#acampadabcn:hora de plegar?

A gairebé dues setmanes d’arribar a un mes, des que es van iniciar les primeres acampades a la Plaça Catalunya de Barcelona, i Sol de Madrid (posteriorment, i per l’efecte cadena de les reivindicacions dels indignats, a la resta de principals ciutats de la geografía catalana i espanyola) arriba el moment de fer-se la gran pregunta: ha arribat l’hora de marxar? És el moment ara de recollir la paradeta i deixar lliure i amb la més absoluta normalitat i rutina l’espai públic ocupat?...

Certament, i al meu parer, la sensació general sobre aquesta “revolució popular” és gairebé unánime i homogènia, sobre el punt en el que ha arribat aquest moviment, aquestes reivindicacions, que cada vegada més tenen com a principal tema de preocupació, la durada d’aquesta ocupació en l’espai públic, i les condicions d’higiene i salubritat en què ho fan, que no pas el fons reivindicatiu pel qual es manifesten i s’han organitzat i mobilitzat per dur-lo a terme i ser escoltats.

Recordo que als inicis d’aquests moviments, els primers dies que a les noticies aparegueren les primeres acampades i concentracions populars, indubtablement, la percepció general i majoritària era sens dubte de total comprensió, suport i simpatía cap al moviment.

Personalment, vaig aplaudir aquesta iniciativa popular, totalment pacífica, i realment coherent i lògiques per l’extrema gravetat de la crisi econòmica actual i la situació insostenible de moltes families, matrimonis, joves, gent gran, i més, que no toleren més l’actual situació, i que, per damunt de tot, clamen per un món més just, més equitatiu, però sobretot, per un món o que garanteixi els drets bàsics i fonamentals de les persones, per a poder viure dignament.

Indubtablement, ningú no pot no estar a favor de tot això, a favor de lluitar contra la corrupció, a favor de garantir feina per tothom, a favor de garantir una vida digna per tothom…, en definitiva, és tot allò per el qual cada dia milers de persones, cadascú a la seva manera, lluitem per combatre-ho i poder sobreviure en aquest món plè d’injusticies i dificultats que, sovint, no és al nostre abast ni a les nostres mans per poder combatre-ho, però que en canvi, és en la nostra actitud i treball diari, on rau la manera de lluitar-ho, respectant les normes de convivencia i exercint els nostres drets, però també obligacions.

A banda però, del fons d’aquestes reivindicacions populars, i d’aquestes i moltíssimes raons més i milers d’arguments per a estar indignats, totalment comprensibles, el que intento explicar aquí i fer entendre, és si la ruta d’aquesta revolució popular ha de canviar de rumb i prendre un altre camí reivindicatiu, més saludable, més raonable, i més dialogant, per evitar que el moviment acabi en pèrdua progressiva de credibilitat per part dels ciutadans, i en conseqüència, de la clase política, i per tant, que no quedi tot en una frustració per part dels indignats, de veure com la seva revolta, ha quedat desacreditada per aquests esdeveniments finals i per aquesta barreja final de gent indignada, amb col.lectius antisitemes radicals, salvadors humanitaris utòpics, i ocupes, que han tret força i credibilitat al fons del moviment reivindicatiu que tots aplaudiem.

Només cal pasar una estona per aquestes places, i veure que poc a poc, s’ha anat incorporant gent diversa, no realment identificativa amb l’origen de tot l’engranatge dels indignats, originats en les xarxes socials, que tan positives i efectives resulten per a fer ciberactivisme 2.0, i que per tant, ha anet derivat en una situació ja incontrolable, on les condicions de salubritat i higiene treuen tota la força i pes al que hauria de seguir sent un moviment ben organitzat, amb representants, i articulat d’una manera més dialogant, i amb més presència potser en els agents socials, i amb un seguit de propostes i mesures per a ser escoltades i estudiades.

