MAJORIA ABSOLUTA

La recta final de campanya no prometia ser tan tensa i moguda. Esperàvem segur tota mena d'"atacs" politics des d'España per la via de l'argument, i sentir les barbaritats i mentides a les quals malauradament ja ens tenen acostumats aqui a Catalunya. El que no esperàvem però, era aquesta guerra bruta, aquesta jugada tan denunciable i reprovable, on el protagonisme mediàtic del que pretén ser considerat com a periodisme, irromp de la manera més irrespectuosa i desconsiderada amb la campanya electoral catalana.

A banda d'esdevenir, en primer lloc, una falta de respecte pel veritable periodisme de qualitat i lliure d'influències polítiques (si és que encara en queden) el que sens dubte representa tot això, és una preocupant similitud amb les formes polítiques i periodistiques del passat, on la persecució a allò que representava un "perill" per la unidad nacional, havia de ser impugnat, atacat i calumniat sense més limits que aquells que afavorissin la divisió i crispació social. Aixi s'evitava i es dispersava la unió i força del poble.

L'objectiu de les publicacions d'aquests suposats informes del diari El Mundo en aquesta recta final de campanya no és altre que, precisament, dividir i confrontar aquesta pinya i uníó dels catalans vers l'objectiu comú de plena sobirania que pretenen bloquejar i impedir com sigui.

En resum, no és altre que l'habitual intent de fer creure com a informació el que és calúmnia i acusacions sense proves ni fonaments, i esgerrar l'equilibri democràtic i pacífic d'aquest procés tan històric que estem vivint els catalans amb tanta il.lusió i esperança.

Alimentar la confusió i la incertesa és el que es pretén a fora de Catalunya, saben la importància dels esdeveniments actuals, de la campanya tan decisiva i excepcional que vivim aquests dies, i l'aval i complicitat internacional i europeu que ens recolza en cas d'obtenir el resultat desitjat i necessari per a confirmar i guanyar tota la credibilitat d'aquest procés: la independència, l'Estat Propi dins Europa, la plena sobirania.

Es tracta sencillament de corroborar i reafirmar el que la gent va expressar al carrer l'11s. Ara toca expressar-ho a les urnes clarament, amb una sòlida i inqüestionable majoria absoluta, sense pors, sense dubtes, i amb la convicció que la figura d'un lider que ens representi i condueixi el procés no trobi cap obstacle, cap, tant a nivel nacional com a casa nostra.

Un lider impecable en formes, en qualitat politica i en inqüestionable credibilitat i respecte. Que porti el procés de manera pacífica i assenyada, però amb radicalitat democràtica i fent les coses ben fetes.

El més sorprenent i trist de les conseqüències d'aquestes dures i polémiques acusacions, no és el fet del que diguin a Madrid, que torno a dir que malauradament ja hi estem acostumats, per bé que sí el com i que n'és el motiu d'aquestes linies, sinó la trista i pobre reacció de la resta de partits catalans (que no els centralistes i espanolistes, amb els que sí és previsible aqueste reaccions) que com va expressar el President Pujol, van "veure el cel obert" i es van mostrar incomprensiblement crítics i irrespectuosos amb els atacs al seu President, al President del seu pais.

Un President català atacat pel centralisme espanyol més qüestionable i sense cap credibilitat ni proves, mereix un suport i respecte digne de qui defensa les institucions i personalitats del propi pais, per damunt d' aquells qui l'únic objectiu rau crispar i atacar Catalunya, molt subtilment, sí, però estimulant la divisió i confrontació entre els catalans, a base de fomentar polémiques i falses acusacions. Encara no han après alguns partits? encara han de caure en el joc brut que sols saben fer aquells qui la paraula democràcia és quelcom que els hi va gran i que entenen a la seva manera?

És força desconcertant que la majoria de partits sobiranistes no hagin donat ple suport al President Mas, conscients que l'excepcionalitat del moment requereix posicionar l'objectiu comú per damunt de la ideologia de partits.

Es tracta d'unes eleccions plebiscitàries, i per les formes i el decurs dels darrers debats, sembla que a la majoria de partits només els preocupa la seva posició en el rànking. Nomes val guanyar, i utilitzant per aconseguir-ho la crisi com a pretext per enderrocar Mas.

