i ens espera un camí difícil i de tensió política sense precedents en la història de la democràcia espanyola. Cal treballar per aquest camí, i com sempre amb el tarannà català i l’esperit i ànima propis de Catalunya, i amb els valors tan nostres de la feina ben feta i del seny i la rauxa, però també ara del pit i collons (amb perdó de l’expressió).

Tants anys treballant, lluitant, i construint un país perquè ara vulguin enfonsar-nos d’aquesta manera, tocant la columna vertebral del nostre Estatut, la nostra veu, com ara la llengua. No, senyors, per aquí no passem. Us equivocat i molt amb nosaltres.
Ara la pregunta és si a part dels crits, la ràbia i la manifestació del 10 de juliol, que són molt importants, i sí, ho hem de fer i ens hem de fer sentir qui som i cap a on anem; està el fet més important per mi, i és si Catalunya serà capaç d’assolir aquesta unitat total, en tots els àmbits, que necessitarà per a aixecar un país molt fatigat, per poder vèncer i curar aquesta ferida, i poder donar una resposta contundent de tot plegat a Espanya. Ho farem? Serem capaços? Jo estic convençuda que sí. Endavant i Som-hi!!
Som i serem tant si es vol com si no es vol.

dilluns, 28 de juny de 2010

Burka o Niqab: la veu que tapa el vel


Llegia ahir diumenge al magazine de "La Vanguardia" un breu reportatge a quatre musulmanes residents a l'Estat Espanyol que explicaven les seves raons per a dur el vel integral, totes quatre fotografiades amb el seu niqab, cobertes totalment, i essent visible únicament els ulls. Uns ulls joves, totes d'entre 17 i 25 anys, i convençudes totalment en la seva decisió de dur aquest vel, el niqab, expressant la seva satisfacció i convicció de sentir-se plenament lliures i còmodes.

Segons el Corà, el llibre sagrat dels musulmans, només hi ha tres directrius pel que fa a la indumentària de les dones: que vesteixin correctament, que es cobreixin el pit, i que allarguin la seva roba. Per tant, en cap moment especifica que s'hagin de cobrir la cara, les mans i la totalitat del cos i fins i tot quina ha de ser la llargada exacte de la indumentària, però precisament aquesta manca d'especificació exacta és el que ha portat a diverses interpretacions entre els experts en l'islam no musulmans i els que sí ho són, que justifiquen i defensen la l’existència del vel en la indumentària com a signe religiós musulmà per excelència.
Llegeixo les entrevistes, i em vaig trobant algunes contradiccions en les seves declaracions, sobretot quan manifesten que una dona no és més o menys musulmana per dur o no vel, i per tant, que no s’és millor o pitjor persona per dur-lo o no. Per tant, la creença que dur el vel és una manifestacio única i exclusivamente religiosa, és totalmente incerta, ja que és molt evident que hi ha una raó cultural de pes molt important i amb la que s’intenta justificar en la nostra societat, contrària al seu ús, mitjançant la defensa del simbolisme religiós musulmà.

Per tant, entrariem doncs en un debat cultural i no religiós, en afirmar elles mateixes que ser bona musulmana no implica necessàriament dur vel integral. Però sobretot, i per moral i ètica, entrariem en un debat de drets humans, de dignitat humana, i fonamentalment del dret a la dona a la seva llibertat en el sentit més ampli de la vida humana.

Llegint l’entrevista em costava creure les afirmacions de totes elles, massa convençudes de la seva condició, de la seva felicitat,.. però en explicar la periodista certs detalls del transcurs de la conversa (interrupcions per trucades reiterades per un dels marits durant l’entrevista, fent-la marxar abans, etc,) t’adones que, efectivament, són dones sense llibertat, sense ànima, sense esperit, però sobretot, dones sense dignitat.
S’han adreçat a l’entrevista amb les paraules calculades i el diàleg estudiat, disposades a fer el paper que tenen assignat en la seva cultura: parlar a ulls d’ells, amb la veu que tapa el vel…

Ara hi ha molts ajuntaments que ja han prohibit l’ús del vel integral a les dependències municipals, i ens trobem en un actual debat a tota Europa sobre aquesta prohibició o no prohibició. Però més enllà de les prohibicions, del debat de la necessitat de tractar o abordar el tema des dels ajuntaments o des d’organismes estatals o internacionals en el seu lloc (per tractar-se d’un problema de drets humans fonamentalment) hi ha una qüestió també fonamental per a nosaltres: el RESPECTE.
Respecte a la nostra cultura, a la nostra societat, a nosaltres, les dones. De la mateixa manera que nosaltres respectem a elles i la seva cultura quan viatgem al seus països (perquè no oblidem que se’ns imposa aquesta costum quan els visitem o residim allà) i, per tant, de la mateixa manera que nosaltres estem en el deure de respectar-ho allà; elles tenen o l´haurien de tenir també també el deure aquí i respectar sense excepcions la nostra cultura, la nostra societat, si el que volen és viure entre nosaltres.

