Pàgines







"Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible."



Miquel Martí i Pol







dilluns, 28 de juny de 2010

Burka o Niqab: la veu que tapa el vel


Llegia ahir diumenge al magazine de "La Vanguardia" un breu reportatge a quatre musulmanes residents a l'Estat Espanyol que explicaven les seves raons per a dur el vel integral, totes quatre fotografiades amb el seu niqab, cobertes totalment, i essent visible únicament els ulls. Uns ulls joves, totes d'entre 17 i 25 anys, i convençudes totalment en la seva decisió de dur aquest vel, el niqab, expressant la seva satisfacció i convicció de sentir-se plenament lliures i còmodes.

Segons el Corà, el llibre sagrat dels musulmans, només hi ha tres directrius pel que fa a la indumentària de les dones: que vesteixin correctament, que es cobreixin el pit, i que allarguin la seva roba. Per tant, en cap moment especifica que s'hagin de cobrir la cara, les mans i la totalitat del cos i fins i tot quina ha de ser la llargada exacte de la indumentària, però precisament aquesta manca d'especificació exacta és el que ha portat a diverses interpretacions entre els experts en l'islam no musulmans i els que sí ho són, que justifiquen i defensen la l’existència del vel en la indumentària com a signe religiós musulmà per excelència.
Llegeixo les entrevistes, i em vaig trobant algunes contradiccions en les seves declaracions, sobretot quan manifesten que una dona no és més o menys musulmana per dur o no vel, i per tant, que no s’és millor o pitjor persona per dur-lo o no. Per tant, la creença que dur el vel és una manifestacio única i exclusivamente religiosa, és totalmente incerta, ja que és molt evident que hi ha una raó cultural de pes molt important i amb la que s’intenta justificar en la nostra societat, contrària al seu ús, mitjançant la defensa del simbolisme religiós musulmà.

Per tant, entrariem doncs en un debat cultural i no religiós, en afirmar elles mateixes que ser bona musulmana no implica necessàriament dur vel integral. Però sobretot, i per moral i ètica, entrariem en un debat de drets humans, de dignitat humana, i fonamentalment del dret a la dona a la seva llibertat en el sentit més ampli de la vida humana.

Llegint l’entrevista em costava creure les afirmacions de totes elles, massa convençudes de la seva condició, de la seva felicitat,.. però en explicar la periodista certs detalls del transcurs de la conversa (interrupcions per trucades reiterades per un dels marits durant l’entrevista, fent-la marxar abans, etc,) t’adones que, efectivament, són dones sense llibertat, sense ànima, sense esperit, però sobretot, dones sense dignitat.
S’han adreçat a l’entrevista amb les paraules calculades i el diàleg estudiat, disposades a fer el paper que tenen assignat en la seva cultura: parlar a ulls d’ells, amb la veu que tapa el vel…

Ara hi ha molts ajuntaments que ja han prohibit l’ús del vel integral a les dependències municipals, i ens trobem en un actual debat a tota Europa sobre aquesta prohibició o no prohibició. Però més enllà de les prohibicions, del debat de la necessitat de tractar o abordar el tema des dels ajuntaments o des d’organismes estatals o internacionals en el seu lloc (per tractar-se d’un problema de drets humans fonamentalment) hi ha una qüestió també fonamental per a nosaltres: el RESPECTE.
Respecte a la nostra cultura, a la nostra societat, a nosaltres, les dones. De la mateixa manera que nosaltres respectem a elles i la seva cultura quan viatgem al seus països (perquè no oblidem que se’ns imposa aquesta costum quan els visitem o residim allà) i, per tant, de la mateixa manera que nosaltres estem en el deure de respectar-ho allà; elles tenen o l´haurien de tenir també també el deure aquí i respectar sense excepcions la nostra cultura, la nostra societat, si el que volen és viure entre nosaltres.

No es pot entendre una convivència entre cultures tan diferents sense una integració mínima i un respecte fonamental i bàsic per les costums i tradicions del pais de residència.
Ningú ha de privar ningú de practicar la religió o fe a la qual pertanyi, ni les seves costums socials o religioses, però aquesta pràctica religiosa no ha de condicionar mai la convivència humana i social entre cultures, perquè per damunt de tot està la dignitat humana i el respecte per les persones, i això passa per aceptar i reconèixer que dur el vel integral atempta contra aquesta dignitat per la que hem lluitat durant anys i panys (i encara lluitem) les dones de la nostra societat, i sobretot, atempta contra el respecte cap a nosaltres, i cap a tot el que hem fet i hem aconseguit de cara a la igualtat de gènere.

Si no volen formar part d’aquest progrés, evolució i dignitat (al meu parer totament compatible amb la religió musulmana) i prefereixen mantenir aquest paper secundari i totalment submís de la dona (imposada erròniament per la seva cultura per ser-hi en mans de fonamentalistes islàmics) ningú les obligarà a fer-ho, però sí que caldrà en qualsevol cas per part nostra definir i marcar amb les lleis que s’aprovin respecte a la prohibició de l’ús del vel en espais públics en el territori espanyol, aquesta necessitat de respecte i integració a la nostra cultura i societat, i així deixar molt clara la nostra voluntat de conservar una societat construïda sota els fonaments del respecte i la dignitat humanes.

Que el vel no tapi mai més la seva veu ni la seva llibertat.