Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dimecres, 30 de juny de 2010

Sentència de Divorci


He hagut de deixar passar un parell de dies per intentar pair tota aquesta polèmica de la sentència del Tribunal Constitucional, i limitar-me a participar via xarxes socials amb totes les lògiques i raonables reaccions d’indignació i ràbia que hem sentit els catalans per la ferida tan greu que ens ha deixat Espanya.
No ens ve pas tan de nou aquesta important ferida, sobretot perquè sabem prou bé la difícil relació que hem passat sempre en aquest matrimoni de conveniència que ja ha deixat de ser entre Espanya i Catalunya.
Les relacions forçades i de conveniència a la llarga es desgasten, deixen de funcionar, i finalment, es trenquen, donant lloc a un dolorós divorci sense acord mutu.

En aquest cas, surt greument ferida, i humiliada (en paraules del President Pujol) la nostra Catalunya, que ha resultat ser enganyada i utilitzada de la manera més cruel i injusta, com sempre, faltant-li el respecte mitjantçant els mitjans de comunicació amb declaracions catalanòfobes que han anat provocant un progressiu augment de l’odi general d’Espanya vers Catalunya i els catalans, i tot el que feia referència a la nostra simbologia i litúrgia. Però la ferida de guerra que diriem, la ferida que ha trencat definitivament amb aquest matrimoni de conveniència, ha estat una sentència dictada per un Tribunal Constitucional dubtós (4 membres del tribunal amb el mandat caducat), i sens dubte incompetent, perquè ja des del moment que es va decidir a aceptar i tirar endavant un recurs presentat pel Partit Popular (i 5 territoris espanyols i el Defensor del pueblo, que a hores d’ara romanen pendents de deliberar) contra un Estatut referendat pel poble català i seguint el procés democràtic i constitucional establert (aprovació proposta al Parlament de Catalunya, retocat i aprovat al Congrés espanyol, i finalment de nou aprovat a Catalunya en un referèndum) va quedar totalment desacreditada la seva credibilitat i legitimitat.

Malgrat això, partits polítics com el PP i Ciutadans encara es prenen la llibertat d’afirmar la obligatorietat d’acatar la sentència del TC perquè tenim ara sí, un estatut plenament constitucional, i d’aquesta manera, esdevenen uns experts i ultradefensors en matèria constitucional perquè òvbiament això respòn als seus interessos com a partits polítics, que no és altra que vetllar per la “indisoluble unidad de la nación española”, sense importar-lis gens ni mica la veu del poble. En absolut.
Per tant, constitucionals pel que els hi interessa i els hi va bé, ja que la mateixa constitució espanyola ho diu, que la sobirania resideix en el poble, així doncs, on és aquesta sobirania, que se l’han confitat lliurement i s’han limitat a actuar com sempre, creant aquest clima de crispació i perjudicant els interessos dels catalans i de Catalunya. Sempre.

No sé si certament fou un error excloure la participació del PP en la redacció del nou Estatut. Diuen que ara estem pagant car aquest error, perquè aquesta exclusió és la que va donar viu lliure al PP espanyol per recórrer l’Estatut; deixant ben clar que mitja Espanya no podia quedar exclosa de participar i opinar sobre aquest Estatut, i així ho van fer plantejant al Congrés, expressant el seu desacord amb l’aprovació de l’Estatut, amb més de quatre milions de firmes, una proposició de no llei que demanava un referèndum a tot l’Estat Espanyol sobre l’Estatut.
Un desacord que mostra també la seva actitud poc democràtica al no acceptar una aprovació i pacte totalment democràtic al Congrés dels Diputats. Però que per sort del sentit comú i de la coherència política van fracassar en l’intent.

Tot i així, i a banda de les consideracions personals sobre l’actitut del PP vers el tema de l’Estatut, hi ha un fet totalment evidenciador i simptomàtic d’aquesta catalonofòbia “apostoflant” com diria aquell, i és el fet d’haver recorregut uns articles de l’Estatut de Catalunya que altres comunitats varen copiar idénticament per als seus estatuts (comunitat valenciana, Andalucía, Aragó i Balears) que, vés per on, no han estat recorreguts per ningú i són en vigor a l’actualitat, i quina casualitat, que aquestes comunitats són, juntament amb Múrcia, les que també han presentat recurs contra l’Estatut de Catalunya, a part de la del PP i el Defensor del Pueblo. Jo crec que aquí sobren els comentaris.

