#GraciesPep

I a la fi va arribar el dia del comiat, el dia de l'homenatge, el dia d'en Pep. I, com era d'esperar, fent del hastag #GraciesPep Trending Topic mundial des de l'inici del darrer partit al Camp Nou, Barça-Espanyol, en aquesta Lliga BBVA 2011-2012.

Aquest homenatge, merescudíssim per a en Pep i per a tota la aficció blaugrana serà, sens dubte, una data també eterna, com tot el que en Pep ha fet ja etern des que va trepitjar la gespa del Camp Nou com a entrenador del primer equip.

Tot plegat anava molt més enllà del futbol, i l'homenatge no deixava de ser una cel.lebració molt sentida i especial, molt emotiva, molt vibrant, que molts desitjarien per al seu propi Club: l'adéu al millor entrenador del Club de la història (el millor del món per quasibé unanimitat mundial) amb l'admiració més profunda, i el respecte més exemplar dels seus propis jugadors, sentint l'emoció de cada detall, de cada expressió que veien del Pep i tot finalitzant el seu reconeixement, amb un passadís d'honor. El passadís d'honor del millor equip del món.

És curiós com em va quedar gravat el moment en què els jugadors es miraven en Pep, desitjant tots veure en ell l'expressió de felicitat i d'emotivitat en recordar tot el viscut en aquests quatre anys màgics. L'instant d'or més destacable, on es feia evident la sentida emoció dels jugadors per l'adéu a qui els ha fet eterns per sempre.

Aquest moment, amb la música de fons d'en Lluis Llach "Que tinguis sort", i l'abraçada d'en Messi a Guardiola després de marcar el quart gol, són els més destacables i el resum del que fou un homenatge mol especial. Aqui no calen paraules ni titulars de cap mena, eren imatges que parlaven per sí soles, i que nosaltres, com a aficció, hem tingut l'honor i el privilegi, un cop més, de ser espectadors d'uns moments irrepetibles i únics en la història del Club, i penso que també, únics en el món del futbol.

L'aportació d'en Pep al FC Barcelona és claríssima i sense discussions, no sols pels títols en si, que han fet al Club encara més gran del que ja és, sinó per tots els valors que ha aportat i creat en un esport que gairebé tenia la indiferència de molta gent.

I aqui està la gran aportació futbolistica d'en Pep, aquest és per a mi el títol més important aconseguit per en Pep, un títol únic i privilegiat, com és el d'aconseguir que tothom, a banda dels colors i de la simbologia geogràfica, hagi gaudit i s'hagi emocionat amb aquest esport, que arreu del món s'hagi disfrutat tant d'un partit de futbol, gaudint-lo com un espectacle artistic i creatiu, amb el complement inigualable de lluita i superació constants, sempre a la recerca de l'excel.lència, i per la via dels valors més purs i admirats que al llarg d'aquest quatre anys tant intensos s'han transmès.

En Pep ho ha aconseguit. Ha il.lusionat a molts nens arreu del món,  a grans i petits. Ens ha despertat a tots aquest orgull culé per la via de la humilitat i la prudència, del respecte constant al rival, del saber guanyar però també del saber perdre. Del saber parlar però també del saber callar.

En Pep ha guanyat dins i fora del camp, al carrer, a la sala de premsa, al vestuari.

Ha marcat un estil propi en tots els sentits i en tots els àmbits, i això sens dubte deixarà una emprempta inesborrable.

I aquest és el meu petit homenatge per a en Pep. Un article per a ell, un petit escrit, com a agraïment per tot el que m'ha inspirat amb el Barça, tot el que m'ha transmès amb les seves declaracions, gesticulacions, expressions, sentiments a dins i fora el camp, ... ingredients més que suficients per a escriure com mai per al Club que sempre he estimat, i arribar a sentir els colors blaugranes amb aquesta passió i energia tan fortes que ens ha contagiat a tots plegats.

Sí, ell s'ha desgastat i buidat, s'ha quedat sense ànima. Però a nosaltres ens ha omplert i ens ha donat vida, molta vida. Sobretot als seus homes, els seus jugadors. Ja ens ho deia ahir en Pep: "tranquils i ajusteu-vos el cinturó que això tindrà vida", i el millor de tot, i el que tots voliem sentir: "Fins aviat, que a mi no em perdreu mai".

Esclar que no, Fins aviat Pep.