La presència d’un grup reinvindicatiu, sigui quin sigui, i de la ideología que sigui, sempre i quan es faci pacíficament i dins d’uns principis i valors que per damunt de tot respectin la dignitat humana, pot fer-se efectiva durant un temps determinat, perquè tothom té dret a manifestar-se, a expressar-se i a reclamar els seus drets vulnerats o ferits. Aquesta és de fet l’essència de la democràcia.

Però també hi ha unes normes, unes obligacions, i un ordre de sentit comú, que ens obliga a recordar que els espais públics són públics, de tothom, i que per tant, ningú pot apoderar-se d’un espai indefinidament, perquè efectivament, el carrer és de tots, de tothom. I aquesta també és l’essència de la democràcia. Ens ha costat anys aconseguir-ho.

Per tant, cal seguir expressant aquesta indignació, que tots o molts compartim, però dins d’un ordre i d’una coherència que permeti una convivència pacífica entre tots, i que cadascú pugui dir la seva sense alterar la societat endreçada i tolerant que tots volem.

Hi ha moltes i noves maneres d’expressar la indignació, i per sort, hi ha la disposició per tothom de noves vies (tecnològiques, etc.) per manifestar-se i tenir una presència prou important i considerable per fer-se present i en consideració a les esferes a on es pretén arribar i assolir acords.

Les tecnologies actuals ofereixen una eïna més potent d’acció i presència social, no calen espais públics ocupats permanentment. És, doncs, l’hora de plegar i posar-se a treballar pel que creiem que ha de canviar.

Marta Monturiol
Publicat al diari digital CatDiàleg el 06/06/2011

Un any 2.0

 Ja farà aproximadament un any mig d'ençà que vaig introduir-me en el món 2.0, arràn d'una situació professional dolorosa viscuda, que em va dur a obrir-me noves activitats i formes de comunicació interessants i, perquè no, divertides i entretingudes.

La creació d'aquest bloc fou, de fet,  una manera d'intentar veure el fracàs com una nova oportunitat professional i personal; una oportunitat per a expressar-me i disposar al mateix temps d'un temps lliure abans inexistent per a gaudir en alguns moments d'una de les meves aficcions: escriure, i sobretot per a gaudir del més important sens dubte en aquesta vida: el meu fill i la meva familia.

Quan parlo d'experiència professional dolorosa, no és difícil imaginar-se en els anys en que ens trobem, al fet a què ens poguem referir. En efecte, parlem d'un acomiadament que, per desgracia de molts dels catalans i espanyols hem hagut de patir i suportar, ha suposat un duríssim cop per a mi a la vida. Una experiència que he tractat d'entendre repetidament al llarg de tot aquest any, intentant trobar o esbrinar on i en què vaig equivocar-me, per arribar fins aqui.

He visualitzat durant tot aquest temps, una i altra vegada, les meves decisions, accions, actituds i fets que puguin ajudar-me a entendrè el perquè de tot això, el perquè d'aquest fracàs o decepció professional.

Sens dubte, el millor de tot plegat i el que ha donat sentit a la meva situació ha estat la meravellosa oportunitat i experiència de poder gaudir com a mare i veure créixer el meu fill dia a dia. En Pol tenia tan sols quatre mesos i mig quan vaig perdre la feina, una feina que jo creia estable, sòlida, amb futur, i com no, ben merescuda i guanyada a base de tants anys d'esforç, preparació i estudis.

A vegades la vida ens dóna moments d'èxits i a vegades de fracàs, i la clau està en la nostra capacitat per veure-ho i aprofitar-ho, en el cas dels èxits per assumir-ho amb rapidesa i sense gaire excés per no caure en l'eufòria ni perdre la necessària humilitat per a seguir sent persona, i en el cas dels fracassos per intentar veure'ls com noves oportunitats professionals i personals per seguir endavant.

