Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dimarts, 27 d’abril de 2010

Camí a Montserrat

Recordo cada any en un dia com el d’avui, 27 d’abril, dia de la nostra Mare de Déu de Montserrat, aquell any que vaig decidir sense pensar-m’ho dos cops, fer una caminada organitzada cap a la nostra muntanya sagrada i màgica, la nostra muntanya de Montserrat.
I ho recordo sempre amb un sentiment especial, aquell sentiment de molts dels catalans que veritablement sentim aquest racó de catalunya com un espai especial de retrobada i unió de tots nosaltres, en el que el passat, present i el futur de la nostra història es fusionen i esdevenen la raó de ser i sentir Catalunya com la sentim i estimem.

Recordo que quan els meus amics de Castellbisbal (jo sóc de Molins de Rei) em van parlar de la caminada que hi havia organtizada aleshores quan jo tenia recordo uns vint-i-set anys (o sigui deu fer uns vuit anys més o menys) per part d’una agrupació o associació de veïns del poble, jo de seguida em vaig interessar pels detalls i vaig expressar la meva especial il.lusió i voluntat d’afegir-me a aquesta caminada de la que sí que n’havia sentit parlar alguna vegada. Pensaba aleshores –deu ser maco això d’anar caminant a Montserrat per la nit i veure despuntar el dia.., quina cosa més bonica.., i a Montserrat, en arribar-hi, anar a veure la Moreneta..- em deia jo a mi mateixa.

La veritat és que va resultar una experiencia certament espiritual i de comunió amb tot el que representava, com a catalana de cor i sentiment que sóc, caminar tota la nit, durant gairebé 9 hores seguides, fent tan sols 3 aturades, dues curtes, de 15 minuts, i una d’important, de mitja hora si no recordo malament, per a menjar una mica del que portàvem a sobre (entrepans, begudes) i descansar i recuperar forces per fer el tram final. El més dur i difícil. Pujar la muntanya de baix fins a dalt, fins arribar a la plaça, a on recordo vaig arribar desmuntada i feta pols. Això sí, amb un sentiment de pau i felicitat a dins meu, de satisfacció i d’orgull d’haver “peregrinat” durant hores per veure la Mare de Déu de Montserrat. La nostra Mare de Déu. Quina sensació de pau tan gran que vaig sentir… res igual havia sentit abans.

I ara potser semblarà una cosa exagerada, però si algú que senti la seva catalanitat i la seva profunda estima per la muntanya de Montserrat ha tingut mai l’oportunitat de fer aquesta caminada tan simple i alhora especial, segur que entendrà tot el que estic dient.

Era com una sensació d’haver purificat la meva ànima, d’haver deixat enrere els “pecats”, és a dir, com si el fet de peregrinar la muntanya m’hagués dotat d’una certa protecció i cura.., és tot el que vaig sentir i així ho explico..
I més enllà de les creences religioses i no religioses que pugui un tenir sobre certs aspectes que s’en deriven d’una vivència d’aquest tipus, està l’espiritualitat i la profunditat interior, sentida i viscuda per una experiència de tanta riquesa i amor com aquesta.

La veritat és que aquesta caminada a peu a Montserrat és una de les coses de les que més orgullosa em sento d’haver fet com a catalana, però també com a persona.
He tingut ocasió de realitzat més caminades, excursions i “trekkings” en altres indrets de Catalunya i fora de Catalunya, (m’agrada molt les excursions i el contacte amb la natura, sentir-la de ben a prop..) i cap d’aquestes és comparable a tota la majestuositat i tota la riquesa d’emocions i sentiments que vaig viure caminant cap a Montserrat.

És tota una sèrie de factors, elements, sentiments i creences personals el que dóna forma i contingut a una experiència d’aquestes característiques, és quelcom personal que no pot ser valorat o jutjat per algú que no senti o entengui Montserrat i tot el que l’envolta tal i com ho entenem i sentim molts catalans.

És quelcom que he volgut compartir-ho en el meu bloc, perquè avui, dia de la Nostra Mare de Déu de Montserrat, és un bon dia per a recordar a Catalunya, que tenim entre nosaltres un indret màgic i especial que hem de protegir i estimar.

Cal seguir protegint i estimant Montserrat com fins ara hem fet els catalans, perquè tots sabem prou bé que aquesta muntanya és per a nosaltres un símbol, un sentiment, una història molt nostra.