No es pot entendre una convivència entre cultures tan diferents sense una integració mínima i un respecte fonamental i bàsic per les costums i tradicions del pais de residència.
Ningú ha de privar ningú de practicar la religió o fe a la qual pertanyi, ni les seves costums socials o religioses, però aquesta pràctica religiosa no ha de condicionar mai la convivència humana i social entre cultures, perquè per damunt de tot està la dignitat humana i el respecte per les persones, i això passa per aceptar i reconèixer que dur el vel integral atempta contra aquesta dignitat per la que hem lluitat durant anys i panys (i encara lluitem) les dones de la nostra societat, i sobretot, atempta contra el respecte cap a nosaltres, i cap a tot el que hem fet i hem aconseguit de cara a la igualtat de gènere.

Si no volen formar part d’aquest progrés, evolució i dignitat (al meu parer totament compatible amb la religió musulmana) i prefereixen mantenir aquest paper secundari i totalment submís de la dona (imposada erròniament per la seva cultura per ser-hi en mans de fonamentalistes islàmics) ningú les obligarà a fer-ho, però sí que caldrà en qualsevol cas per part nostra definir i marcar amb les lleis que s’aprovin respecte a la prohibició de l’ús del vel en espais públics en el territori espanyol, aquesta necessitat de respecte i integració a la nostra cultura i societat, i així deixar molt clara la nostra voluntat de conservar una societat construïda sota els fonaments del respecte i la dignitat humanes.

Que el vel no tapi mai més la seva veu ni la seva llibertat.

dijous, 10 de juny de 2010

1er Concurs de Relats - Què és per a tu el canvi? -


El passat 30 de maig Ciu va cel.lebrar entre molts militants i simpatitzants el seu dia de festa a Vic, en un ambient molt familiar, optimista i positiu, i en el que es respirava aquesta il.lusió pel canvi que entre tots i totes volem fer i farem possible. Perquè volem el canvi. Perquè estimem Catalunya.

Durant la setmana prèvia a aquesta cita tan esperada i tan especial per tots els qui formem part d'aquesta gran il.lusió per aquest projecte de canvi i treball tan important i vital pel pais, es va convocar des de la Sectorial de Noves Tecnologies i Societat de la Informació de CDC, el Primer Concurs de Relats curts, obert a la participació de tots els militants i simpatitzants que volguéssin fer la seva aportació personal a la pregunta que es formulava per a tal esdeveniment. Què és per a tu el Canvi? obria doncs la primera convocatòria i l'ocasió d'expressar així el pensament i la visió del canvi per als participants d'aquest concurs.

Dels microrelats presentats s'en concedirien dues categories de premis: el Premi Canvi! (premi al millor microrelat, quant a forma i contingut) i el Premi Tweet (premi a la brevetat), els quals podrien optar a guanyar un llibre dedicat personalment per l'autor o protagonista del mateix. Llibres com els volums de memòries del President Pujol, La màscara del Rei Artur, o bé el llibre de Barcelona de Xavier Trias.

Per a mi, guanyadora del Premi Canvi, ha estat sincerament una sorpresa, una molt agradable sorpresa, i m'ha fet una il.lusió molt i molt especial, tenint en compte que milito al partit des de fa ben poquet (tot i que simpatitzo des que vaig començar a votar als 18 anys) i per tant, la meva recent participació i entrega, motivada fonamentalment per la situació actual que pateix Catalunya, d'ésser governada i gestionada de la pitjor manera que ho podia estar, ha resultat i esta resultant tota una experiència molt positiva i enriquidora, sobretot per aquest clima d'il.lusió per començar i construir que es respira, perquè és un plaer treballar amb un equip de gent que s'estima el país i que està plè d'energia i ganes de treballar desinteressadament, per aquest canvi, el canvi que Catalunya necessita i que els catalans demanem.

Els dos microrelats doncs, reflecteixen una mateixa visió expressada de diferent manera, però que en definitiva venen a dir el mateix: Catalunya ha de recuperar el camí perdut durant aquests anys i recuperar l'ànima i respecte per a reconstruir-se i recuperar tot el prestigi que es va guanyar anys enrera amb Ciu.
S'ha pogut provar una alternativa, dues vegades, i no ha funcionat, per tant, ara és hora que torni Ciu i que torni la feina ben feta. Pels catalans. Per Catalunya.