La creació d'aquest blog, la meva elevada activitat en les xarxes socials, així com la constant participació en associacions diverses, ha esdevingut una interessant via de coneixement social, l'oportunitat de conèixer gent interessant que m'ha recolzat molt en les meves iniciatives i inquietuts personals i professionals. I sobretot, l'oportunitat de poder compartir opinions, reflexions i punts de vista diferents de tot el que ens afecta com a persones, ciutadans, seguidors de certes causes o creences, etc, que contribueixen sempre a enriquir-nos i créixer com a persones, pel sol fer de mostrar-nos receptius, respectuosos i tolerants amb la diversitat d'opinions i posicionaments sobre temes diversos. De fet és aquest l'objectiu (o hauria de ser) de les xarxes socials, fer networking, parlant en termes més propis de les tecnologies 2.0.

 Per suposat, quan parlem de recolzament i suport, sens dubte la meva familia és i sera sempre la meva més fidel i especial seguidora, i la que em recorda sovint la necessitat de preservar i mantenir la meva essència i la meva persona, que és la que m'ha portat a assolir els meus somnis i objectius.

La recerca actual d'un nou lloc en el camp professional és dura, feixuga i molt complicada. Tot i així, i malgrat alguns dies dificils i de baixa moral, jo no perdo l'esperança de seguir creixent i desenvolupant-me tant personal com professionalment.

Tanmateix, la meva experiència personal al llarg de la meva vida em demostra que la fortalesa, l'esperit de superació, són valors molt preuats en l'ésser humà. He cregut, crec i sempre creuré en la cultura de l'esforç, del treball, de la constància i de la perseverància, qualitats i aptituds que sempre m'han dut a la línia d'arribada de totes les curses que he fet i m'han ajudat a superar tots els obstacles i dificultats que he trobat pel camí. Qualitats que considero vitals en una societat competitiva i de progrés.

Tan se val les limitacions físiques que un pugui tenir per les raons que sigui, ja que el compta és l'actitud, la persona, la capacitat d'aixecar-se a la vida totes les vegades que calgui. Bé ho diu el proverbi xinès: " Si caus set vegades, aixeca't vuit".

Esperem doncs, caure poques vegades més (si han de venir) però en qualsevol cas aixecar-me sempre, sempre i mirar el futur amb optimisme i esperança.

"Qui no ha afrontat l'adversitat no coneix la seva pròpia força."

                     Benjamin Jonson 1572-1637. Dramaturg anglès

Adéu, Espanya?

 Després d'aquest excel.lent primer reportatge de TV3, enmarcat dins del nou programa de documentals anomenat "Sense ficció", i en el qual Dolors Genovès ha dirigit amb una indiscutible professionalitat i rigor periodístic un magnífic i acurat treball de profund análisi sobre la comparativa entre la realitat de Catalunya amb la de Groenlàndia, Escòcia i Quebec, tinc la sensació que tots els telespectadors hem reaccionat i, ens hem parat a pensar i reflexionar sobre aquest estudi de gran qualitat i, perquè no dir-ho de repercussió social sense precedents.

Llegeixo per les xarxes socials just acabat el programa un allau de comentaris de tot tipus, i un seguit de reaccions positives, com era d'esperar, i d'orgull identitari general. La prova evident que tots volem escoltar i parlar-ne del tema. Volem saber. Volem opinar.

La clau però, del missatge del reportatge, l'essència en definitiva del reportatge, no és la raó de la Independència sols pel fet identitari, pel sentiment diriem (que és en major part l'argument base del moviment o causa per la que es mou la gent que n'està a favor de la independència) sinó que la raó del reportatge en sí està, per una banda, en la necessitat de la independència per la constatació i demostració històrica de la manca d'encaix de les relacions entre Espanya i Catalunya a nivell polític, i per tant, en la dificultat d'assolir un progrés econòmic, industrial, social, etc, que tindria la seva repercussió en una millora del BENESTAR de la societat catalana en tots els àmbits en cas d'assolir aquesta sobirania i autodeterminació; i, per altra banda, la dura realitat de Catalunya en comparació amb els altres casos, en el sentit que el tema de la independència esdevé una qüestió gens acceptada per l'Estat Espanyol (això ja ho sabem tots) fins al punt d'acollir-se a la Constitució per la via de l'"amenaça" de les forces de l'Estat per tal de protegir la unitat d'Espanya.