Montserrat, el Virolai, totes dues van de la mà.. una posa l’element, la natura, i l’altra posa la seva veu i missatge…


Per això us deixo aquí aquestes imatges de Montserrat i la seva veu, el Virolai, per retre avui homenatge a la nostra muntanya, a la nostra Mare de Déu de Montserrat.. va per tots vosaltres, per tots els catalans que tan estimem la muntanya, que tant estimem Catalunya..

divendres, 16 d’abril de 2010

Ciberactivisme 2.0

Fa cosa d’un any que vaig iniciar-me en el que ara s’anomena web 2.0, això és, les pàgines webs basades en comunitats d’usuaris, que és el que tots coneixem popularment com xarxes socials, blogs, wikis,.., i és realment sorprenent la manera en la que, quasi bé sense adonar-nos i de forma natural i progressiva, ha anat formant part de la nostra vida, dia rere dia, com una eïna més de comunicació entre molts de nosaltres, fins al punt de arribar a ser la nostra brúixola o referent per a l’activisme social, polític, cultural, en definitiva, per al ciberactivisme en qualsevol dels ámbits.

Ara parlar de facebook, twenti, twitter, linkedin, o qualsevol de les nombroses xarxes socials al nostre abast actualment, pot semblar un tema banal o simple, com si ens poséssim a parlar per exemple de telèfons mòbils, dels diferents models disponibles ara al mercat i les preferències per uns i altres entre els diferents usuaris possibles. És la conseqüència inmediata de la ràpida adaptació, integració, i consolidació de qualsevol tecnologia o instrument de comunicació que s’instaura a la societat com a eïna de treball, de comunicació o d’informació d’una manera tan natural i silenciosa que gairebé ni ens adonem de la seva repercussió i la seva excepcional utilitat passa gairebé desapercebuda entre tots nosaltres.
Però la realitat és que el que inicialment esdevinguè un divertit instrument de comunicació i contacte entre diversos usuaris, amb la finalitat de retrobar antics amics, col.legues, o companys d’estudis; ha resultat ser una potent i pràctica eïna d’activisme social, polític, cultural, etc.

És en aquest punt on les xarxes socials esdevenen les responsables i les causants d’aquesta onada d’activitat diària i constant, en la que tots i tothom té la opció de participar, d’informar, d’ésser informat, d’opinar, d’associar-se, de promoure o impulsar certes inquietuds, opinions o postures sobre una infinitat de qüestions i interessos comuns. Aquí és on les xarxes socials esdevenen un instrument força útil i poderós si el seu ús s’aprofita i es dirigeix cap a una nova manera d’entendre la comunicació i la informació.
La seva rapidesa, eficàcia, i la facilitat en la que es poden disposar de la seva utilitat mitjançant altres dispositius o eïnes tecnològiques que permetin actualitzar al’instant l’estat d’un usuari amb qualsevol de les possibles xarxes disponibles, insertant comentaris, fotografies, etc, fan que ens trobem davant d’un fenòmen comunicatiu de gran trascendència i importància històrica en el món de les relacions socials.

La societat canvia, avança i evoluciona d’acord amb totes les eïnes i instruments al seu abast, i així, ara la gent pot manifestar-se a la xarxa enlloc del carrer o la cafeteria, i per tant arribant a un major col.lectiu de gent i amb una major rapidesa, pot promoure o mobilitzar persones mitjançant la creació de grups per recolzar o condemnar un acte, activitat o personatge determinat; expressant i descobrint així, de més a prop, i amb rapidesa, la veu dels ciutadans, l’opinió pública.

En aquest sentit, la política adopta ara una nova forma i una nova via d’actuació, i una nova manera d’entendre la seva presència en la ciutadania, ja que ara els polítics tenen la opció d’acostar-se als ciutadans per mitjà d’aquestes xarxes socials, i per tant, trencar aquesta barrera i distància que tradicionalment els ha envoltat, de manera que amb l’existència i dinamicitat d’aquestes xarxes socials, les distàncies queden totalment retallades i els polítics passen definitivament de ser escoltats a escoltar la gent, la ciutadania, que s’acosta a ells per a expressar, preguntar, qüestionar o inclús manifestar el seu desacord o parè en les qüestions que creguin convenients o que el mateix polític plantegi amb la seva informació diària que exposa a mode d’agenda personal política pública. Una agenda que, certament, resulta ser una bona manera de mostrar la veritable feina i tasca diària que fan els polítics i que molt bona part d’ella s’en desconeix perquè òbviament tot no tindria cabuda a les notícies i informatius televisius i radiofònics.
Per tant, en aquest sentit les xarxes socials esdevenen una molt útil, profitosa i pràctica eïna de comunicació i informació política directa i personal.

