Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dimarts, 27 d’abril de 2010

Camí a Montserrat

Recordo cada any en un dia com el d’avui, 27 d’abril, dia de la nostra Mare de Déu de Montserrat, aquell any que vaig decidir sense pensar-m’ho dos cops, fer una caminada organitzada cap a la nostra muntanya sagrada i màgica, la nostra muntanya de Montserrat.
I ho recordo sempre amb un sentiment especial, aquell sentiment de molts dels catalans que veritablement sentim aquest racó de catalunya com un espai especial de retrobada i unió de tots nosaltres, en el que el passat, present i el futur de la nostra història es fusionen i esdevenen la raó de ser i sentir Catalunya com la sentim i estimem.

Recordo que quan els meus amics de Castellbisbal (jo sóc de Molins de Rei) em van parlar de la caminada que hi havia organtizada aleshores quan jo tenia recordo uns vint-i-set anys (o sigui deu fer uns vuit anys més o menys) per part d’una agrupació o associació de veïns del poble, jo de seguida em vaig interessar pels detalls i vaig expressar la meva especial il.lusió i voluntat d’afegir-me a aquesta caminada de la que sí que n’havia sentit parlar alguna vegada. Pensaba aleshores –deu ser maco això d’anar caminant a Montserrat per la nit i veure despuntar el dia.., quina cosa més bonica.., i a Montserrat, en arribar-hi, anar a veure la Moreneta..- em deia jo a mi mateixa.

La veritat és que va resultar una experiencia certament espiritual i de comunió amb tot el que representava, com a catalana de cor i sentiment que sóc, caminar tota la nit, durant gairebé 9 hores seguides, fent tan sols 3 aturades, dues curtes, de 15 minuts, i una d’important, de mitja hora si no recordo malament, per a menjar una mica del que portàvem a sobre (entrepans, begudes) i descansar i recuperar forces per fer el tram final. El més dur i difícil. Pujar la muntanya de baix fins a dalt, fins arribar a la plaça, a on recordo vaig arribar desmuntada i feta pols. Això sí, amb un sentiment de pau i felicitat a dins meu, de satisfacció i d’orgull d’haver “peregrinat” durant hores per veure la Mare de Déu de Montserrat. La nostra Mare de Déu. Quina sensació de pau tan gran que vaig sentir… res igual havia sentit abans.

I ara potser semblarà una cosa exagerada, però si algú que senti la seva catalanitat i la seva profunda estima per la muntanya de Montserrat ha tingut mai l’oportunitat de fer aquesta caminada tan simple i alhora especial, segur que entendrà tot el que estic dient.

Era com una sensació d’haver purificat la meva ànima, d’haver deixat enrere els “pecats”, és a dir, com si el fet de peregrinar la muntanya m’hagués dotat d’una certa protecció i cura.., és tot el que vaig sentir i així ho explico..
I més enllà de les creences religioses i no religioses que pugui un tenir sobre certs aspectes que s’en deriven d’una vivència d’aquest tipus, està l’espiritualitat i la profunditat interior, sentida i viscuda per una experiència de tanta riquesa i amor com aquesta.

La veritat és que aquesta caminada a peu a Montserrat és una de les coses de les que més orgullosa em sento d’haver fet com a catalana, però també com a persona.
He tingut ocasió de realitzat més caminades, excursions i “trekkings” en altres indrets de Catalunya i fora de Catalunya, (m’agrada molt les excursions i el contacte amb la natura, sentir-la de ben a prop..) i cap d’aquestes és comparable a tota la majestuositat i tota la riquesa d’emocions i sentiments que vaig viure caminant cap a Montserrat.

És tota una sèrie de factors, elements, sentiments i creences personals el que dóna forma i contingut a una experiència d’aquestes característiques, és quelcom personal que no pot ser valorat o jutjat per algú que no senti o entengui Montserrat i tot el que l’envolta tal i com ho entenem i sentim molts catalans.

És quelcom que he volgut compartir-ho en el meu bloc, perquè avui, dia de la Nostra Mare de Déu de Montserrat, és un bon dia per a recordar a Catalunya, que tenim entre nosaltres un indret màgic i especial que hem de protegir i estimar.

Cal seguir protegint i estimant Montserrat com fins ara hem fet els catalans, perquè tots sabem prou bé que aquesta muntanya és per a nosaltres un símbol, un sentiment, una història molt nostra.

Montserrat, el Virolai, totes dues van de la mà.. una posa l’element, la natura, i l’altra posa la seva veu i missatge…


Per això us deixo aquí aquestes imatges de Montserrat i la seva veu, el Virolai, per retre avui homenatge a la nostra muntanya, a la nostra Mare de Déu de Montserrat.. va per tots vosaltres, per tots els catalans que tan estimem la muntanya, que tant estimem Catalunya..

2 comentaris:

Martini ha dit...

El maig de 2005 vaig fer la caminada Gràcia (Barcelona)- Montserrat, en una època on la meva relació de parella estava fracturada. La veritat és que, tot i reconèixer la meva adscripció al catolicisme no practicant, em vaig apuntar a aquesta prova esportiva més per un repte de superació personal que per motius de veneració o idolàtrics envers la simbologia de la muntanya.
No obstant, he de reconèixer que conservo com a única i intransferible experiència esperitual, gairebé mística, la sensació d'albirar el perfil de la muntanya amb les primeres llums del dia, tal com tan bé has descrit en el teu relat. Al final de la caminada, a la qual em vaig apuntar sol com un mussol, vaig arribar aixoplugat per una bona colla d'amics participants que durant el trajecte vaig conèixer, i amb els quals vaig compartir la fatiga, la son, el fred i fins i tot la gana.
M'he apuntat en altres edicions posteriors a la caminada Gràcia-Montserrat, però circumstàncies personals i laborals m'han impedit tornar-la a repetir. Potser és millor que així sigui, perquè dificilment tornaria a recrear amb la mateixa magnitud i matissos la satisfacció d'una experiència com aquella, en uns instants tan transcendents de la meva vida.

Marta ha dit...

Moltes gràcies per compartir també la teva experiència al meu bloc, m'identifico força amb les descripcions que fas sobre el que vas arribar a sentir. Realment és així. És cert que pretendre recrear amb exactitud una experiència viscuda de tal magnitud és gairebé impossible, però jo no descarto repetir l'experiència si sorgís l'ocasió. Les persones canviem i evolucionem, i tal vegada per la maduresa, i la visió de les coses, més àmplia, més serena, podem arribar a sentir una mateixa experiència d'una manera diferent.