Marta Monturiol

Publicat al Diari Digital CatDiàleg

CATALONIA IS NOT SPAIN

Amb aquest titular obria el diari català Avui l'endemà de les històriques eleccions generals a Espanya.

I tant històriques, que justament amb aquest títol tan significatiu i contundent, s'evidenciava de nou la  diferenciada realitat política catalana vers la de la resta de l'Estat, tot i que des d'ahir amb xifres i dades estadistiques prou reals i exactes, que confirmen encara amb més claretat i autoritat moral que mai aquesta veu pròpia de Catalunya, la veu del poble català.

Aquestes eleccions generals, per tant, no han estat sols unes altres eleccions generals, sinó que, efectivament en aquest sentit, esdevenen un gir trascendental en la voluntat expressada a les urnes per aquest poble català, que davant la delicada situació actual entre les relacions Espanya-Catalunya, sentencia finalment la seva ferma convicció catalanista i la lluita i defensa dels interessos propis de Catalunya.

Sens dubte, una voluntat que evidencia clarament, la distància cada vegada més llunyana entre Catalunya i Espanya, si tenim present que el guanyador de les eleccions espanyoles representa l'Espanya Popular i per tant, l'Espanya absoluta, unitària i indivisible que promulga el seu partit i que, a hores d'ara, defensa la seva majoria absoluta a capa i espasa.

Aquestes eleccions generals, són històriques doncs, perquè els hi dolgui molt o poc als espanyols populars o no populars, però profunda i marcadament espanyols en quant a territorialitat i normalització lingüística es refereix, hi ha una tercera força nacionalista catalana en aquest nou escenari polític que no poden obviar de cap manera.

No parlem ara de ser o no decisius a Madrid, que evidentment hauria condicionat moltes de les polítiques proposades pel nou govern, sinó de l'autoritat moral i política indiscutible que suposa per a Catalunya el fet d'ésser representada a Madrid per un partit català que resulta ser la tercera força nacional a Espanya, i per suposat, la voluntat de lluitar i defensar un pacte fiscal. El partit guanyador a Catalunya, el més votat, i el que aconsegueix aturar aquesta onada popular sense precedents històrics. Això és, sens dubte, una dada i una lectura que posa en evidència la força i veu pròpia de Catalunya que ha de ser escoltada si o sí.

El mapa electoral , certament posa els pèls de punta, quan destaca i sobresurt clarament la diferenciació basca i catalana, en un mapa absolutament blau. No calen comentaris. És més que evident, és força clar i descriptiu.

Pèls de punta durant el dia d'ahir, en veure uns resultats que avalaven la maduresa del poble català, savi i exigent, que un cop més, entén i assumeix les dificultats per les quals el pais mira d'aixecar-se i superar, i accepta i aprova les mesures responsables i serioses d'un govern seriós, rigorós i també responsable.

Ahir, certament, era un d'aquells dies en el tot català devia sentir-se orgullós de ser català. Ahir ser català, catalana, era un privilegi i un honor que molts sentiem haver perdut darrerament, per les últimes legislatures catalanes, on molts ens preguntàvem on era aquell respecte i admiració que anys enrera haviem percebut de fora.

I ahir, justament ahir, l'ADN català cotitzava a l'alça per la dignitat i respecte que es respirava en acabar la jornada electoral i en conèixer els resultats definitius.

Jo ahir, avui i sempre m'he sentit molt orgullosa de ser catalana. Però ahir especialment, vaig recuperar aquelles sensacions que, fruit de la penosa gestió política portada a terme pel darrer govern català, van acabar esvaint-se i reduint-se al ridicul i la vergonya aliena.

Recordo, quan vaig decidir fer-me militant de Convergència, justament en el moment que sentia aquesta grisor com a catalana, justament quan sentia la necessitat de recuperar aquells anys de respecte i valors, de passió i treball pel nostre pais, la nostra cultura, les nostres tradicions,..., volia recuperar aquell passat desaparegut de la manera més inepte i incompetent, i ferit per una creixent desafecció política causada per aquella trista etapa política catalana.

Ara farà justament dos anys de la meva militància al partit, en el que vaig entrar decidida a posar el meu granet de sorra per a intentar entendre el què passava i perquè, i a fer tot el que estigués a les meves mans per a contribuir a la recuperació d'aquella etapa on el pais navegava a bon port, i carregat de valors, futur i molta molta empenta, il.lusió i treball.