Per altra banda, aquesta facilitat i rapidesa de transmissió de la informació de la que es disposa ara via xarxes socials genera també una nova manera d’entendre la informació en tant en quant la premsa digital circula a una velocitat superior a la premsa escrita o televisiva.
Els mitjans audiovisuals tenen aquest sentit, una certa competència informativa perquè ara els usuaris poden tenir tendència a contrastar algunes informacions procedents de les xarxes amb les que emeten aquests mitjans informatius, però al mateix temps, les xarxes socials esdevenen una font per a ells en tant en quant certes opinions, grups, o moviments creats a la xarxa poden donar una primera informació o impressió sobre certs moviments socials, polítics o culturals rellevants a tenir en compte.

Els sistemes de comunicació avancen i avancen, i amb ells canvien els models i les distàncies socials. Tothom qui vulgui pot estar en contacte amb qui vulgui de manera fácil i ràpida. Potser aquesta consideració pot també donar a pensar en l’arma de doble fil que tenen aquestes xarxes socials. Una nova manera de comunicar-se i relacionar-se també pot donar lloc a una nova manera de delinqüir o de trobar possibles victimes.

Crec que el futur d’aquestes xarxes socials, tan profitoses i útils ara per ara per tots nosaltres, per tot el que s’ha dit al llarg del text, passa per una regulació o control informàtic i/o legals, per tal de protegir els menors d’edat i així arribar a detectar possibles usuaris fraudulents o perillosos que facin d’aquesta nova manera de comunicar-se una eïna perillosa.
Com tot, serà necessàri en aquest sentit, una reeducació social orientada als més joves per tal que sàpiguen fer-ne un ús adequat de les xarxes, i sàpiguen trobar el límit entre la privacitat personal i la vida social. El fàcil accés de tothom a la informació de tothom és quelcom a tenir present per tal que se sàpiga gestionar i administrar de la manera més encertada possible.

La meva opinió és que les web 2.0 són una bona eïna de comunicació que cal aprofitar per expressar-nos, per dir la nostra, per opinar, per intercambiar impressions, per compartir alegries o tristeses col.lectives, per promoure grups d’interessos comuns i compartir les nostres inquietuds; i com no, interactuar amb tot plegat per estar informats com mai i poder contrastar fonts, comentaris, opinions, etc.
Estar en contacte amb aquesta realitat virtual ens pot aportar moltes coses positives, entre elles el poder escoltar diverses opinions interessants, ser conscients de les inquietuds tan comuns que ens uneixen als catalans, i com no, participar de l’activisme polític tan interessant de què disposem ara tots al nostre abast i poder dialogar al respecte.

Més enllà de les diverses possibilitats de contacte que ofereixen totes les xarxes socials actuals, està el paper que nosaltres podem tenir a les xarxes socials, la nostra opció per a fer, construir i unir. El ciberactivisme 2.0 és, sens dubte, la nostra via d’expressió, opinió i actuació modernes.

dijous, 8 d’abril de 2010

Enemics de la Democràcia


Garzón seurà finalment a la banqueta dels acusats, serà jutjat sí, encara que ens sembli força estrany el jutge artífex de la lluita contra la corrupció, canviarà la toga i el martell per la cadira d’imputats i ,qui sap, i depenent de com transcorri el judici, podria ser inhabilitat del seu càrrec temporal o indefinidament.

La carrera judicial de Baltasar Garzón ha estat força marcada per la seva lluita constant contra sonats casos de corrupció i escàndol polític, tan nacionals com internacionals i no sempre aplaudits o recolzats per sectors i alts càrrecs polítics relacionats o vinculats amb altres membres pressumptament implicats als mateixos, que li han suposat sempre haver d’enfrontar-se a una continua batalla de querelles tramitades contra la seva persona i en les que sortosament fins ara ha pogut sortir afavorit pel suport i el pes que la llei i la democràcia li han anat atorgant.