Sembla que no acaben o no volen entendre que estem en aquestes eleccions per una única raó i que tot el que ve després ja ho tornarem a triar democràticament, ja en un escenari de llibertat per a Catalunya.

Cal reservar la ideologia o discrepàncies, que són totes molt respectables i necessàries, per a un escenari electoral ja plantejat per un altre objectiu diferent.

La gent que voti ara excepcionalment en Mas i per primer cop, saben que són vots excepcionals i per un moment històric que probablement no tornem a viure si no ho enfoquem amb el mateix esperit d'unitat catalana i il.lusió expressades a la manifestació de l'11s. La gent no ha de renunciar a les seves idees per aquest vot prestat. Ara més que mai hem d'estar junts, i ser conscients que tenim nosaltres la clau del futur de Catalunya i per això no podem defallir ni dubtar del nostre objectiu. Aquest vot ha de ser la resposta més contundent d'unitat i força. Hem de fer pinya!!

El President s'ha compromès a portar aquest procés fins al final, sense fer ni un pas enrera, s'ha posat al costat del poble, hipotecant la seva carrera política, i per això ara el poble ha d'estar al seu costat, hem d'acompanyar-lo en aquest cami que ja ens va afvertir seria "molt dur i amb molts obstacles, però que tot era possible" i que ho hem de fer amb "grans majories, voluntat i capacitat de resistència".

Aquestes difamacions han estat només la primera pedra, i per tant, ens hem de mantenir units nosaltres,  i saber afrontar junts aquestes dificultats i obstacles que miraran de dividir-nos  a la més mínima.

Tenim el privilegi, l'honor, la sort, de poder votar en aquestes eleccions històriques al parlament de Catalunya. Nosaltres decidim. Tenim tot el dret a decidir el nostre futur, i el dia 25N ho farem tots junts i amb un únic objectiu: Majoria Absoluta. Fem-ho possible!

#totsambelpresident

Marta Monturiol

Més a prop del Somni

Hi ha certes dates a la vida, moments, esdeveniments, que sempre queden gravades en el més profund dels nostres records, dels nostres sentiments, i que guanyen un valor afegit i molt valuós, quan tenen un fort ressò i reconeixement arreu del món.

Aquests moments, en els que es fa difícil separar la vessant personal de la purament ideològica i política, acaben fusionant-se entre si mateixes, com a resultat d'una llarga i constant evolució del sentiment de pertanyença a una determinada cultura i país.

Les imatges que han donat la volta al món, d'aquest 11 de Setembre de 2012, parlen tant per si soles, i transmeten tanta força, tants sentiments, tantes il.lusions i tanta lluita històrica amb un civisme i festivitat exemplars i dignes d'admiració; que enmudeixen i posen en evidència les declaracions o reaccions adverses expressades des del govern central i molts mitjans de comunicació espanyols, que a hores d'ara sembla que no han entès o no volen entendre (com ja és habitual) aquesta claríssima resposta del poble català, al constant i històric tracte despectiu i irrespectuós d'Espanya vers Catalunya i els catalans.

Hi ha moltes coses que com a catalana m'he sentit molt orgullosa de fer i expressar, moltes tradicions i esdeveniments que he volgut presenciar i viure, com a conseqüència de la meva convicció i orgull catalanista, i aquest fort arrelament amb la meva terra i cultura catalanes. Però sens, dubte, la meva participació a la manisfestació independentista d'aquest 11s, ha sigut i serà una fita històrica molt especial i important per a mi.

Una Diada inolvidable, en la que vaig ser molt, molt feliç. Un veritable orgull i una impagable satisfacció viure i veure com un poble surt al carrer, feliç, il.lusionat, i unit per una mateixa causa: Catalunya.

Una diada sense incidents, protagonitzada per un civisme increïble, i en el que es va posar de manifest que els catalans, quan estem units, som realment un poble imparable.

Tanmateix, i reculant en el temps per tal d'entendre a on som avui, vull expressar amb tota sinceritat que sempre he tractat d'entendre Espanya, al llarg de la meva vida, i confesso que he intentat sentir-me espanyola en la mesura del possible, si més no, sentir-me còmoda en aquest Estat al qual per imposició històrica i política he hagut de pertànyer.