Categoria "Premi Canvi!": Marta Monturiol i Huélamo (Molins de Rei)


Canvi és obrir-se a nous reptes, recuperar l'ànima de Catalunya, la fortalesa, el respecte, la dignitat, l'orgull, el sentiment de país, l'esperança, la il.lusió.. recuperar tot el que es va construir temps enrere i que hem perdut pel camí del desgovern, la incompetència i la inaptitud. Canvi és reconstruir Catalunya des de dins, reenfortir-la i reconstruir-la des de l'arrel fins al cim, pel camí de la feina ben feta, pel mateix camí de força que ciu ha construït i preparat per a aixecar el vol.


Categoria "Premi Tweet": David Frigola (Figueres)
 
El canvi és reempendre el camí perdut de Catalunya, el canvi és que la il·lusió torni al cor dels catalans, el canvi és que Catalunyi s’alci i albiri nous horitzons, el canvi és que la llum del sol ens escalfi el rostre i il·lumini les nostres valls i pobles, ciutats i planes, el canvi és que l’esperança d’un pròsper futur enterri anys de grisor i frustració, el canvi és que els catalans anem units a una i fem història altra vegada!
 
 
http://diadeciu.blogspot.com/search/label/concurs


divendres, 4 de juny de 2010

Adéu, Espanya?


 Després d'aquest excel.lent primer reportatge de TV3, enmarcat dins del nou programa de documentals anomenat "Sense ficció", i en el qual Dolors Genovès ha dirigit amb una indiscutible professionalitat i rigor periodístic un magnífic i acurat treball de profund análisi sobre la comparativa entre la realitat de Catalunya amb la de Groenlàndia, Escòcia i Quebec, tinc la sensació que tots els telespectadors hem reaccionat i, ens hem parat a pensar i reflexionar sobre aquest estudi de gran qualitat i, perquè no dir-ho de repercussió social sense precedents.

Llegeixo per les xarxes socials just acabat el programa un allau de comentaris de tot tipus, i un seguit de reaccions positives, com era d'esperar, i d'orgull identitari general. La prova evident que tots volem escoltar i parlar-ne del tema. Volem saber. Volem opinar.

La clau però, del missatge del reportatge, l'essència en definitiva del reportatge, no és la raó de la Independència sols pel fet identitari, pel sentiment diriem (que és en major part l'argument base del moviment o causa per la que es mou la gent que n'està a favor de la independència) sinó que la raó del reportatge en sí està, per una banda, en la necessitat de la independència per la constatació i demostració històrica de la manca d'encaix de les relacions entre Espanya i Catalunya a nivell polític, i per tant, en la dificultat d'assolir un progrés econòmic, industrial, social, etc, que tindria la seva repercussió en una millora del BENESTAR de la societat catalana en tots els àmbits en cas d'assolir aquesta sobirania i autodeterminació; i, per altra banda, la dura realitat de Catalunya en comparació amb els altres casos, en el sentit que el tema de la independència esdevé una qüestió gens acceptada per l'Estat Espanyol (això ja ho sabem tots) fins al punt d'acollir-se a la Constitució per la via de l'"amenaça" de les forces de l'Estat per tal de protegir la unitat d'Espanya.
Aquest punt, contrasta de plè amb els casos de Groenlàndia, Quèbec o Escòcia, on, malgrat els llargs processos democràtics soferts sempre s'ha contemplat l'existència d'aquesta possibilitat, la de la independència, entenent que democràticament cal acceptar la voluntat que decideixi el poble.

Molt a fer tenim encara en aquest aspecte, i molt complicat ho tindrem aqui per a seguir endavant amb aquest objectiu tan llunyà i fins i tot gens possible per molts, com és la Independència de Catalunya.
Com bé diu Dolors Genovès, hem de perdre la por de parlar del tema, la por a la paraula Independència que tenen molts polítics catalans, i hem de treballar molt i bé, per a que la democràcia triomfi sobre aquestes restriccions i obstacles.

Treballar no per a convèncer a tothom que sigui independent i que voti que sí, no, no es tracta d'això ni dels missatges populistes de les consultes per acaparar vots i prou. Si s'expliquen les coses amb el rigor amb el que s'explica al reportatge de Dolors Genovès i es treballa per afrontar el tema des d'un debat més madur, més treballat, més aprofundit..., la gent escoltarà i entendrà millor perquè Catalunya no ha de tenir por a la independència, i perquè això ha d'arribar algun dia.

Aquestes xifres tan clares en les que queden paleses la paulatina reducció de la dependència empresarial de Catalunya vers Espanya en detriment d'una cada vegada major presència en els mercats internacionals, la cada vegada major obertura a l'exterior, etc., Catalunya té una històrica tradició industrial i empresarial que cal aprofitar i potenciar, tenim escoles catalanes de prestigi, tenim una creació de riquesa superior a la mitjana espanyola, i per tant, tenim els factors i elements necessaris per a afrontar la independència d'un país amb uns organismes propis més eficients i àgils, com per exemple una Seguretat Social catalana (les nostres cotitzacions superiors a les espanyoles ho permetrien), i molts més canvis estructurals que permetrien per tant, una millora considerable del benestar de la societat catalana.