I de fet, si ens posem a aprofundir en el tema, trobarem que hi ha un informe que demostra que hi ha 6 estatus que tenen més de 100 articles com els impugnats pel pp català, segons informava el Diari de Girona en un titular del 15 de Juliol de 2007.

Amb tot això, queda ben clar que a l’Estat Espanyol Catalunya no hi cap, no ens volen, ni tan sols ens respecten, per tant, s’ha acabat la gallina dels ous d’or i s’ha acabat el bròquil, com diriem en la nostra expressió col.loquial més típica i catalana.

L’ùnic que em queda dir, i posant-nos seriosos, és que aquests fets indubtablement marcarant un abans i un després de la història de Catalunya i sobretot, de les relacions entre Espanya i Catalunya, que prácticamente han quedat del tot malmeses i trencades. Si abans la utopia era la Independència, ara això ha canviat completament, i la utopia és ara Espanya i no la Independència.
No serà fácil, i ens espera un camí difícil i de tensió política sense precedents en la història de la democràcia espanyola. Cal treballar per aquest camí, i com sempre amb el tarannà català i l’esperit i ànima propis de Catalunya, i amb els valors tan nostres de la feina ben feta i del seny i la rauxa, però també ara del pit i collons (amb perdó de l’expressió).

Tants anys treballant, lluitant, i construint un país perquè ara vulguin enfonsar-nos d’aquesta manera, tocant la columna vertebral del nostre Estatut, la nostra veu, com ara la llengua. No, senyors, per aquí no passem. Us equivocat i molt amb nosaltres.
Ara la pregunta és si a part dels crits, la ràbia i la manifestació del 10 de juliol, que són molt importants, i sí, ho hem de fer i ens hem de fer sentir qui som i cap a on anem; està el fet més important per mi, i és si Catalunya serà capaç d’assolir aquesta unitat total, en tots els àmbits, que necessitarà per a aixecar un país molt fatigat, per poder vèncer i curar aquesta ferida, i poder donar una resposta contundent de tot plegat a Espanya. Ho farem? Serem capaços? Jo estic convençuda que sí. Endavant i Som-hi!!
Som i serem tant si es vol com si no es vol.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

molt bé marta !! moltes felicitats per els teus tres ultims articles, estan desevolupats d'una forma molt clsarificadora, i també molt sentida. segueix, ets un "crak"

Marta ha dit...

Moltes gràcies anònim per les teves paraules. La meva intenció no és cap altra que expressar la meva opinió i visió de les coses, i convidar a la reflexió i al diàleg.

Martini ha dit...

Què més podem dir? crec que els arguments i les paraules estan ja molt gastades, amb Espanya no hi ha gairebé res a fer. Però compte i no capgirem les coses, perquè no és veritat que no ens vulguin, com alguns analistes plantegen aquests dies en els mitjans. I tant que ens volen! Ens volen arraulits i claudicats com a vulgars servents d'una província romana. la seva mentalitat és molt simple i diàfana; fa tres segles van conquerir a sang i foc aquest territori, i per tant no tenen perquè avenir-se a consensuar ni pactar res, sobre uns dominis i uns subdits que els pertànyen per l'ineludible "dret de conquesta". No cal anar gaire lluny en el temps per recuperar aquest argument en la veu d'un personatge il·lustrat com Torrente Ballester, una significativa veu de les lletres castellanes que, en plena voràgine anti-catalana pel retorn dels arxius incautats a Catalunya, va llençar la casernària proclama des del balcó de l'ajuntament de Salamanca.

Per tant, Marta, molt en compte amb les visions simplistes que circulen aquests dies a l'estil "Adéu Espanya", i que redueixen el problema a una mera qüestió d'obtenir la majoria suficient en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. No sé si t'has atrevit a donar un tomb per alguna de les nombroses webs de mitjans o blocs fatxendes espanyols, on en la secció de comentaris es pot trobar les mostres més diverses de bilis i excrecions anti-catalanes: des del reclam a la suspensió immediata del règim autonòmic per a Catalunya (el més suau), fins a apel·lacions a l'honor i a l'indefugible deure dels exèrcits, la legió, tancs, militars... i no et descomptis que la llista és pròdiga i una calcomania molt fidedigne de la mentalitat de molts espanyols, a banda i banda de PP i PSOE.