He intentat estimar Espanya, apreciar la seva riquesa cultural (que és molta i maca), i "agermanar-me" amb tots els veïns, oferint-los la mà i amistat incondidionals, i la voluntat i creença en una convivència pacifica entre tots possible, però alhora justa i satisfactòria amb les circumstàncies i caracteristiques pròpies d'una cultura tan forta, històrica i rica també, com la catalana.

Els vincles sentimentals que a moltes families catalanes ens ha unit amb Espanya, i que no neguem de cap manera, expliquen aquest exercici de tolerància i respecte dels catalans vers Espanya i els espanyols.

Molts de nosaltres tenim o hem tingut avis de diversos punts de la geografia espanyola, que han donat vida a les actuals generacions catalanes que avui dia estimem tant Catalunya.

Dimarts a la manifestació, recordava especialment el meu avi matern, nascut a Fuentes (Cuenca) i la meva àvia materna, nascuda a Torrevieja (Alicante), com a exemples d'espanyols que van emigrar a Barcelona i van integrar-se cultural i sentimentalment a Catalunya, d'una manera molt especial i  prou important com perquè la meva mare i els seus néts (o sigui jo) fossin profunds i autèntics catalans i patriotes de la seva estimada terra: Catalunya.

El meu avi, respectava i estimava tant Catalunya, que quan vam néixer el meu germà i jo, va fer el gran esforç d'aprendre a parlar català, de superar el complexe de parlar una llengua que no era la "seva" i tenint en compte, els temps que aleshores es vivien, d'una encara dictadura franquista, ja decadent però encara angoixant.

Una època on aprendre a parlar català era de veritables valents.

Aixi doncs, el meu avi va aprendre català amb nosaltres, i aixi amb el temps, va completar la seva integració sentimental amb Catalunya, aprenent per complet la llengua pròpia del pais, i com no, manifestant amb la seva mirada, les seves expressions i algunes declaracions, la seva forta vinculació sentimental amb la terra d'acollida des de feia anys. Sempre ho recordaré amb una tendresa molt especial.

Aquest exemple d'integració d'espanyols emigrants a Catalunya, donant vida a generacions catalanes actuals amb aquesta forta estima i convicció catalanista, és per a mi, el gran triomf i el gran mèrit que Catalunya avui sigui més independentista que mai.

Precisament perquè totes aquestes generacions catalanes actuals (castellanoparlants en una bona majoria) que han conservat aquest vincle emocional amb Espanya, són les que han tractat d'entendre i conviure amb aquesta "doble nacionalitat" i amb la creença de poder conviure pacificament, sense perdre les tradicions, cultura i llengua que volem ser i parlar.

Al contrari dels que volen fer creure a Espanya que a Catalunya s'ens ha educat odiant a Espanya i els espanyols, aqui sóm molt més oberts i tolerants que ells i hem tractat sempre d'entendre'ls i integrar-nos, i sentir-nos catalans i espanyols alhora.

Per tant, aquesta tendència alcista del sentiment independentista, no es més que la suma dels catalans sense vincles familiars amb la resta d'Espanya, amb totes aquestes generacions que si tenen vincles familiars, però que ja no toleren aquest tracte i atac continu d'Espanya cap a Catalunya, tant des del punt de vista ideològic i polític, com, sobretot ara, des del punt de vista econòmic.

És evident que aquest factor, l'econòmic, ha agreujat i accelerat aquesta tendència, i aqui no hi ha argument que demostri el contrari. Salvar el benestar social i econòmic de Catalunya passa, sens dubte, per tenir la  pròpia gestió i control dels recursos.

Em pregunto sovint si els espanyols han fet també aquest exercici de comprensió i empatia amb els catalans, si han tractat d'entendre'ns, ja no dic d'estimar Catalunya, sinó respectar-la i valorar la seva riquesa cultural i respectar la llengua pròpia. La resposta és molt clara i evident, i tot i que segur que en tota la geografia espanyola hi haurà qui entengui o admeti, en part, que Catalunya és i vol ser, està clar que la gran majoria mostra una animadversió exacerbada contra Catalunya i els catalans.

El fet és que els catalans ja n'estem ben farts, sempre hem anat amb el lliri a la mà, i ara el poble ha posat els collons sobre la taula, com diem aqui, i hem volgut deixar ben clar, que volem ser catalans, volem seguir sent catalans, i com que no ens deixen ser-ho a Espanya , ni accepten el que som ni com som, ni la nostra llengua, ni res de res, és el moment doncs de deixar de formar part d'un Estat que no ens vol i no hi cabem.