Cal treballar doncs, per a explicar perquè Catalunya pot ser independent, explicar perquè és viable econòmicament, i perquè seria la millor opció per Catalunya i els qui viuen i treballen a Catalunya.
Sense convertir-se, però, en fals eslògan partidista ni populista; sense pretendre enganyar l'electorat amb falses promeses i enganys que només afavoririen una cada vegada major desafecció; cal treballar de debò  i parlar-ne sense por, treballar per a que tots els catalans estiguem units i participem més i millor en aquesta decisió. Perquè és una decisió que ens correspòn a nosaltres. És la nostra decisió i la de ningú més.
















ODA A ESPANYA


Escolta, Espanya, – la veu d’un fill


que et parla en llengua – no castellana:


parlo en la llengua – que m’ha donat


la terra aspra:


en’questa llengua – pocs t’han parlat;


en l’altra, massa.






T’han parlat massa – dels saguntins


i dels que per la pàtria moren:


les teves glòries – i els teus records,


records i glòries – només de morts:


has viscut trista.






Jo vull parlar-te – molt altrament.


Per què vessar la sang inútil?


Dins de les venes – vida és la sang,


vida pels d’ara – i pels que vindran:


vessada és morta.






Massa pensaves – en ton honor


i massa poc en el teu viure:


tràgica duies – a morts els fills,


te satisfeies – d’honres mortals,


i eren tes festes – els funerals,


oh trista Espanya!






Jo he vist els barcos – marxar replens


dels fills que duies – a que morissin:


somrients marxaven – cap a l’atzar;


i tu cantaves – vora del mar


com una folla.






On són els barcos. – On són els fills?


Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:


tot ho perderes, – no tens ningú.


Espanya, Espanya, – retorna en tu,


arrenca el plor de mare!






Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;


que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;


pensa en la vida que tens entorn:


aixeca el front,


somriu als set colors que hi ha en els núvols.






On ets, Espanya? – no et veig enlloc.


No sents la meva veu atronadora?


No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?


Has desaprès d’entendre an els teus fills?


Adéu, Espanya!


1898

--------------------------------------------------------------------------------

Joan MARAGALL, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970.

dimecres, 26 de maig de 2010

Una d'Economia: La nova Ortodoxia i l'Estat del Benestar

Aquest nou post el dec a la docssession sobre COHESIÓ de la que va parlar ahir Artur Mas. Aquesta iniciativa tan interessant de ciu, té lloc cada dimarts, i des de fa unes quatre setmanes, a l’espai Canvi de l’Edifici Imagina de Barcelona, on s’obren unes sessions de diàlegs orientats al canvi (docsession) en les quals es pretén detectar el problema del tema que es planteja (atur, sostenibilitat, valors, cohesió, institucions, etc) i a partir d’aquí trobar o plantejar les idees que proposa ciu per a fer possible aquest canvi.

El format d’aquestes sessions són força atractives i fresques, dinàmiques i participatives, tant pels ponents que participen amb la seva aportació personal o professional, com pel torn de preguntes obert als assistents a la docsession, un cop Artur Mas fa el seu discurs i visió sobre el tema a tractar.
La sessió d’ahir, sobre COHESIÖ, girava entorn de L’estat del Benestar, i per tant, tocava un tema fonamental per a mi com a Economista i de la que, en la meva etapa d’estudiant d’Econòmiques a la UB vaig manifestar un especial interès per aprendre’n i aprofundir.

En una assignatura de la carrera, Economia Laboral, i ja finalitzant-la, vaig tenir l’ocasió d’escriure i analitzar un text referent a l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.
Per no extendre’m massa i evitar així un post excessivament llarg i espès d’economia que podrien provocar un comprensible desinterès per llegir-ho per molts seguidors del meu bloc, he preferit reproduir de manera més resumida i amb les idees fonamentals del tema de l’Estat del Benestar, un dels nombrosos comentaris de text que vaig realitzar a la facultat per aquesta assignatura que, de manera molt sintetizada i crec que clara, explica i diferencia aquestes dues postures econòmiques predominants: La postura Ortodoxa i la de l’Estat del Benestar.

Personalment aquesta assignatura (com totes les altres de la carrera) va aportar-me molta satisfacció i enriquiment personal com a alumne i una molt interessant formació com a economista, sobretot per permetre’m ampliar la meva capacitat, visió i perspectiva de totes les coses, del funcionament de l’economia en general, i així arribar a tenir el meu propi criteri i argument a l’hora d’opinar o analitzar qüestions referents als meus estudis..
Aquests análisis de textos d’autors eren la millor manera de créixer i aprendre el que estudiava, sense cap mena de dubte.

