El valor de tenir valors

Albert Einstein, consagrat físic d’origen alemany del segle XX, ja parlava aleshores de la importància dels valors, de tenir valors, quan expressava les seves idees en una de les més admirades i recordades frases històriques del món científic i intel·lectual i que, a títol personal, tinc especial admiració i he fet meva, en l’escala de valors i principis que regeixen la meva visió general de la vida:

 “El valor d’una persona s’ha de mesurar pel que dóna i no pel que rep. No tractis de convertir-te en una persona d’èxit, sinó en una persona de valors”.

Efectivament, la mesura del valor de les persones la trobem en la voluntat de donar, d’oferir, d’aportar. Aportar i proporcionar tot allò que contribueix a l’estímul constant de desenvolupament i millora, en tot el seu sentit més ampli.

Perquè hi ha persones que sortosament creuen en la necessitat de créixer i enriquir-se a través dels altres, a través de les sinergies produïdes per la suma d’aquesta voluntat de desenvolupament i millora personal, humana, i col·lectiva.

Perquè les persones amb valors són les que aporten valor a la societat i, en conseqüència, les seves actuacions determinen el full de ruta del desenvolupament i millora constant. I, sobre tot, perquè els valors ens permeten recuperar aquells trets humans, aquelles característiques personals i actituds força perdudes en tots els àmbits de la societat, de la política, de les relacions humanes, que són el factor determinant del recorregut de la nostra història i de la nostra evolució humana. El camí doncs no és l’èxit, sinó els valors, tot el que ens fa anar endavant i no enrere, tot el que ens permet fer de qualsevol instrument d’actuació o acció, una eïna eficaç i generadora de resultats positius.

Així doncs, i en resposta als esdeveniments actuals marcats per les mobilitzacions massives d’una part de la població i de la societat que, de cap de les maneres, no podem ignorar ni deixar d’escoltar; cal ser conscients d’aquest despertar brusc, d’aquest crit de fúria, que trenca sobtadament amb la conformitat o acceptació d’una manera de fer política que ara no s’entén i es desaprova per part d’una societat afectada per la llarga crisi, i que no accepta o no tolera decisions que suposen un retrocés personal o social, malgrat l’objectiu final sigui oferir solucions o respostes a situacions actuals critiques i difícils d’assumir, gestionar, o sobre tot, comunicar en la mesura que no comportin aquestes sorolloses i alarmants reaccions en cadena, que posen en dubte l’eficàcia i solvència de l’actual sistema. Els valors ens porten o ens han de portar a reordenar el desordre o alteració social, en tan en quant han de permetre la lliure expressió social dels acords o desacords en les decisions que siguin, i recollir aquestes reaccions o mobilitzacions, que condueixen a la necessitat de replantejar-se, reformar i modernitzar el sistema, amb noves formes de representativitat i valorant nous mecanismes de participació o intervenció.

La presència dels valors és fonamental, vital, en tots els àmbits de la vida. Aporta qualitat i solvència humana, i per extensió, qualitat social i política. Per això crec essencial no caure en el parany i l’error d’assenyalar la política com a obstacle, ni tampoc com a objectiu, sinó com un instrument i mitjà per a la gestió i reconducció del sistema actual. En efecte, cal parlar de noves maneres de fer política, que és en definitiva el que sí que a hores d’ara cal debatre. Tots hem se ser-hi presents, expressar la nostra veu, i els que hi som presents i creiem possible la bona gestió administrativa i pública, transparent i per a tothom, seguir treballant, amb valors, amb la cultura dels valors, del treball, de l’esforç i de la fe en la necessitat de comunicar aquesta bona voluntat per part de tots els que dia rere dia lluitem i defensem fermament la possibilitat i certesa de que les coses es poden fer sempre millor.