La meva identificació amb Ciu, amb Convergència Democràtica de Catalunya, d'ençà que vaig començar a votar als 18 anys, es reenfortia aquests anys amb molta més força i fe, i amb la voluntat de reviure i recuperar el prestigi que Catalunya havia perdut injusta i dolorosament, i fer de la nostàlgia del passat la realitat del nou futur del pais. Era el meu desig compartir totes aquestes impressions i sensacions amb militants o simpatitzants, ja no del partit exclusivament, sinó amb simpatitzants en defensa del prestigi i respecte per Catalunya.

La imatge de rigor, serietat, prudència, responsabilitat, entrega, treball, dedicació i sobretot, aquesta estima profunda i tan notòria per Catalunya, en cada decisió, en cada avenç, en cada acord, en cada fita aconseguida... tots aquests elements van ser decisius per contribuir a la meva identificació amb el partit, i per suposat, la meva més sentida admiració pel mestre, el MH President Pujol, van ser decisius per acabar d'identificar-me per complet.

També endinsar-me en aquest projecte m'ha permès conèixer la part més humana i càlida de la política, de la gent que hi ha volcada en ella, treballant dia rere dia sense parar, desinteressadament, i per pur plaer i vocació de servei al país. He pogut comprovar, en aquest sentit, amb els meus propis ulls, la incansable i inesgotable capacitat de treball de tots els qui diàriament contribueixen a fer funcionar un partit polític, i anònimament, treballen i treballen sense parar cada dia, amb l'objectiu de fer les coses ben fetes i amb molta il.lusió.

Personalment, formar part de l'equip de Ciu Molins ha estat una de les experiències personals més enriquidores i positives, i m'ha permès conèixer un equip de gent entregat i dedicat en cos i ànima a la seva gent, a la seva Vila, i que aposta per engrandir i perpetuar aquest profund sentiment catalanista.

Des d'aqui, retre un petit homenatge a tot aquest equip que han contribuit a ampliar el triomf convergent superant els resultats obtinguts en cada comici i, per tant, aconseguint també el merescudíssim triplet electoral.

Ahir, justament, recordava totes aquestes sensacions, emocions, i em sentia molt orgullosa i feliç sí, de ser catalana, però també de formar part d'aquest projecte, d'aquest equip, d'aquesta il.lusió tan gran i plena que torna amb nosaltres, entre nosaltres, i per tots nosaltres, els catalans.

Vaig sentir moltes emocions i un profund i sentit agraïment per totes les persones que, potser no tan identificades amb el partit, o no del tot representades en ell per ideologia o per altres raons diverses, van donar-nos confiança, i van avalar i recolzar el que ha suposat una de les decisions més dificils però lògicament necessàries per a Catalunya.

Ahir cel.lebrava interiorment aquest retorn dels valors, aquest reconeixement als valors que jo sempre he admirat amb passió i convicció; els valors que fan i han fet gran aquest pais que és Catalunya, i que sempre haurien de potenciar i defensar, perquè hi són sens dubte en el nostre ADN.

No és un missatge de pura retòrica, ni respòn a la moda actual de parlar de valors per parlar, sinó que constitueixen la plena convicció real i creença de la necessitat de viure amb ells, i  que aquests han d'estar entre nosaltres per tal d'avançar cap endavant.

L'excel.lència, el treball , la dedicació, l'entrega i passió pel que es fa..., cal tot això ara que hi ha crisi i sempre, perquè la pèrdua d' aquests valors apaga la nostra essència, la nostra ànima.

Però els tenim, els tenim amb nosaltres i els hem mostrat a les urnes.

Aquesta serà la nostra veu, i haurà de ser escoltada.


Marta Monturiol

Article publicat al Diari Digital CatDiàleg el 21/11/11

Raons per anar a la manifestació: Cites per a la reflexió.

Ja ho deien els nostres intel.lectuals, poetes, escriptors, cantautors, .., catalans i d'altres no catalans, que amb les seves reflexions vull recordar a tots els catalans i catalanes que la història d'un país l'escriu el seu poble i que, per tot el que recordarem i cal recordar ara amb aquestes cites per a la reflexió, hem de ser presents en un moment històric i crucial per a Catalunya, hem d'expressar el que volem, i cridar ben fort qui som, d'on venim i cap a on anem. Som una nació i tenim el dret a decidir.