Casos tan sonats i reconeguts com els de Pinochet, per la mort i tortura de ciutadans espanyols i crims contra la humanitat durant el seu mandat; la anomenada “Operación Condor” contra Kissinger, per la instauració de dictadures a l’Amèrica Llatina; la investigació contra el BBVA en els comptes estrangers per suposades operacions de blanquejament de capital; la seva intensa campanya contra la guerra d’Irak.. etc; casos significatius i força reconeguts com a exemples d’aquells referents a l’àmbit internacional.
Però a nivell nacional, tenim també casos molt importants, rellevants i durament “destapats” i condemnats com el cas de lluita “bruta” contra ETA mitjançant el GAL per part del PSOE; la investigació a Jesús Gil com a Alcalde de Marbella i al Club Atlètico de Madrid, per corrupció; les importants operacions contra el tràfic de drogues, com el cas “Nècora” amb la qual va desarticular l’organització, i l’operació “Pitón”; l’operació “Pretòria”, contra la corrupció urbanística a Catalunya; i finalment, destaquen els casos més recents i encara en procés, com són el Cas Gürtel, la investigació de la qual Garzón cedeix als Tribunals Superiors de València i Madrid (per petició de la Fiscalia i del PP i en trobar-ne indicis contra aforats, en efecte, diputats, senadors i altres alts càrrecs polítics que no poden ser jutjats per l’Audiència Nacional) encara obert i en pendent de resolució, i el cas que ens porta a aquesta reflexió i análisi, com és ara el de la recent investigació contra els crims durant el franquisme.

I és aquí, en aquesta investigació on Garzón topa amb el fantasma del franquisme i es troba ja amb una querella tramitada al Tribunal Suprem per part de l’organització d’ultradreta Manos Limpias (presidida per Miguel Bernard, exdirigent de Fuerza Nueva, partit fundat per un notari franquista, Blas Piñar López) i Falange Española, aquesta última suposadament implicada directament contra els crims que es pretenen estudiar.
Així, doncs, ens trobem que finalment aquestes dues organitzacions pro-franquistes, o en tot cas, d’ideologia clarament d’extrema dreta i tendència franquista, posen fi a la investigació iniciada pel jutge, després de diverses querelles, denúncies i queixes presentades i totes elles desestimades contra ell, amb una darrera i definitiva querella victoriosa i determinant que presenten al.legant prevaricació en la investigació dels críms de la guerra civil i del franquisme.
Aconsegueixen d’aquesta manera el seu objectiu, que no és altre que evidentment aturar aquestes investigacions, i no pas determinar o defensar la competència corresponent a tal investigació i, el més sorprenent i indignant de tot això, ja per arrodonir i refermar una clara actitud antidemocrática i dictatorial al assumpte, apareix el Partit Popular, que ja anteriorment havia intentat recusar el jutge com a instructor del cas Gürtel i presentant també una querella (finalment desestimada també) per prevaricació contra aquest, i emetent un comunicat expressant que cel.lebren l’admissió a tràmit d’aquesta querella presentada per aquestes dues organitzacions.

Em costa entendre que un jutge amb una trajectòria tant destacada i orientada a aquesta ferma voluntat i dedicació al llarg de la seva dilatada carrera judicial en la lluita contra la corrupció i la defensa pels drets humans hagi de ser processat per tals acusacions que sols generen més preguntes i incoherències respecte la democràcia per part dels ciutadans.
Oblidem a vegades que la democràcia té enemics, els que pretenen enganyar o fer-nos creure que la tenim totalment instaurada i forta, que la tenim totalment consolidada.. i en canvi, és en aquestes situacions, en aquestes circumstàncies politiques i judicials que ens hem d’obligar a recordar i pensar que hi ha un passat a Espanya que encara no està esborrat, condemnat.

Efectivament, com va manifestar en unes declaracions sobre el franquisme, un expert en política que no recordo el nom, i que vaig tenir ocasió de llegir en un petit reportatge en un diari de llarga tirada nacional, “Espanya no serà mai un país 100% democràtic fins que no es condemni el franquisme”.
Quin sentit té esclar, avançar i progressar en una democràcia que no condemna un passat dictatorial, que permet la presència de hereus de l’etapa franquista a la política actual?.. quin sentit té investigar sobre això, sobre aquest passat i sobre aquests crims si hi ha enemics de la democràcia?.. però, ésclar, això és un altre tema. I sobre temes que afecten a aquest fantasma del passat és quelcom molt i molt difícil de parlar.

Sols espero que la democràcia que tenim sigui cada vegada més forta que la presència d’aquests enemics, que aquests s’allunyin i desapareguin al llarg del temps, que perdin influència i poder en tots el àmbits, que siguin durament condemnats per la força i pes de la democràcia justa i eficaç, i que per damunt de tot prevalgui el seny polític i la voluntat de llluitar i treballar per a que aquesta esdevingui el millor camí per a la societat, una societat on la justícia sigui de veritat i pugui treballar lliure d’entrebancs i querelles injustes i sense cap mena de sentit.