Marta Monturiol
Publicat al diari digital CatDiàleg el 19/05/11

Burka o Niqab: la veu que tapa el vel

Llegia ahir diumenge al magazine de "La Vanguardia" un breu reportatge a quatre musulmanes residents a l'Estat Espanyol que explicaven les seves raons per a dur el vel integral, totes quatre fotografiades amb el seu niqab, cobertes totalment, i essent visible únicament els ulls. Uns ulls joves, totes d'entre 17 i 25 anys, i convençudes totalment en la seva decisió de dur aquest vel, el niqab, expressant la seva satisfacció i convicció de sentir-se plenament lliures i còmodes.

Segons el Corà, el llibre sagrat dels musulmans, només hi ha tres directrius pel que fa a la indumentària de les dones: que vesteixin correctament, que es cobreixin el pit, i que allarguin la seva roba. Per tant, en cap moment especifica que s'hagin de cobrir la cara, les mans i la totalitat del cos i fins i tot quina ha de ser la llargada exacte de la indumentària, però precisament aquesta manca d'especificació exacta és el que ha portat a diverses interpretacions entre els experts en l'islam no musulmans i els que sí ho són, que justifiquen i defensen la l’existència del vel en la indumentària com a signe religiós musulmà per excelència.

Llegeixo les entrevistes, i em vaig trobant algunes contradiccions en les seves declaracions, sobretot quan manifesten que una dona no és més o menys musulmana per dur o no vel, i per tant, que no s’és millor o pitjor persona per dur-lo o no. Per tant, la creença que dur el vel és una manifestacio única i exclusivamente religiosa, és totalmente incerta, ja que és molt evident que hi ha una raó cultural de pes molt important i amb la que s’intenta justificar en la nostra societat, contrària al seu ús, mitjançant la defensa del simbolisme religiós musulmà.

Per tant, entrariem doncs en un debat cultural i no religiós, en afirmar elles mateixes que ser bona musulmana no implica necessàriament dur vel integral. Però sobretot, i per moral i ètica, entrariem en un debat de drets humans, de dignitat humana, i fonamentalment del dret a la dona a la seva llibertat en el sentit més ampli de la vida humana.

Llegint l’entrevista em costava creure les afirmacions de totes elles, massa convençudes de la seva condició, de la seva felicitat,.. però en explicar la periodista certs detalls del transcurs de la conversa (interrupcions per trucades reiterades per un dels marits durant l’entrevista, fent-la marxar abans, etc,) t’adones que, efectivament, són dones sense llibertat, sense ànima, sense esperit, però sobretot, dones sense dignitat.

S’han adreçat a l’entrevista amb les paraules calculades i el diàleg estudiat, disposades a fer el paper que tenen assignat en la seva cultura: parlar a ulls d’ells, amb la veu que tapa el vel…

Ara hi ha molts ajuntaments que ja han prohibit l’ús del vel integral a les dependències municipals, i ens trobem en un actual debat a tota Europa sobre aquesta prohibició o no prohibició. Però més enllà de les prohibicions, del debat de la necessitat de tractar o abordar el tema des dels ajuntaments o des d’organismes estatals o internacionals en el seu lloc (per tractar-se d’un problema de drets humans fonamentalment) hi ha una qüestió també fonamental per a nosaltres: el RESPECTE.

Respecte a la nostra cultura, a la nostra societat, a nosaltres, les dones. De la mateixa manera que nosaltres respectem a elles i la seva cultura quan viatgem al seus països (perquè no oblidem que se’ns imposa aquesta costum quan els visitem o residim allà) i, per tant, de la mateixa manera que nosaltres estem en el deure de respectar-ho allà; elles tenen o l´haurien de tenir també també el deure aquí i respectar sense excepcions la nostra cultura, la nostra societat, si el que volen és viure entre nosaltres.

No es pot entendre una convivència entre cultures tan diferents sense una integració mínima i un respecte fonamental i bàsic per les costums i tradicions del pais de residència.

Ningú ha de privar ningú de practicar la religió o fe a la qual pertanyi, ni les seves costums socials o religioses, però aquesta pràctica religiosa no ha de condicionar mai la convivència humana i social entre cultures, perquè per damunt de tot està la dignitat humana i el respecte per les persones, i això passa per aceptar i reconèixer que dur el vel integral atempta contra aquesta dignitat per la que hem lluitat durant anys i panys (i encara lluitem) les dones de la nostra societat, i sobretot, atempta contra el respecte cap a nosaltres, i cap a tot el que hem fet i hem aconseguit de cara a la igualtat de gènere.