En aquestes paraules trobarem l'alè i la força que ens cal per a despertar la nostra ànima ferida. Visca Catalunya!

- En la llengua tenim la nostra força. Baltasar Porcel

- La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. Àngel Guimerà

- Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut. Bertold Brecht

- Un país no es perd perquè els que no l'estimen l'ataquen, sinó perquè els que l'estimen no el defensen.    Francesc G

- El seny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies. Francesc Macià

- L'home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany. Fèlix Cucurull

- De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble. Josep Armengou

- La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos. Manuel de Pedrolo

- T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense. Ovidi Montllor

- Qui es quedi a casa quan comenci la batalla,

i deixi la seva lluita als altres,

aquest, haurà d'ésser previsor.

Perquè qui no comparteix la batalla,

compartirà la derrota.

Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la.

Lluita, doncs, per la causa enemiga,

aquell que no lluiti per la pròpia.

Bertolt Brecht


- Algú ha de recordar. Pau Casals

- Lluïm de la nostra cultura en proporció de com ens l'estimem. Francesc G.

- La indiferència i l'absència de dignitat, són la pitjor malaltia de què pot patir una societat. José Saramago

- Els qui manen avui des de Madrid són els mateixos de sempre (els espanyols), tant si porten el collaret de la UCD com si duen el del PSOE, com si fan gala de ser del PP. El seu nacionalisme és exacerbat com en els temps del franquisme, disposat a devorar tot allò que no sigui ell mateix. Sols que ara, aquest nacionalisme exacerbat, és contingut i encobert pel mantell democràtic. Mn. Josep Dalmau

- Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. Antoni Gaudí

- Catalunya no serà feliç ni respectada fins que no es separi d'Espanya. Albert Gobat. Premi Novel de la Pau 1902

- Arriba un moment que globalment ja en tenim el nas ple, de malconviure amb uns veïns que no ens volen tal com som, que ens creuen forasters, que decideixen per nosaltres, i, a més, malament, en contra dels nostres interessos col·lectius com a poble. Mn Josep Dalmau

- La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat. Lluis Maria Xirinacs

- Pitjor que l'opressió és el renunciament. L'espectacle d'un poble ajupit és molt més trist que el d'un poble oprimit. Quan s'ha renunciat, l'opressió cessa, perquè no hi ha res a oprimir. Viure oprimit, és una dolorosa manera de viure. Renunciar, emmotllar-se, és una vergonyosa manera de morir. Antoni Rovira i Virgili

-O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai. Joan Fuster

- El patriota és aquell que estima el seu país, i l'estima prou per no acceptar que es cometi una immoralitat en el seu nom. Janeane Garofalo

- Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. Joan Salvat-Papasseit

-T'adones, company, que hem de sortir al carrer,

junts, tots, com més millor si no volem perdre-ho tot,

t'adones, amic.  Raimon

Sentència de Divorci

He hagut de deixar passar un parell de dies per intentar pair tota aquesta polèmica de la sentència del Tribunal Constitucional, i limitar-me a participar via xarxes socials amb totes les lògiques i raonables reaccions d’indignació i ràbia que hem sentit els catalans per la ferida tan greu que ens ha deixat Espanya.

No ens ve pas tan de nou aquesta important ferida, sobretot perquè sabem prou bé la difícil relació que hem passat sempre en aquest matrimoni de conveniència que ja ha deixat de ser entre Espanya i Catalunya.

Les relacions forçades i de conveniència a la llarga es desgasten, deixen de funcionar, i finalment, es trenquen, donant lloc a un dolorós divorci sense acord mutu.

En aquest cas, surt greument ferida, i humiliada (en paraules del President Pujol) la nostra Catalunya, que ha resultat ser enganyada i utilitzada de la manera més cruel i injusta, com sempre, faltant-li el respecte mitjantçant els mitjans de comunicació amb declaracions catalanòfobes que han anat provocant un progressiu augment de l’odi general d’Espanya vers Catalunya i els catalans, i tot el que feia referència a la nostra simbologia i litúrgia. Però la ferida de guerra que diriem, la ferida que ha trencat definitivament amb aquest matrimoni de conveniència, ha estat una sentència dictada per un Tribunal Constitucional dubtós (4 membres del tribunal amb el mandat caducat), i sens dubte incompetent, perquè ja des del moment que es va decidir a aceptar i tirar endavant un recurs presentat pel Partit Popular (i 5 territoris espanyols i el Defensor del pueblo, que a hores d’ara romanen pendents de deliberar) contra un Estatut referendat pel poble català i seguint el procés democràtic i constitucional establert (aprovació proposta al Parlament de Catalunya, retocat i aprovat al Congrés espanyol, i finalment de nou aprovat a Catalunya en un referèndum) va quedar totalment desacreditada la seva credibilitat i legitimitat.