Som o no serem, aquesta és la qüestió, i aquesta és la nostra raó.

I ara què? és la pregunta que ens fem tots, ara cap a on anem?

Doncs cap al cami que ens ha obert el poble, és la resposta. Una cami ben clar, el de la independència de Catalunya, que requereix el compromis i la valentia de les forces polítiques per portar endavant aquesta plenitud nacional.

Cal entendre ja mateix aquest missatge tan clar i tractar de prioritzar i orientar les decisions i negociacions polítiques cap als interessos de pais i no de partit.

Cal bons gestors, no només bons oradors, i afrontar aquest nou repte, difícil, sí; complicat, molt complicat; però possible i viable amb la unió, majoria, resistència i força de tots els catalans.

Sóm més a prop del somni. Més a prop de la Llibertat.

Visca Catalunya Lliure!!!

Raons per anar a la manifestació: Cites per a la reflexió.

Ja ho deien els nostres intel.lectuals, poetes, escriptors, cantautors, .., catalans i d'altres no catalans, que amb les seves reflexions vull recordar a tots els catalans i catalanes que la història d'un país l'escriu el seu poble i que, per tot el que recordarem i cal recordar ara amb aquestes cites per a la reflexió, hem de ser presents en un moment històric i crucial per a Catalunya, hem d'expressar el que volem, i cridar ben fort qui som, d'on venim i cap a on anem. Som una nació i tenim el dret a decidir.

En aquestes paraules trobarem l'alè i la força que ens cal per a despertar la nostra ànima ferida. Visca Catalunya!

- En la llengua tenim la nostra força. Baltasar Porcel

- La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. Àngel Guimerà

- Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut. Bertold Brecht

- Un país no es perd perquè els que no l'estimen l'ataquen, sinó perquè els que l'estimen no el defensen.    Francesc G

- El seny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies. Francesc Macià

- L'home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany. Fèlix Cucurull

- De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble. Josep Armengou

- La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos. Manuel de Pedrolo

- T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense. Ovidi Montllor

- Qui es quedi a casa quan comenci la batalla,

i deixi la seva lluita als altres,

aquest, haurà d'ésser previsor.

Perquè qui no comparteix la batalla,

compartirà la derrota.

Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la.

Lluita, doncs, per la causa enemiga,

aquell que no lluiti per la pròpia.

Bertolt Brecht


- Algú ha de recordar. Pau Casals

- Lluïm de la nostra cultura en proporció de com ens l'estimem. Francesc G.

- La indiferència i l'absència de dignitat, són la pitjor malaltia de què pot patir una societat. José Saramago

- Els qui manen avui des de Madrid són els mateixos de sempre (els espanyols), tant si porten el collaret de la UCD com si duen el del PSOE, com si fan gala de ser del PP. El seu nacionalisme és exacerbat com en els temps del franquisme, disposat a devorar tot allò que no sigui ell mateix. Sols que ara, aquest nacionalisme exacerbat, és contingut i encobert pel mantell democràtic. Mn. Josep Dalmau

- Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. Antoni Gaudí

- Catalunya no serà feliç ni respectada fins que no es separi d'Espanya. Albert Gobat. Premi Novel de la Pau 1902

- Arriba un moment que globalment ja en tenim el nas ple, de malconviure amb uns veïns que no ens volen tal com som, que ens creuen forasters, que decideixen per nosaltres, i, a més, malament, en contra dels nostres interessos col·lectius com a poble. Mn Josep Dalmau

- La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat. Lluis Maria Xirinacs

- Pitjor que l'opressió és el renunciament. L'espectacle d'un poble ajupit és molt més trist que el d'un poble oprimit. Quan s'ha renunciat, l'opressió cessa, perquè no hi ha res a oprimir. Viure oprimit, és una dolorosa manera de viure. Renunciar, emmotllar-se, és una vergonyosa manera de morir. Antoni Rovira i Virgili

-O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai. Joan Fuster

- El patriota és aquell que estima el seu país, i l'estima prou per no acceptar que es cometi una immoralitat en el seu nom. Janeane Garofalo

- Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. Joan Salvat-Papasseit

-T'adones, company, que hem de sortir al carrer,

junts, tots, com més millor si no volem perdre-ho tot,

t'adones, amic.  Raimon

Sentència de Divorci

He hagut de deixar passar un parell de dies per intentar pair tota aquesta polèmica de la sentència del Tribunal Constitucional, i limitar-me a participar via xarxes socials amb totes les lògiques i raonables reaccions d’indignació i ràbia que hem sentit els catalans per la ferida tan greu que ens ha deixat Espanya.