Si no volen formar part d’aquest progrés, evolució i dignitat (al meu parer totament compatible amb la religió musulmana) i prefereixen mantenir aquest paper secundari i totalment submís de la dona (imposada erròniament per la seva cultura per ser-hi en mans de fonamentalistes islàmics) ningú les obligarà a fer-ho, però sí que caldrà en qualsevol cas per part nostra definir i marcar amb les lleis que s’aprovin respecte a la prohibició de l’ús del vel en espais públics en el territori espanyol, aquesta necessitat de respecte i integració a la nostra cultura i societat, i així deixar molt clara la nostra voluntat de conservar una societat construïda sota els fonaments del respecte i la dignitat humanes.

Que el vel no tapi mai més la seva veu ni la seva llibertat.

Ciberactivisme 2.0

Fa cosa d’un any que vaig iniciar-me en el que ara s’anomena web 2.0, això és, les pàgines webs basades en comunitats d’usuaris, que és el que tots coneixem popularment com xarxes socials, blogs, wikis,.., i és realment sorprenent la manera en la que, quasi bé sense adonar-nos i de forma natural i progressiva, ha anat formant part de la nostra vida, dia rere dia, com una eïna més de comunicació entre molts de nosaltres, fins al punt de arribar a ser la nostra brúixola o referent per a l’activisme social, polític, cultural, en definitiva, per al ciberactivisme en qualsevol dels ámbits.

Ara parlar de facebook, twenti, twitter, linkedin, o qualsevol de les nombroses xarxes socials al nostre abast actualment, pot semblar un tema banal o simple, com si ens poséssim a parlar per exemple de telèfons mòbils, dels diferents models disponibles ara al mercat i les preferències per uns i altres entre els diferents usuaris possibles. És la conseqüència inmediata de la ràpida adaptació, integració, i consolidació de qualsevol tecnologia o instrument de comunicació que s’instaura a la societat com a eïna de treball, de comunicació o d’informació d’una manera tan natural i silenciosa que gairebé ni ens adonem de la seva repercussió i la seva excepcional utilitat passa gairebé desapercebuda entre tots nosaltres.
Però la realitat és que el que inicialment esdevinguè un divertit instrument de comunicació i contacte entre diversos usuaris, amb la finalitat de retrobar antics amics, col.legues, o companys d’estudis; ha resultat ser una potent i pràctica eïna d’activisme social, polític, cultural, etc.

És en aquest punt on les xarxes socials esdevenen les responsables i les causants d’aquesta onada d’activitat diària i constant, en la que tots i tothom té la opció de participar, d’informar, d’ésser informat, d’opinar, d’associar-se, de promoure o impulsar certes inquietuds, opinions o postures sobre una infinitat de qüestions i interessos comuns. Aquí és on les xarxes socials esdevenen un instrument força útil i poderós si el seu ús s’aprofita i es dirigeix cap a una nova manera d’entendre la comunicació i la informació.
La seva rapidesa, eficàcia, i la facilitat en la que es poden disposar de la seva utilitat mitjançant altres dispositius o eïnes tecnològiques que permetin actualitzar al’instant l’estat d’un usuari amb qualsevol de les possibles xarxes disponibles, insertant comentaris, fotografies, etc, fan que ens trobem davant d’un fenòmen comunicatiu de gran trascendència i importància històrica en el món de les relacions socials.

La societat canvia, avança i evoluciona d’acord amb totes les eïnes i instruments al seu abast, i així, ara la gent pot manifestar-se a la xarxa enlloc del carrer o la cafeteria, i per tant arribant a un major col.lectiu de gent i amb una major rapidesa, pot promoure o mobilitzar persones mitjançant la creació de grups per recolzar o condemnar un acte, activitat o personatge determinat; expressant i descobrint així, de més a prop, i amb rapidesa, la veu dels ciutadans, l’opinió pública.