Malgrat això, partits polítics com el PP i Ciutadans encara es prenen la llibertat d’afirmar la obligatorietat d’acatar la sentència del TC perquè tenim ara sí, un estatut plenament constitucional, i d’aquesta manera, esdevenen uns experts i ultradefensors en matèria constitucional perquè òvbiament això respòn als seus interessos com a partits polítics, que no és altra que vetllar per la “indisoluble unidad de la nación española”, sense importar-lis gens ni mica la veu del poble. En absolut.

Per tant, constitucionals pel que els hi interessa i els hi va bé, ja que la mateixa constitució espanyola ho diu, que la sobirania resideix en el poble, així doncs, on és aquesta sobirania, que se l’han confitat lliurement i s’han limitat a actuar com sempre, creant aquest clima de crispació i perjudicant els interessos dels catalans i de Catalunya. Sempre.

No sé si certament fou un error excloure la participació del PP en la redacció del nou Estatut. Diuen que ara estem pagant car aquest error, perquè aquesta exclusió és la que va donar viu lliure al PP espanyol per recórrer l’Estatut; deixant ben clar que mitja Espanya no podia quedar exclosa de participar i opinar sobre aquest Estatut, i així ho van fer plantejant al Congrés, expressant el seu desacord amb l’aprovació de l’Estatut, amb més de quatre milions de firmes, una proposició de no llei que demanava un referèndum a tot l’Estat Espanyol sobre l’Estatut.

Un desacord que mostra també la seva actitud poc democràtica al no acceptar una aprovació i pacte totalment democràtic al Congrés dels Diputats. Però que per sort del sentit comú i de la coherència política van fracassar en l’intent.

Tot i així, i a banda de les consideracions personals sobre l’actitut del PP vers el tema de l’Estatut, hi ha un fet totalment evidenciador i simptomàtic d’aquesta catalonofòbia “apostoflant” com diria aquell, i és el fet d’haver recorregut uns articles de l’Estatut de Catalunya que altres comunitats varen copiar idénticament per als seus estatuts (comunitat valenciana, Andalucía, Aragó i Balears) que, vés per on, no han estat recorreguts per ningú i són en vigor a l’actualitat, i quina casualitat, que aquestes comunitats són, juntament amb Múrcia, les que també han presentat recurs contra l’Estatut de Catalunya, a part de la del PP i el Defensor del Pueblo. Jo crec que aquí sobren els comentaris.

I de fet, si ens posem a aprofundir en el tema, trobarem que hi ha un informe que demostra que hi ha 6 estatus que tenen més de 100 articles com els impugnats pel pp català, segons informava el Diari de Girona en un titular del 15 de Juliol de 2007.

Amb tot això, queda ben clar que a l’Estat Espanyol Catalunya no hi cap, no ens volen, ni tan sols ens respecten, per tant, s’ha acabat la gallina dels ous d’or i s’ha acabat el bròquil, com diriem en la nostra expressió col.loquial més típica i catalana.

L’ùnic que em queda dir, i posant-nos seriosos, és que aquests fets indubtablement marcarant un abans i un després de la història de Catalunya i sobretot, de les relacions entre Espanya i Catalunya, que prácticamente han quedat del tot malmeses i trencades. Si abans la utopia era la Independència, ara això ha canviat completament, i la utopia és ara Espanya i no la Independència.

No serà fácil, i ens espera un camí difícil i de tensió política sense precedents en la història de la democràcia espanyola. Cal treballar per aquest camí, i com sempre amb el tarannà català i l’esperit i ànima propis de Catalunya, i amb els valors tan nostres de la feina ben feta i del seny i la rauxa, però també ara del pit i collons (amb perdó de l’expressió).