Si, si, si, ja sé que les seccions de comentari i opnió dels mitjans a Internet són sovint com una mena de vàlvula d'escapament de les pulsions més baixes d'una ampla mostra de pertorbats, tal com apunten molts sociòlegs i sicòlegsles, però la contundència i, sobretot, l'abundància d'aquestes afirmacions no les podem tampoc infravalorar.

Tampoc estic dient que els catalans ens hem de deixar impressionar ni frenar amb el nostre objectiu d'avançar cap a la llibertat plena de Catalunya. Només adverteixo que el camí serà molt complicat, i crec que això no és fer cap tremendisme apocalíptic, tal com algú m'ha acusat, sinó és una postura realista. Qui es pensi que això passa senzillament per convocar el referèndum en festiu, anar a votar amb el pa i la Vanguardia sota el braç, guanyar el referèndum i a l'endemà muntar una mena de Woodstock al Parc de la Ciutadella va equivocat.

Espanya donarà molta guerra abans d'admetre l'amputació de territori peninsular. Potser la cosa no passarà per la movilització dels tancs (esperem), cosa bastant impensable en el context de la UE. No oblidem, però, que precisament Espanya va retirar fa poc els seus militars de Kosovo com a senyal clara a la comunitat internacional de la seva posició davant l'autodeterminació dels pobles. Recordem, també, com van anar les coses amb el fustrat reconeixement internacional de la selecció catalana de hoquei: joc brut de la diplomàcia espanyola, soborns per arreu, amenaces a les federacions sud-americanes...Haurem de ser molt hàbils i saber-nos moure molt bé a escala europea i mundial, si volem assolir un ple estatus de nació reconeguda a nivell internacional. En aquest sentit, el punt de partida crec que és bó, perquè la presència de catalans arreu d'Europa és molt significativa. De ben segur que cladrà trobar aliances amb d'altres estats de dins la UE d'escala similar a Catalunya. Alguns economistes plantegen que la pèrdua de pes específic d'una Espanya sense Catalunya, pot ser molt llaminer per altres estats de la UE. Està per veure-ho!

"Sort, felicitats per la feina i tots per la manifestació!"

Martí

Jordi Báez ha dit...

Molt bé, Marta. Vinc de legir en Quintana i ara tu. Veig en tots dos una cosa que ja m'agrada: dincs de CDC/CIU comença a haver la sensaciò clara de que això s'ha acabat. Les paraules d'ahir d'en Mas posant a lloc en rodriguez z., també son aclaridores. Punt i final. Que s'ho facin. Prou de mantenir governs "espanyolistes" per allò de la responsabilitat. I coincideixo amb qui t'escriu, Martini, que els xiquets de ERC s'equivoquen si creuen que això s'arregla amb un referèndum i en acabar diem: adeu espanya. adeu espanya ja fa temps que ho diem, però el camí serà llarg, tortuòs i difícil. Però com diuen, el viatge més llarg comença amb un pas. I aquest pas s'ha de fer ràpid: deixar caure aviat el govern d'espanya, evitar ajudar a que governi l'enemic pepero, i treballar única i exclusivament per els nostres interessos. I punt. Gràcies per els teus textos.

Marta ha dit...

Moltes gràcies Martini, en primer lloc, per seguir amb interès els meus articles, i prendre't la molèstia de fer aquests comentaris tan extensos, detallats, i amb les reflexions tan interessants que fas. Aquest és de fet l'objectiu del meu bloc, i cel.lebro trobar lectors i seguidors que m'aportin una visió personal del tema que exposo d'una manera enriquidora i àmplia, com la teva. Per a mi és molt important recollir impressions d'aquesta mena, que m'ajuden i m'animen a seguir escrivint i expressant el meu parer en les coses que m'afecten com a persona i ciutadana. Moltes gràcies de nou, i encantada de tenir-te com a fidel lector del meu blog. Salutacions.

Marta ha dit...

Hola Jordi gràcies a tu pels teus comentaris, per expressar la teva opinió i participar en aquest intercanvi d'impressions i opinions. Espero que aquesta coincidència en els nostres punts de vista envers aquest tema refelcteixi la de la majoria dels catalans, hauria de ser així si volem veure un final en el nostre camí. Esperem que sí. El meu desig és que tots els catalans estiguem més units que mai, i més convençuts que mai del nostre dret a decidir. Ara més que mai cal estar units i fer un fort crit i un bon cop de taula, i treballar més que mai per la Catalunya que tots volem i somniem. Costi el que costi.