El text de referència, d’on parteix la meva análisi i opinió, corresponen als autors Juan Torres López y Antonio Montero Soler, de la Universidad de Málaga, i us adjunto el link a on podeu llegir, en cas d’interessar-vos, el text complet sobre el tema que ells plantegen de l’Estat del Benestar i el Consens de Washington.

“Trabajo, empleo y desempleo en la teoría económica: la nueva ortodoxia”
http://www.fundacionsistema.com/media//PDF/Ppios3_Torres-Montero.pdf

El text de l’autor pretén exposar i analitzar les característiques i conseqúències que sobre el mercat i les polítiques laborals ha tingut l’evolució de la nova ortodoxia econòmica, mitjançant un recorregut històric sobre els diversos enfocaments teòrics esdevinguts en l’anàlisi econòmic i els efectes que les diverses postures i mesures econòmiques hagin pogut causar sobre el benestar social.
En aquest sentit, l’autor pretén arribar a l’origen o raonament del que es coneix avui dia com a Nova Ortodoxia o Consens de Washington fent una detallada explicació i anàlisi sobre les diferents formes en les que s’ha abordat les qüestions relatives al mercat de treball, la ocupació i la desocupació al llarg de la història.

Així doncs, l’autor exposa tal trajectòria començant per l’origen de l’economia, en efecte, l’Economia Clàssica, i es deté en cada esglaó teòric posterior, definint les diferències entre les diverses tesis i postures sorgides al llarg de l’història; en efecte, segueix amb el Marginalisme, el Model Neoclàssic i el capital humà, la reformulació neokeynesiana, el Model de Síntesi, l’Institucionalisme i els models recents del marxisme, fins a arribar a l’actual Nova Ortodoxia.

Destaca del text, per tant, les seves impressions i conclusions sobre l’actual postura, la qual arriba a qüestionar en ocasions per la seva demostrada escassetat empírica de les teories explicatives de la mateixa, així com per la marcada connotació de manca d’ètica econòmica i d’equitat en les argumentacions i conclusions ortodoxes.

L’autor planteja la nova postura des dels seus orígens, en l’anomenat “Consens de Washington”, on les propostes es van dissenyar al gust i parè de les grans potències i poders econòmics i polítics mundials, segons l’autor. Les propostes contemplaven les següents mesures:

-La recerca d’estabilitat macroeconòmica general

-L’enfortiment del mercat i la competència perfecta, així com el mercat exterior i afavorir una major obertura exterior per tal de facilitar una major liberalització de les relacions econòmiques.

-La presumpció de no existència de Trade-Off entre el creixement actual i el futur.

Tot això es tradueix en una mínima o quasi bé nul.la intervenció del govern en tots els afers econòmics, considerant l’eficiència com a objectiu primordial, encara que això suposi l’exclusió de tot tipus de consideracions ètiques en l’anàlisi econòmic.
Així doncs, es tracta d’assolir una major flexibilització de preus i salaris en el mercat laboral, fomentant estratègies de fiscalitat competitiva i un progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar.

Les diferències que, en l’anàlisi del mercat de treball, presenta aquesta postura ortodoxa respecte les postures teòriques analitzades al llarg dels darrers anys són bàsicament les que es descriuen tot seguit:

-Es passa d’un macro anàlisi a un microanàlisi econòmic, és a dir, la contemplació dels problemes del mercat de treball es fa ara des de la perspectiva del comportament individual.

-Hi ha un procés de desnaturalització del treball. Això significa fer desaparèixer la consideració tradicional del teball com a com a factor de producció per a convertir-lo en una manifestació més del capital. Desapareix el treball com a categoría econòmica.

-Es considera que la desocupació és natural i l’atur voluntari. El nivell d’ocupació passa a ser una constant i no una variable sobre la qual cal tractar d’incidir a través dels instruments de regulació econòmica. Això porta a renunciar a la plena ocupació a través de la regulació agregada que fomenta el creixement i la creació de l’activitat econòmica.
La desocupació s’enten ara com un defectuós funcionament del mercat de treball i, per tant, això implica que la desocupació ja no és una qüestió a resoldre per les institucions públiques sino que és sobretot un assumpte a resoldre pels individus.

-Per últim, s’evidencia una mancança emprírica. Tot el que suposa un problema per al mercat de treball és conseqüència de la seva poca flexibilitat. El mercat ha de ser completament flexible.

La realitat és que la postura amb major evidència empírica és just el contrari del que propugna la ortodoxia dominant. En efecte, cada escenari laboral respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.
L’impacte normatiu de les noves polítiques laborals tenen com a efecte la desaparició paulatina de la plena ocupació com a principal objectiu de l’agenda macroeconòmica. Canvia la percepció de les polítiques macro orientades a generar creixement i ocupació i es procura un major acoplament de l’oferta de treball amb la demanda realment existent però sense que això afecti a les condicions agregades.
Aquestes mesures posen en dubte, segons l’autor, les capacitats d’ajust de les noves polítiques Ortodoxes, en tant en quant s’obtenen resultats ambivalents i s’apliquen mesures que poden comportat un increment de la desigualtat i la pobresa.