Aquest punt, contrasta de plè amb els casos de Groenlàndia, Quèbec o Escòcia, on, malgrat els llargs processos democràtics soferts sempre s'ha contemplat l'existència d'aquesta possibilitat, la de la independència, entenent que democràticament cal acceptar la voluntat que decideixi el poble.

Molt a fer tenim encara en aquest aspecte, i molt complicat ho tindrem aqui per a seguir endavant amb aquest objectiu tan llunyà i fins i tot gens possible per molts, com és la Independència de Catalunya.

Com bé diu Dolors Genovès, hem de perdre la por de parlar del tema, la por a la paraula Independència que tenen molts polítics catalans, i hem de treballar molt i bé, per a que la democràcia triomfi sobre aquestes restriccions i obstacles.

Treballar no per a convèncer a tothom que sigui independent i que voti que sí, no, no es tracta d'això ni dels missatges populistes de les consultes per acaparar vots i prou. Si s'expliquen les coses amb el rigor amb el que s'explica al reportatge de Dolors Genovès i es treballa per afrontar el tema des d'un debat més madur, més treballat, més aprofundit..., la gent escoltarà i entendrà millor perquè Catalunya no ha de tenir por a la independència, i perquè això ha d'arribar algun dia.

Aquestes xifres tan clares en les que queden paleses la paulatina reducció de la dependència empresarial de Catalunya vers Espanya en detriment d'una cada vegada major presència en els mercats internacionals, la cada vegada major obertura a l'exterior, etc., Catalunya té una històrica tradició industrial i empresarial que cal aprofitar i potenciar, tenim escoles catalanes de prestigi, tenim una creació de riquesa superior a la mitjana espanyola, i per tant, tenim els factors i elements necessaris per a afrontar la independència d'un país amb uns organismes propis més eficients i àgils, com per exemple una Seguretat Social catalana (les nostres cotitzacions superiors a les espanyoles ho permetrien), i molts més canvis estructurals que permetrien per tant, una millora considerable del benestar de la societat catalana.

Cal treballar doncs, per a explicar perquè Catalunya pot ser independent, explicar perquè és viable econòmicament, i perquè seria la millor opció per Catalunya i els qui viuen i treballen a Catalunya.

Sense convertir-se, però, en fals eslògan partidista ni populista; sense pretendre enganyar l'electorat amb falses promeses i enganys que només afavoririen una cada vegada major desafecció; cal treballar de debò  i parlar-ne sense por, treballar per a que tots els catalans estiguem units i participem més i millor en aquesta decisió. Perquè és una decisió que ens correspòn a nosaltres. És la nostra decisió i la de ningú més.

ODA A ESPANYA


Escolta, Espanya, – la veu d’un fill


que et parla en llengua – no castellana:


parlo en la llengua – que m’ha donat


la terra aspra:


en’questa llengua – pocs t’han parlat;


en l’altra, massa.






T’han parlat massa – dels saguntins


i dels que per la pàtria moren:


les teves glòries – i els teus records,


records i glòries – només de morts:


has viscut trista.






Jo vull parlar-te – molt altrament.


Per què vessar la sang inútil?


Dins de les venes – vida és la sang,


vida pels d’ara – i pels que vindran:


vessada és morta.






Massa pensaves – en ton honor


i massa poc en el teu viure:


tràgica duies – a morts els fills,


te satisfeies – d’honres mortals,


i eren tes festes – els funerals,


oh trista Espanya!






Jo he vist els barcos – marxar replens


dels fills que duies – a que morissin:


somrients marxaven – cap a l’atzar;


i tu cantaves – vora del mar


com una folla.