No ens ve pas tan de nou aquesta important ferida, sobretot perquè sabem prou bé la difícil relació que hem passat sempre en aquest matrimoni de conveniència que ja ha deixat de ser entre Espanya i Catalunya.

Les relacions forçades i de conveniència a la llarga es desgasten, deixen de funcionar, i finalment, es trenquen, donant lloc a un dolorós divorci sense acord mutu.

En aquest cas, surt greument ferida, i humiliada (en paraules del President Pujol) la nostra Catalunya, que ha resultat ser enganyada i utilitzada de la manera més cruel i injusta, com sempre, faltant-li el respecte mitjantçant els mitjans de comunicació amb declaracions catalanòfobes que han anat provocant un progressiu augment de l’odi general d’Espanya vers Catalunya i els catalans, i tot el que feia referència a la nostra simbologia i litúrgia. Però la ferida de guerra que diriem, la ferida que ha trencat definitivament amb aquest matrimoni de conveniència, ha estat una sentència dictada per un Tribunal Constitucional dubtós (4 membres del tribunal amb el mandat caducat), i sens dubte incompetent, perquè ja des del moment que es va decidir a aceptar i tirar endavant un recurs presentat pel Partit Popular (i 5 territoris espanyols i el Defensor del pueblo, que a hores d’ara romanen pendents de deliberar) contra un Estatut referendat pel poble català i seguint el procés democràtic i constitucional establert (aprovació proposta al Parlament de Catalunya, retocat i aprovat al Congrés espanyol, i finalment de nou aprovat a Catalunya en un referèndum) va quedar totalment desacreditada la seva credibilitat i legitimitat.

Malgrat això, partits polítics com el PP i Ciutadans encara es prenen la llibertat d’afirmar la obligatorietat d’acatar la sentència del TC perquè tenim ara sí, un estatut plenament constitucional, i d’aquesta manera, esdevenen uns experts i ultradefensors en matèria constitucional perquè òvbiament això respòn als seus interessos com a partits polítics, que no és altra que vetllar per la “indisoluble unidad de la nación española”, sense importar-lis gens ni mica la veu del poble. En absolut.

Per tant, constitucionals pel que els hi interessa i els hi va bé, ja que la mateixa constitució espanyola ho diu, que la sobirania resideix en el poble, així doncs, on és aquesta sobirania, que se l’han confitat lliurement i s’han limitat a actuar com sempre, creant aquest clima de crispació i perjudicant els interessos dels catalans i de Catalunya. Sempre.

No sé si certament fou un error excloure la participació del PP en la redacció del nou Estatut. Diuen que ara estem pagant car aquest error, perquè aquesta exclusió és la que va donar viu lliure al PP espanyol per recórrer l’Estatut; deixant ben clar que mitja Espanya no podia quedar exclosa de participar i opinar sobre aquest Estatut, i així ho van fer plantejant al Congrés, expressant el seu desacord amb l’aprovació de l’Estatut, amb més de quatre milions de firmes, una proposició de no llei que demanava un referèndum a tot l’Estat Espanyol sobre l’Estatut.

Un desacord que mostra també la seva actitud poc democràtica al no acceptar una aprovació i pacte totalment democràtic al Congrés dels Diputats. Però que per sort del sentit comú i de la coherència política van fracassar en l’intent.

Tot i així, i a banda de les consideracions personals sobre l’actitut del PP vers el tema de l’Estatut, hi ha un fet totalment evidenciador i simptomàtic d’aquesta catalonofòbia “apostoflant” com diria aquell, i és el fet d’haver recorregut uns articles de l’Estatut de Catalunya que altres comunitats varen copiar idénticament per als seus estatuts (comunitat valenciana, Andalucía, Aragó i Balears) que, vés per on, no han estat recorreguts per ningú i són en vigor a l’actualitat, i quina casualitat, que aquestes comunitats són, juntament amb Múrcia, les que també han presentat recurs contra l’Estatut de Catalunya, a part de la del PP i el Defensor del Pueblo. Jo crec que aquí sobren els comentaris.