Tants anys treballant, lluitant, i construint un país perquè ara vulguin enfonsar-nos d’aquesta manera, tocant la columna vertebral del nostre Estatut, la nostra veu, com ara la llengua. No, senyors, per aquí no passem. Us equivocat i molt amb nosaltres.

Ara la pregunta és si a part dels crits, la ràbia i la manifestació del 10 de juliol, que són molt importants, i sí, ho hem de fer i ens hem de fer sentir qui som i cap a on anem; està el fet més important per mi, i és si Catalunya serà capaç d’assolir aquesta unitat total, en tots els àmbits, que necessitarà per a aixecar un país molt fatigat, per poder vèncer i curar aquesta ferida, i poder donar una resposta contundent de tot plegat a Espanya. Ho farem? Serem capaços? Jo estic convençuda que sí. Endavant i Som-hi!!

Som i serem tant si es vol com si no es vol.

1er Concurs de Relats - Què és per a tu el canvi? -

El passat 30 de maig Ciu va cel.lebrar entre molts militants i simpatitzants el seu dia de festa a Vic, en un ambient molt familiar, optimista i positiu, i en el que es respirava aquesta il.lusió pel canvi que entre tots i totes volem fer i farem possible. Perquè volem el canvi. Perquè estimem Catalunya.

Durant la setmana prèvia a aquesta cita tan esperada i tan especial per tots els qui formem part d'aquesta gran il.lusió per aquest projecte de canvi i treball tan important i vital pel pais, es va convocar des de la Sectorial de Noves Tecnologies i Societat de la Informació de CDC, el Primer Concurs de Relats curts, obert a la participació de tots els militants i simpatitzants que volguéssin fer la seva aportació personal a la pregunta que es formulava per a tal esdeveniment. Què és per a tu el Canvi? obria doncs la primera convocatòria i l'ocasió d'expressar així el pensament i la visió del canvi per als participants d'aquest concurs.

Dels microrelats presentats s'en concedirien dues categories de premis: el Premi Canvi! (premi al millor microrelat, quant a forma i contingut) i el Premi Tweet (premi a la brevetat), els quals podrien optar a guanyar un llibre dedicat personalment per l'autor o protagonista del mateix. Llibres com els volums de memòries del President Pujol, La màscara del Rei Artur, o bé el llibre de Barcelona de Xavier Trias.

Per a mi, guanyadora del Premi Canvi, ha estat sincerament una sorpresa, una molt agradable sorpresa, i m'ha fet una il.lusió molt i molt especial, tenint en compte que milito al partit des de fa ben poquet (tot i que simpatitzo des que vaig començar a votar als 18 anys) i per tant, la meva recent participació i entrega, motivada fonamentalment per la situació actual que pateix Catalunya, d'ésser governada i gestionada de la pitjor manera que ho podia estar, ha resultat i esta resultant tota una experiència molt positiva i enriquidora, sobretot per aquest clima d'il.lusió per començar i construir que es respira, perquè és un plaer treballar amb un equip de gent que s'estima el país i que està plè d'energia i ganes de treballar desinteressadament, per aquest canvi, el canvi que Catalunya necessita i que els catalans demanem.

Els dos microrelats doncs, reflecteixen una mateixa visió expressada de diferent manera, però que en definitiva venen a dir el mateix: Catalunya ha de recuperar el camí perdut durant aquests anys i recuperar l'ànima i respecte per a reconstruir-se i recuperar tot el prestigi que es va guanyar anys enrera amb Ciu.
S'ha pogut provar una alternativa, dues vegades, i no ha funcionat, per tant, ara és hora que torni Ciu i que torni la feina ben feta. Pels catalans. Per Catalunya.


Categoria "Premi Canvi!": Marta Monturiol i Huélamo (Molins de Rei)


Canvi és obrir-se a nous reptes, recuperar l'ànima de Catalunya, la fortalesa, el respecte, la dignitat, l'orgull, el sentiment de país, l'esperança, la il.lusió.. recuperar tot el que es va construir temps enrere i que hem perdut pel camí del desgovern, la incompetència i la inaptitud. Canvi és reconstruir Catalunya des de dins, reenfortir-la i reconstruir-la des de l'arrel fins al cim, pel camí de la feina ben feta, pel mateix camí de força que ciu ha construït i preparat per a aixecar el vol.