En aquest sentit, la política adopta ara una nova forma i una nova via d’actuació, i una nova manera d’entendre la seva presència en la ciutadania, ja que ara els polítics tenen la opció d’acostar-se als ciutadans per mitjà d’aquestes xarxes socials, i per tant, trencar aquesta barrera i distància que tradicionalment els ha envoltat, de manera que amb l’existència i dinamicitat d’aquestes xarxes socials, les distàncies queden totalment retallades i els polítics passen definitivament de ser escoltats a escoltar la gent, la ciutadania, que s’acosta a ells per a expressar, preguntar, qüestionar o inclús manifestar el seu desacord o parè en les qüestions que creguin convenients o que el mateix polític plantegi amb la seva informació diària que exposa a mode d’agenda personal política pública. Una agenda que, certament, resulta ser una bona manera de mostrar la veritable feina i tasca diària que fan els polítics i que molt bona part d’ella s’en desconeix perquè òbviament tot no tindria cabuda a les notícies i informatius televisius i radiofònics.
Per tant, en aquest sentit les xarxes socials esdevenen una molt útil, profitosa i pràctica eïna de comunicació i informació política directa i personal.

Per altra banda, aquesta facilitat i rapidesa de transmissió de la informació de la que es disposa ara via xarxes socials genera també una nova manera d’entendre la informació en tant en quant la premsa digital circula a una velocitat superior a la premsa escrita o televisiva.
Els mitjans audiovisuals tenen aquest sentit, una certa competència informativa perquè ara els usuaris poden tenir tendència a contrastar algunes informacions procedents de les xarxes amb les que emeten aquests mitjans informatius, però al mateix temps, les xarxes socials esdevenen una font per a ells en tant en quant certes opinions, grups, o moviments creats a la xarxa poden donar una primera informació o impressió sobre certs moviments socials, polítics o culturals rellevants a tenir en compte.

Els sistemes de comunicació avancen i avancen, i amb ells canvien els models i les distàncies socials. Tothom qui vulgui pot estar en contacte amb qui vulgui de manera fácil i ràpida. Potser aquesta consideració pot també donar a pensar en l’arma de doble fil que tenen aquestes xarxes socials. Una nova manera de comunicar-se i relacionar-se també pot donar lloc a una nova manera de delinqüir o de trobar possibles victimes.

Crec que el futur d’aquestes xarxes socials, tan profitoses i útils ara per ara per tots nosaltres, per tot el que s’ha dit al llarg del text, passa per una regulació o control informàtic i/o legals, per tal de protegir els menors d’edat i així arribar a detectar possibles usuaris fraudulents o perillosos que facin d’aquesta nova manera de comunicar-se una eïna perillosa.
Com tot, serà necessàri en aquest sentit, una reeducació social orientada als més joves per tal que sàpiguen fer-ne un ús adequat de les xarxes, i sàpiguen trobar el límit entre la privacitat personal i la vida social. El fàcil accés de tothom a la informació de tothom és quelcom a tenir present per tal que se sàpiga gestionar i administrar de la manera més encertada possible.

La meva opinió és que les web 2.0 són una bona eïna de comunicació que cal aprofitar per expressar-nos, per dir la nostra, per opinar, per intercambiar impressions, per compartir alegries o tristeses col.lectives, per promoure grups d’interessos comuns i compartir les nostres inquietuds; i com no, interactuar amb tot plegat per estar informats com mai i poder contrastar fonts, comentaris, opinions, etc.
Estar en contacte amb aquesta realitat virtual ens pot aportar moltes coses positives, entre elles el poder escoltar diverses opinions interessants, ser conscients de les inquietuds tan comuns que ens uneixen als catalans, i com no, participar de l’activisme polític tan interessant de què disposem ara tots al nostre abast i poder dialogar al respecte.

Més enllà de les diverses possibilitats de contacte que ofereixen totes les xarxes socials actuals, està el paper que nosaltres podem tenir a les xarxes socials, la nostra opció per a fer, construir i unir. El ciberactivisme 2.0 és, sens dubte, la nostra via d’expressió, opinió i actuació modernes.