On són els barcos. – On són els fills?


Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:


tot ho perderes, – no tens ningú.


Espanya, Espanya, – retorna en tu,


arrenca el plor de mare!






Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;


que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;


pensa en la vida que tens entorn:


aixeca el front,


somriu als set colors que hi ha en els núvols.






On ets, Espanya? – no et veig enlloc.


No sents la meva veu atronadora?


No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?


Has desaprès d’entendre an els teus fills?


Adéu, Espanya!


1898

--------------------------------------------------------------------------------

Joan MARAGALL, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970.

Ciberactivisme 2.0

Fa cosa d’un any que vaig iniciar-me en el que ara s’anomena web 2.0, això és, les pàgines webs basades en comunitats d’usuaris, que és el que tots coneixem popularment com xarxes socials, blogs, wikis,.., i és realment sorprenent la manera en la que, quasi bé sense adonar-nos i de forma natural i progressiva, ha anat formant part de la nostra vida, dia rere dia, com una eïna més de comunicació entre molts de nosaltres, fins al punt de arribar a ser la nostra brúixola o referent per a l’activisme social, polític, cultural, en definitiva, per al ciberactivisme en qualsevol dels ámbits.

Ara parlar de facebook, twenti, twitter, linkedin, o qualsevol de les nombroses xarxes socials al nostre abast actualment, pot semblar un tema banal o simple, com si ens poséssim a parlar per exemple de telèfons mòbils, dels diferents models disponibles ara al mercat i les preferències per uns i altres entre els diferents usuaris possibles. És la conseqüència inmediata de la ràpida adaptació, integració, i consolidació de qualsevol tecnologia o instrument de comunicació que s’instaura a la societat com a eïna de treball, de comunicació o d’informació d’una manera tan natural i silenciosa que gairebé ni ens adonem de la seva repercussió i la seva excepcional utilitat passa gairebé desapercebuda entre tots nosaltres.
Però la realitat és que el que inicialment esdevinguè un divertit instrument de comunicació i contacte entre diversos usuaris, amb la finalitat de retrobar antics amics, col.legues, o companys d’estudis; ha resultat ser una potent i pràctica eïna d’activisme social, polític, cultural, etc.

És en aquest punt on les xarxes socials esdevenen les responsables i les causants d’aquesta onada d’activitat diària i constant, en la que tots i tothom té la opció de participar, d’informar, d’ésser informat, d’opinar, d’associar-se, de promoure o impulsar certes inquietuds, opinions o postures sobre una infinitat de qüestions i interessos comuns. Aquí és on les xarxes socials esdevenen un instrument força útil i poderós si el seu ús s’aprofita i es dirigeix cap a una nova manera d’entendre la comunicació i la informació.
La seva rapidesa, eficàcia, i la facilitat en la que es poden disposar de la seva utilitat mitjançant altres dispositius o eïnes tecnològiques que permetin actualitzar al’instant l’estat d’un usuari amb qualsevol de les possibles xarxes disponibles, insertant comentaris, fotografies, etc, fan que ens trobem davant d’un fenòmen comunicatiu de gran trascendència i importància històrica en el món de les relacions socials.

La societat canvia, avança i evoluciona d’acord amb totes les eïnes i instruments al seu abast, i així, ara la gent pot manifestar-se a la xarxa enlloc del carrer o la cafeteria, i per tant arribant a un major col.lectiu de gent i amb una major rapidesa, pot promoure o mobilitzar persones mitjançant la creació de grups per recolzar o condemnar un acte, activitat o personatge determinat; expressant i descobrint així, de més a prop, i amb rapidesa, la veu dels ciutadans, l’opinió pública.