Cal afegir, a més a més, la errònia concepció del salari que des de la postura ortodoxa es contempla, en afirmar que aquest suposa un problema a la flexibilitat del mercat de treball, quan el problema real és com poder garantir que els treballadors puguin desposar d’un ingrés salarial adequat a les seves necessitats socials.

La conclusió de l’autor és bastant frustrant doncs, en el sentit que aquest panorama deixa entreveure les insuficients aportacions actuals de l’Economia a l’estudi del mercat de treball, dificultant contemplar la seva naturalesa des d’una visió més àmplia i global del problema.

Aquestes limitacions, tanmateix, assenyalen els nous reptes que l’anàlisi econòmic té al capdavant per tal de comprendre i explicar el problema del treball, superant aquesta visió fragmentària i estreta utilitzada actualment de manera més general.
Segons l’autor, no té sentit la despreocupació de l’economia del problema del benestar dels treballadors o de la societat en general a l’hora d’afrontar el problema de la desocupació.

Com a conclusió afirma que l’evaluació del conjunt del saber de l’anáisi econòmic en el camp del treball mostra l’existència de poques certeses i moltes incerteses.

L’autor finalitza amb la sentència del gran economista Joseph Stiglitz, puntualitzant l’existent domini dels interessos comercials i financers en les polítiques econòmiques generals de molts països, quedant sotmesa a aquesta la politica laboral.


Opinió Personal:

Aquest text m’ha impressionat força per la sorprenent i polémica visió de l’Economia per part de la nova ortodoxia econòmica.

Tot i ésser conscient de les actuals dues postures dominants en la teoria econòmica, la de l’Estat del Benestar per una banda, i la de la nova Ortodòxia per l’altra, desconeixia en part les conseqüències que sobre el mercat de treball podia tenir l’aplicació de polítiques econòmiques fonamentades en la segona postura, la del Consens de Washington.

Al començament del text la lectura es fa un pèl lenta i pesada en tant en quan l’autor fa un resum històric de les diferents postures econòmiques que s’han anat produint en el camp de l’anàlisi del mercat de treball, de manera que és simplement una lectura tèòrica i a mode de recordatori general, però força justificada i útil per tal d’entendre millor un cop s’arriba a l’anàlisi de la nova ortodoxia.

Mentre en certs països europeus es té la plena ocupació com a principal objectiu en l’agenda macroeconòmica, justificada per la defensa i millora de l’Estat del Benestar (com el model suec estudiat en anteriors textos) en d’altres, essent dominant en la majoria de països avançats i sobretot americans, la plena ocupació deixa de ser l’objectiu primordial, deixant pas a una nova concepció del treball pobre en voluntat de millora de les necessitats socials dels treballadors per tal d’afavorir una suposada major flexibilitat “natural” del mercat laboral.

Em sorprèn l’afirmació per la qual es considera responsabilitat del propi individu el resoldre el problema de la desocupació, però sobretot em sorprèn aquesta prioritària recerca de l’eficiència a qualsevol preu, i dic a qualsevol preu perquè això suposa acceptar l’exclusió de l’ètica econòmica.
En aquest sentit, si es viola el principi ètic, l’economia no compleix o no aporta una funció positiva al desenvolupament i creixement social, en el sentit que una societat sense ètica econòmica pot raure en la corrupció i la desigualtat a llarg termini.

Per altra banda, hi ha una evidència empírica que manca en aquestes teories ortodoxes, de manera que això provoca un retrocediment i resultats ambivalents qüestionables, provocant una desconfiança del sistema i una clara postura basada en interessos polítics, comercials financers, per damunt del benestar de la societat.
Amb l’aplicació de les mesures ortodoxes, l’economia actual es trobarà amb una incapacitat i ineficient resposta als problemes del mercat laboral a llarg termini, en no disposar d’una voluntat política de comprensió i major visió global que requereix la problemàtica del mercat laboral.

Cal defensar aquesta realitat que requereix la nostra societat actual, d’aplicar les mesures econòmiques adients a cada cada escenari laboral corresponent, donat que es respòn d’una manera diferent i unes mateixes mesures normatives exerceixen un efecte molt desigual depenent de quines siguin les condicions institucionals, econòmiques o temporals de cada país.
Al mateix temps, és necessari impulsar i procurar una major expansió de les teories de l’Estat de Benestar, si més no defensar una postura econòmica més assentada en argumentacions empíriques que permetin aplicar mesures econòmiques eficients però al mateix temps ètiques, justes i que vetllin per la equitat i el benestar de tots.