I de fet, si ens posem a aprofundir en el tema, trobarem que hi ha un informe que demostra que hi ha 6 estatus que tenen més de 100 articles com els impugnats pel pp català, segons informava el Diari de Girona en un titular del 15 de Juliol de 2007.

Amb tot això, queda ben clar que a l’Estat Espanyol Catalunya no hi cap, no ens volen, ni tan sols ens respecten, per tant, s’ha acabat la gallina dels ous d’or i s’ha acabat el bròquil, com diriem en la nostra expressió col.loquial més típica i catalana.

L’ùnic que em queda dir, i posant-nos seriosos, és que aquests fets indubtablement marcarant un abans i un després de la història de Catalunya i sobretot, de les relacions entre Espanya i Catalunya, que prácticamente han quedat del tot malmeses i trencades. Si abans la utopia era la Independència, ara això ha canviat completament, i la utopia és ara Espanya i no la Independència.

No serà fácil, i ens espera un camí difícil i de tensió política sense precedents en la història de la democràcia espanyola. Cal treballar per aquest camí, i com sempre amb el tarannà català i l’esperit i ànima propis de Catalunya, i amb els valors tan nostres de la feina ben feta i del seny i la rauxa, però també ara del pit i collons (amb perdó de l’expressió).

Tants anys treballant, lluitant, i construint un país perquè ara vulguin enfonsar-nos d’aquesta manera, tocant la columna vertebral del nostre Estatut, la nostra veu, com ara la llengua. No, senyors, per aquí no passem. Us equivocat i molt amb nosaltres.

Ara la pregunta és si a part dels crits, la ràbia i la manifestació del 10 de juliol, que són molt importants, i sí, ho hem de fer i ens hem de fer sentir qui som i cap a on anem; està el fet més important per mi, i és si Catalunya serà capaç d’assolir aquesta unitat total, en tots els àmbits, que necessitarà per a aixecar un país molt fatigat, per poder vèncer i curar aquesta ferida, i poder donar una resposta contundent de tot plegat a Espanya. Ho farem? Serem capaços? Jo estic convençuda que sí. Endavant i Som-hi!!

Som i serem tant si es vol com si no es vol.

Adéu, Espanya?

 Després d'aquest excel.lent primer reportatge de TV3, enmarcat dins del nou programa de documentals anomenat "Sense ficció", i en el qual Dolors Genovès ha dirigit amb una indiscutible professionalitat i rigor periodístic un magnífic i acurat treball de profund análisi sobre la comparativa entre la realitat de Catalunya amb la de Groenlàndia, Escòcia i Quebec, tinc la sensació que tots els telespectadors hem reaccionat i, ens hem parat a pensar i reflexionar sobre aquest estudi de gran qualitat i, perquè no dir-ho de repercussió social sense precedents.

Llegeixo per les xarxes socials just acabat el programa un allau de comentaris de tot tipus, i un seguit de reaccions positives, com era d'esperar, i d'orgull identitari general. La prova evident que tots volem escoltar i parlar-ne del tema. Volem saber. Volem opinar.

La clau però, del missatge del reportatge, l'essència en definitiva del reportatge, no és la raó de la Independència sols pel fet identitari, pel sentiment diriem (que és en major part l'argument base del moviment o causa per la que es mou la gent que n'està a favor de la independència) sinó que la raó del reportatge en sí està, per una banda, en la necessitat de la independència per la constatació i demostració històrica de la manca d'encaix de les relacions entre Espanya i Catalunya a nivell polític, i per tant, en la dificultat d'assolir un progrés econòmic, industrial, social, etc, que tindria la seva repercussió en una millora del BENESTAR de la societat catalana en tots els àmbits en cas d'assolir aquesta sobirania i autodeterminació; i, per altra banda, la dura realitat de Catalunya en comparació amb els altres casos, en el sentit que el tema de la independència esdevé una qüestió gens acceptada per l'Estat Espanyol (això ja ho sabem tots) fins al punt d'acollir-se a la Constitució per la via de l'"amenaça" de les forces de l'Estat per tal de protegir la unitat d'Espanya.