En aquest sentit, la política adopta ara una nova forma i una nova via d’actuació, i una nova manera d’entendre la seva presència en la ciutadania, ja que ara els polítics tenen la opció d’acostar-se als ciutadans per mitjà d’aquestes xarxes socials, i per tant, trencar aquesta barrera i distància que tradicionalment els ha envoltat, de manera que amb l’existència i dinamicitat d’aquestes xarxes socials, les distàncies queden totalment retallades i els polítics passen definitivament de ser escoltats a escoltar la gent, la ciutadania, que s’acosta a ells per a expressar, preguntar, qüestionar o inclús manifestar el seu desacord o parè en les qüestions que creguin convenients o que el mateix polític plantegi amb la seva informació diària que exposa a mode d’agenda personal política pública. Una agenda que, certament, resulta ser una bona manera de mostrar la veritable feina i tasca diària que fan els polítics i que molt bona part d’ella s’en desconeix perquè òbviament tot no tindria cabuda a les notícies i informatius televisius i radiofònics.
Per tant, en aquest sentit les xarxes socials esdevenen una molt útil, profitosa i pràctica eïna de comunicació i informació política directa i personal.

Per altra banda, aquesta facilitat i rapidesa de transmissió de la informació de la que es disposa ara via xarxes socials genera també una nova manera d’entendre la informació en tant en quant la premsa digital circula a una velocitat superior a la premsa escrita o televisiva.
Els mitjans audiovisuals tenen aquest sentit, una certa competència informativa perquè ara els usuaris poden tenir tendència a contrastar algunes informacions procedents de les xarxes amb les que emeten aquests mitjans informatius, però al mateix temps, les xarxes socials esdevenen una font per a ells en tant en quant certes opinions, grups, o moviments creats a la xarxa poden donar una primera informació o impressió sobre certs moviments socials, polítics o culturals rellevants a tenir en compte.

Els sistemes de comunicació avancen i avancen, i amb ells canvien els models i les distàncies socials. Tothom qui vulgui pot estar en contacte amb qui vulgui de manera fácil i ràpida. Potser aquesta consideració pot també donar a pensar en l’arma de doble fil que tenen aquestes xarxes socials. Una nova manera de comunicar-se i relacionar-se també pot donar lloc a una nova manera de delinqüir o de trobar possibles victimes.

Crec que el futur d’aquestes xarxes socials, tan profitoses i útils ara per ara per tots nosaltres, per tot el que s’ha dit al llarg del text, passa per una regulació o control informàtic i/o legals, per tal de protegir els menors d’edat i així arribar a detectar possibles usuaris fraudulents o perillosos que facin d’aquesta nova manera de comunicar-se una eïna perillosa.
Com tot, serà necessàri en aquest sentit, una reeducació social orientada als més joves per tal que sàpiguen fer-ne un ús adequat de les xarxes, i sàpiguen trobar el límit entre la privacitat personal i la vida social. El fàcil accés de tothom a la informació de tothom és quelcom a tenir present per tal que se sàpiga gestionar i administrar de la manera més encertada possible.

La meva opinió és que les web 2.0 són una bona eïna de comunicació que cal aprofitar per expressar-nos, per dir la nostra, per opinar, per intercambiar impressions, per compartir alegries o tristeses col.lectives, per promoure grups d’interessos comuns i compartir les nostres inquietuds; i com no, interactuar amb tot plegat per estar informats com mai i poder contrastar fonts, comentaris, opinions, etc.
Estar en contacte amb aquesta realitat virtual ens pot aportar moltes coses positives, entre elles el poder escoltar diverses opinions interessants, ser conscients de les inquietuds tan comuns que ens uneixen als catalans, i com no, participar de l’activisme polític tan interessant de què disposem ara tots al nostre abast i poder dialogar al respecte.

Més enllà de les diverses possibilitats de contacte que ofereixen totes les xarxes socials actuals, està el paper que nosaltres podem tenir a les xarxes socials, la nostra opció per a fer, construir i unir. El ciberactivisme 2.0 és, sens dubte, la nostra via d’expressió, opinió i actuació modernes.