Sols amb unes aportacions econòmiques que vetllin pel benestar de tots i que impulsin un creixement econòmic igualitari afavoriran un major avanç i creixement de les societats i, en efecte, la creença en la compatibilitat entre l’eficiència econòmica i creixement continuat.


Si ciu aposta doncs, per l’Estat del Benestar, ha d’apostar per totes aquestes aportacions econòmiques indicades que tenen com a objectiu vetllar per la seva existència i efectivitat. El Benestar dels Drets Socials de què parlava i defensava a la darrera docsession Artur Mas, reflecteix sens dubte aquesta voluntat del partit per fer-ho i, per tant, cel.lebro personalment que ciu aposti per impulsar aquest creixement econòmic basat en la igualtat d’oportunitats, perquè igualtat d’oportunitats és garantia d’ una major cohesió social, i una major Cohesió social és dir que sí a l’Estat del Benestar.

Aquest Sí a l’Estat del Benestar és doncs un sí al CANVI.

dimarts, 11 de maig de 2010

Sobre "La Màscara del Rei Artur"


El llibre de Pilar Rahola arriba en el moment idoni per a Ciu i, per suposat, per Artur Mas. Moment idoni perquè ara Ciu s’ha enfortit, reafirmat i unit des de l’oposició, aprenent una nova manera de fer política, actuant i treballant fora del govern de la Generalitat, i consolidant-se encara amb més força com a la millor alternativa per al canvi que necessita Catalunya.

La Màscara del Rei Artur esdevé, en aquest sentit, l’oportunitat per al President de Ciu de mostrar la seva veritable persona, el seu perfil humà vist des de la perspectiva d’una Pilar Rahola clarament objectiva i analítica. D’aquesta manera es pretén mostrar l’autèntica personalitat del líder de Ciu i trencar amb els falsos estereotips i llegendes urbanes sorgits al voltant de la seva personalitat i imatge, que han perjudicat de manera significativa la seva reputació popular.

La mirada crítica de l’autora, mostra el seu testimoni com a acompanyant que és durant uns mesos a l’Artur en el seu dia a dia, participant per tant com a espectadora de la seva tasca política, de la relació amb els membres del partit, de la seva particular visió de la familia, etc. Per la Pilar Rahola doncs, convertir-se, en definitiva, en la seva ombra durant un breu periode de temps, li permetrà descobrir l’Artur com a persona en el seu sentit més ampli, amb els seus valors, els seus principis, les seves inquietuts, …, però al mateix temps, i paral.lelament al relat i redescobriment de la seva persona, anem descobrint també la història de la Convergència del Postpujolisme i molts aspectes del partit, força interessants, que també esdevenen oportunes per a confirmar o desmentir certs tòpics o rumors sorgits darrera la nova etapa de Ciu.

Al meu parer, trobo que un llibre com aquest era necessari, si més no, que d’alguna manera la gent descobrís el veritable Artur Mas, el seu veritable perfil humà, la seva personalitat tan diferent i totalment oposada a la que la televisió i l’humor televisiu han fet d’ell errònia i incomprensiblement; i sobretot, que és el que de manera significativa es desprèn en el llibre, que la gent descobrís la seva gran qualitat com a persona i els seus grans valors.

Els valors, quelcom tan important en els nostres dies, recuperar-los, i fonamental veure’ls reflectits en una figura política com ara el President de la Generalitat, és un tret que cal considerar en la seva persona si el que volen els catalans és una Catalunya forta, cohesionada, unida i sempre, sempre, RESPECTADA.
Els valors i els principis, la qualitat de la persona, l’ànima tan important en els catalans i que Ciu defineix com la part que cal reanimar i reenfortir, l’ànima que representa el nostre tarannà com a catalans: la nostra força, l’orgull, l’esperit de fer la feina ben feta, d’estimar el nostre ofici, de treballar i treballar, de creure en tots nosaltres i de no perdre el vol, etc, etc, l’ànima és l’espina dorsal, és el motor, la força que cal tenir representada en aquesta figura política, si volem trobar el camí i veure el futur de Catalunya amb un govern amb projecte de país.

La Màscara del Rei Artur, és una interessant petita intrahistòria de la política catalana, és una visió més propera i directa de la política. La visió crítica i analítica del llibre de Pilar Rahola aporta una interessant i profunda reflexió, una proximitat i profunditat sobre una important etapa de Ciu en el que s’evidencia que s’han refet i superat a sí mateixos, governant des de l’oposició per primer cop, i per tant, redescobrint-se com a partit, la qual cosa els ha permès enfortir-se per dins i regenerar-se i preparar-se per aixecar el vol.