Categoria "Premi Tweet": David Frigola (Figueres)
 
El canvi és reempendre el camí perdut de Catalunya, el canvi és que la il·lusió torni al cor dels catalans, el canvi és que Catalunyi s’alci i albiri nous horitzons, el canvi és que la llum del sol ens escalfi el rostre i il·lumini les nostres valls i pobles, ciutats i planes, el canvi és que l’esperança d’un pròsper futur enterri anys de grisor i frustració, el canvi és que els catalans anem units a una i fem història altra vegada!
 
 
http://diadeciu.blogspot.com/search/label/concurs

Sobre "La Màscara del Rei Artur"

El llibre de Pilar Rahola arriba en el moment idoni per a Ciu i, per suposat, per Artur Mas. Moment idoni perquè ara Ciu s’ha enfortit, reafirmat i unit des de l’oposició, aprenent una nova manera de fer política, actuant i treballant fora del govern de la Generalitat, i consolidant-se encara amb més força com a la millor alternativa per al canvi que necessita Catalunya.

La Màscara del Rei Artur esdevé, en aquest sentit, l’oportunitat per al President de Ciu de mostrar la seva veritable persona, el seu perfil humà vist des de la perspectiva d’una Pilar Rahola clarament objectiva i analítica. D’aquesta manera es pretén mostrar l’autèntica personalitat del líder de Ciu i trencar amb els falsos estereotips i llegendes urbanes sorgits al voltant de la seva personalitat i imatge, que han perjudicat de manera significativa la seva reputació popular.

La mirada crítica de l’autora, mostra el seu testimoni com a acompanyant que és durant uns mesos a l’Artur en el seu dia a dia, participant per tant com a espectadora de la seva tasca política, de la relació amb els membres del partit, de la seva particular visió de la familia, etc. Per la Pilar Rahola doncs, convertir-se, en definitiva, en la seva ombra durant un breu periode de temps, li permetrà descobrir l’Artur com a persona en el seu sentit més ampli, amb els seus valors, els seus principis, les seves inquietuts, …, però al mateix temps, i paral.lelament al relat i redescobriment de la seva persona, anem descobrint també la història de la Convergència del Postpujolisme i molts aspectes del partit, força interessants, que també esdevenen oportunes per a confirmar o desmentir certs tòpics o rumors sorgits darrera la nova etapa de Ciu.

Al meu parer, trobo que un llibre com aquest era necessari, si més no, que d’alguna manera la gent descobrís el veritable Artur Mas, el seu veritable perfil humà, la seva personalitat tan diferent i totalment oposada a la que la televisió i l’humor televisiu han fet d’ell errònia i incomprensiblement; i sobretot, que és el que de manera significativa es desprèn en el llibre, que la gent descobrís la seva gran qualitat com a persona i els seus grans valors.

Els valors, quelcom tan important en els nostres dies, recuperar-los, i fonamental veure’ls reflectits en una figura política com ara el President de la Generalitat, és un tret que cal considerar en la seva persona si el que volen els catalans és una Catalunya forta, cohesionada, unida i sempre, sempre, RESPECTADA.
Els valors i els principis, la qualitat de la persona, l’ànima tan important en els catalans i que Ciu defineix com la part que cal reanimar i reenfortir, l’ànima que representa el nostre tarannà com a catalans: la nostra força, l’orgull, l’esperit de fer la feina ben feta, d’estimar el nostre ofici, de treballar i treballar, de creure en tots nosaltres i de no perdre el vol, etc, etc, l’ànima és l’espina dorsal, és el motor, la força que cal tenir representada en aquesta figura política, si volem trobar el camí i veure el futur de Catalunya amb un govern amb projecte de país.

La Màscara del Rei Artur, és una interessant petita intrahistòria de la política catalana, és una visió més propera i directa de la política. La visió crítica i analítica del llibre de Pilar Rahola aporta una interessant i profunda reflexió, una proximitat i profunditat sobre una important etapa de Ciu en el que s’evidencia que s’han refet i superat a sí mateixos, governant des de l’oposició per primer cop, i per tant, redescobrint-se com a partit, la qual cosa els ha permès enfortir-se per dins i regenerar-se i preparar-se per aixecar el vol.

Per això cal que tothom sàpiga qui és Artur Mas, qui és el líder de Ciu, i perquè és ell el candidat. Endinsant-nos en la lectura del llibre descobrirem que tenim el millor candidat possible per a aixecar Catalunya. Sense cap mena de dubte.