Aquest punt, contrasta de plè amb els casos de Groenlàndia, Quèbec o Escòcia, on, malgrat els llargs processos democràtics soferts sempre s'ha contemplat l'existència d'aquesta possibilitat, la de la independència, entenent que democràticament cal acceptar la voluntat que decideixi el poble.

Molt a fer tenim encara en aquest aspecte, i molt complicat ho tindrem aqui per a seguir endavant amb aquest objectiu tan llunyà i fins i tot gens possible per molts, com és la Independència de Catalunya.

Com bé diu Dolors Genovès, hem de perdre la por de parlar del tema, la por a la paraula Independència que tenen molts polítics catalans, i hem de treballar molt i bé, per a que la democràcia triomfi sobre aquestes restriccions i obstacles.

Treballar no per a convèncer a tothom que sigui independent i que voti que sí, no, no es tracta d'això ni dels missatges populistes de les consultes per acaparar vots i prou. Si s'expliquen les coses amb el rigor amb el que s'explica al reportatge de Dolors Genovès i es treballa per afrontar el tema des d'un debat més madur, més treballat, més aprofundit..., la gent escoltarà i entendrà millor perquè Catalunya no ha de tenir por a la independència, i perquè això ha d'arribar algun dia.

Aquestes xifres tan clares en les que queden paleses la paulatina reducció de la dependència empresarial de Catalunya vers Espanya en detriment d'una cada vegada major presència en els mercats internacionals, la cada vegada major obertura a l'exterior, etc., Catalunya té una històrica tradició industrial i empresarial que cal aprofitar i potenciar, tenim escoles catalanes de prestigi, tenim una creació de riquesa superior a la mitjana espanyola, i per tant, tenim els factors i elements necessaris per a afrontar la independència d'un país amb uns organismes propis més eficients i àgils, com per exemple una Seguretat Social catalana (les nostres cotitzacions superiors a les espanyoles ho permetrien), i molts més canvis estructurals que permetrien per tant, una millora considerable del benestar de la societat catalana.

Cal treballar doncs, per a explicar perquè Catalunya pot ser independent, explicar perquè és viable econòmicament, i perquè seria la millor opció per Catalunya i els qui viuen i treballen a Catalunya.

Sense convertir-se, però, en fals eslògan partidista ni populista; sense pretendre enganyar l'electorat amb falses promeses i enganys que només afavoririen una cada vegada major desafecció; cal treballar de debò  i parlar-ne sense por, treballar per a que tots els catalans estiguem units i participem més i millor en aquesta decisió. Perquè és una decisió que ens correspòn a nosaltres. És la nostra decisió i la de ningú més.

ODA A ESPANYA


Escolta, Espanya, – la veu d’un fill


que et parla en llengua – no castellana:


parlo en la llengua – que m’ha donat


la terra aspra:


en’questa llengua – pocs t’han parlat;


en l’altra, massa.






T’han parlat massa – dels saguntins


i dels que per la pàtria moren:


les teves glòries – i els teus records,


records i glòries – només de morts:


has viscut trista.






Jo vull parlar-te – molt altrament.


Per què vessar la sang inútil?


Dins de les venes – vida és la sang,


vida pels d’ara – i pels que vindran:


vessada és morta.






Massa pensaves – en ton honor


i massa poc en el teu viure:


tràgica duies – a morts els fills,


te satisfeies – d’honres mortals,


i eren tes festes – els funerals,


oh trista Espanya!






Jo he vist els barcos – marxar replens


dels fills que duies – a que morissin:


somrients marxaven – cap a l’atzar;


i tu cantaves – vora del mar


com una folla.






On són els barcos. – On són els fills?


Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:


tot ho perderes, – no tens ningú.


Espanya, Espanya, – retorna en tu,


arrenca el plor de mare!






Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;


que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;


pensa en la vida que tens entorn:


aixeca el front,


somriu als set colors que hi ha en els núvols.






On ets, Espanya? – no et veig enlloc.


No sents la meva veu atronadora?


No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?


Has desaprès d’entendre an els teus fills?


Adéu, Espanya!


1898

--------------------------------------------------------------------------------

Joan MARAGALL, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970.