Per això cal que tothom sàpiga qui és Artur Mas, qui és el líder de Ciu, i perquè és ell el candidat. Endinsant-nos en la lectura del llibre descobrirem que tenim el millor candidat possible per a aixecar Catalunya. Sense cap mena de dubte.

dimarts, 27 d’abril de 2010

Camí a Montserrat

Recordo cada any en un dia com el d’avui, 27 d’abril, dia de la nostra Mare de Déu de Montserrat, aquell any que vaig decidir sense pensar-m’ho dos cops, fer una caminada organitzada cap a la nostra muntanya sagrada i màgica, la nostra muntanya de Montserrat.
I ho recordo sempre amb un sentiment especial, aquell sentiment de molts dels catalans que veritablement sentim aquest racó de catalunya com un espai especial de retrobada i unió de tots nosaltres, en el que el passat, present i el futur de la nostra història es fusionen i esdevenen la raó de ser i sentir Catalunya com la sentim i estimem.

Recordo que quan els meus amics de Castellbisbal (jo sóc de Molins de Rei) em van parlar de la caminada que hi havia organtizada aleshores quan jo tenia recordo uns vint-i-set anys (o sigui deu fer uns vuit anys més o menys) per part d’una agrupació o associació de veïns del poble, jo de seguida em vaig interessar pels detalls i vaig expressar la meva especial il.lusió i voluntat d’afegir-me a aquesta caminada de la que sí que n’havia sentit parlar alguna vegada. Pensaba aleshores –deu ser maco això d’anar caminant a Montserrat per la nit i veure despuntar el dia.., quina cosa més bonica.., i a Montserrat, en arribar-hi, anar a veure la Moreneta..- em deia jo a mi mateixa.

La veritat és que va resultar una experiencia certament espiritual i de comunió amb tot el que representava, com a catalana de cor i sentiment que sóc, caminar tota la nit, durant gairebé 9 hores seguides, fent tan sols 3 aturades, dues curtes, de 15 minuts, i una d’important, de mitja hora si no recordo malament, per a menjar una mica del que portàvem a sobre (entrepans, begudes) i descansar i recuperar forces per fer el tram final. El més dur i difícil. Pujar la muntanya de baix fins a dalt, fins arribar a la plaça, a on recordo vaig arribar desmuntada i feta pols. Això sí, amb un sentiment de pau i felicitat a dins meu, de satisfacció i d’orgull d’haver “peregrinat” durant hores per veure la Mare de Déu de Montserrat. La nostra Mare de Déu. Quina sensació de pau tan gran que vaig sentir… res igual havia sentit abans.

I ara potser semblarà una cosa exagerada, però si algú que senti la seva catalanitat i la seva profunda estima per la muntanya de Montserrat ha tingut mai l’oportunitat de fer aquesta caminada tan simple i alhora especial, segur que entendrà tot el que estic dient.

Era com una sensació d’haver purificat la meva ànima, d’haver deixat enrere els “pecats”, és a dir, com si el fet de peregrinar la muntanya m’hagués dotat d’una certa protecció i cura.., és tot el que vaig sentir i així ho explico..
I més enllà de les creences religioses i no religioses que pugui un tenir sobre certs aspectes que s’en deriven d’una vivència d’aquest tipus, està l’espiritualitat i la profunditat interior, sentida i viscuda per una experiència de tanta riquesa i amor com aquesta.

La veritat és que aquesta caminada a peu a Montserrat és una de les coses de les que més orgullosa em sento d’haver fet com a catalana, però també com a persona.
He tingut ocasió de realitzat més caminades, excursions i “trekkings” en altres indrets de Catalunya i fora de Catalunya, (m’agrada molt les excursions i el contacte amb la natura, sentir-la de ben a prop..) i cap d’aquestes és comparable a tota la majestuositat i tota la riquesa d’emocions i sentiments que vaig viure caminant cap a Montserrat.

És tota una sèrie de factors, elements, sentiments i creences personals el que dóna forma i contingut a una experiència d’aquestes característiques, és quelcom personal que no pot ser valorat o jutjat per algú que no senti o entengui Montserrat i tot el que l’envolta tal i com ho entenem i sentim molts catalans.

És quelcom que he volgut compartir-ho en el meu bloc, perquè avui, dia de la Nostra Mare de Déu de Montserrat, és un bon dia per a recordar a Catalunya, que tenim entre nosaltres un indret màgic i especial que hem de protegir i estimar.

Cal seguir protegint i estimant Montserrat com fins ara hem fet els catalans, perquè tots sabem prou bé que aquesta muntanya és per a nosaltres un símbol, un sentiment, una història molt nostra.

Montserrat, el Virolai, totes dues van de la mà.. una posa l’element, la natura, i l’altra posa la seva veu i missatge…


Per això us deixo aquí aquestes imatges de Montserrat i la seva veu, el Virolai, per retre avui homenatge a la nostra muntanya, a la nostra Mare de Déu de Montserrat.. va per tots vosaltres, per tots els catalans que tan estimem la muntanya, que tant estimem Catalunya..